Usuari:Flajula/proves

Context històric

El segle XX es va caracteritzar per l’adveniment de diverses crisis (especialment socials i econòmiques), l’emergència d’ideologies d’extrema dreta que van desembocar en règims totalitaris i l’estrall de diversos conflictes entre països, molts d’ells bèl·lics, tals com la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial. Aquest període es va basar en la continuació del colonialisme i l’imperialisme; l'imperi colonial francès va ser el segon imperi colonial més gran darrere de l'Imperi britànic i, el seu exèrcit, va dur a terme agressions colonials a la guerra del Rif, al conflicte malgaix i a la guerra d’Indo-Xina. Aquest imperialisme va rebre una oposició als anys 20 i 30 per part dels surrealistes, comunistes i bon nombre d’etnòlegs.

En aquesta època, l’antropologia va resultar un reflex del colonialisme, ja que va ser durant dècades font de legitimacions i fins i tot de suport tècnic, sota la forma d’un autèntic servei d’intel·ligència, a les ordres del despotisme, la crueltat i l’explotació que l’home blanc havia infligit al llarg de segles a una gran part del món. L’estudi de les societats exòtiques es caracteritzava per la presència d’un colonitzador i els colonitzats, com també altres antropòlegs, van començar a qüestionar la figura de l’observador i el model que seguien. Així doncs, l’antropologia va començar a rebre anàlisis crítiques per tal d’aportar un nou enfocament a la manera de dur a terme l’observació amb l’objecte d’estudi.

A la segona meitat del segle XX, es va començar a dur a terme un procés general de descolonització. Arrel d’això, es van començar a plantejar els estudis postcolonials, els quals s’ocupen de la reacció al colonialisme i de la seva anàlisi tractant les relacions de poder i la tensió cultural entre els colonitzadors i els colonitzats.

Pel que fa al context històric colonial del país on va fer etnografia, com s’ha explicat anteriorment, Michel Leiris va participar en la missió etnogràfica i lingüística Dakar-Djibouti. Aquesta va ser recolzada per l’Institut d’Etnologia de la Universitat de París i pel Museu d’Etnografia del Trocadero. Va recórrer uns vint mil quilòmetres i es van recollir uns 3.600 objectes, 300 manuscrits etíops i es van realitzar unes 6.000 fotografies, estudis musicals, lingüístics, zoològics, botànics i etnogràfics. Va travessar el continent Africà creuant els següents països actuals: Senegal, Mali, Burkina Faso, Níger, Benín, Nigèria, Txad, Camerún, República Centreafricana, República del Congo, Sudan, Etiòpia, Eritrea i Djibouti. Durant la dècada dels anys 30, la majoria d’aquests països formaven part de l’Imperi Francès en forma de colònia, excepte Nigèria i Sudan, que eren colònies de l’Imperi Britànic, i Etiòpia i Eritrea, que eren colònies de l’Imperi Italià.

Context teòric

Michel Leiris va rebre força influència de diferents artistes dels quals André Bretón va destacar com el seu mestre. Aquest últim va pertànyer al moviment surrealista del qual Michel Leiris es va veure involucrat per la seva influència, i va acabar col·laborant en Révolution surréaliste, una revista que incloïa columnes i obres d'arts la qual es va etiquetar escandalosa i revolucionària. També va col·laborar com a subdirector del diari surrealista Documents, on va publicar diversos articles. Així doncs, l'autor va pertànyer al moviment surrealista, un moviment avantguardista creat en el període d'entreguerres el 1924 i fundat per André Bretón, que es caracteritza per l'impuls d'allò que és irracional i oníric, com també es basa en el subconscient i en l'automatisme en l'art.

Michel Leiris, a banda de la seva importància com a etnòleg, també va destacar com a escriptor i va publicar un gran nombre d'obres com Aurore (1946), en poesia Haut Mal (1969) i a més a més assajos crítics dirigits a Picasso, a Roussel, entre altres. Ell argumentava que l'escriptura anava lligada amb l'antropologia. D'aquesta manera totes dues poden aportar coneixements a l'estudi etnològic. Pel que fa a les seves aportacions teòriques en l'àmbit de l'etnografia, va fer una aportació d'obres les quals recullen la confecció teòrica dels materials de la seva vivència etnogràfica a l'Àfrica. Una de les seves obres s'anomena La lenguage secrete des Dogon de Sanga (1948), on l'autor expressa els seus descobriments a propòsit del “sigi so” de la llengua de les societats masculines dogon. També, cal remarcar gràcies a les seves observacions i de la seva anàlisis l'obra La possesion et ses aspects theatraux chez les ethiopens de Gondar (1958). També va publicar una obra anomenada Contacts de civilisations en Martinique et en Guadeloupe (1955), sobre els moviments de mestissatge a les Antilles Franceses. Una de les seves obres més emblemàtiques va ser L'Afrique fantome (1934) la qual va patir les crítiques d'alguns dels seus companys.

Michel Leiris forma part del paradigma de l’antropologia o etnologia francesa. Aquesta va començar durant els anys 20 i 30 del segle XX i va tenir tres etapes. En primer lloc, hi va haver l’etapa de la preguerra, en què hi va haver dues tendències simultànies: l’anthropologie générale i l’ethnologie de l’escola durkhemiana. En segon lloc, hi va haver l’etapa d’entreguerres, que es va caracteritzar per la institucionalització de l’ethnologie de Mauss. Finalment, hi va haver l’etapa de la postguerra, que es va caracteritzar per la reformulació de l’antropologia social amb l’estructuralisme de Lévi-Strauss.

Les característiques generals de l’etnologia francesa són l'absència d’identitat doctrinal i teòrica i l’aproximació propera a les ciències humanes. El treball de camp va ser escàs i tardà i es va desenvolupar principalment a l’Àfrica. Es va institucionalitzar i professionalitzar de manera tardana i va tenir una configuració particular del camp del coneixement etnogràfic, ja que la recerca va estar separada de la docència i va tenir un origen dual, entre el naturalisme i la sociologia.

Michel Leiris forma part de la segona etapa de l’etnologia francesa, és a dir, de l’etapa d’entreguerres. Aquesta es va caracteritzar per la institucionalització de la disciplina. Hi va haver una unió de corrents, una legitimació acadèmica i una professionalització de la disciplina. En aquest sentit, l’any 1925 es va crear l’Institut d’Ethnologie de la Universitat de París i l’any 1937 es va crear el Musée de l’Homme de París. Posteriorment, durant els anys 1931 i 1933 es va desenvolupar l’expedició Dakar-Djibouti, que va implicar la crítica del colonialisme de Michel Leiris a través del seu diari personal.

Un dels autors principals d'aquest paradigma va ser Marcel Mauss, que era deixeble i nebot d'Émile Durkheim i va ser promotor de la sociologia i etnologia durkhemiana. També va destacar Marcel Griaule, que va ser el director de la missió Dakar-Djibouti i el primer catedràtic d'etnologia de la Sorbona. A més a més, destaquen autors com Lévy-Bruh, Paul Rivet, Arnold Van Gennep, Maurice Leenhardt o Jean Rouch.