Eritrea

país africà
Per a altres significats, vegeu «Eritrea (desambiguació)».

Eritrea és un estat de l'Àfrica nord-oriental. Limita amb el Sudan a l'oest, Etiòpia al sud i Djibouti a l'est. El nord-est del país està banyat per la mar Roja, d'on ve el seu nom, derivat del grec èrythros, 'vermell'. Té una superfície total d'aproximadament 117.600 km², i inclou l'arxipèlag de Dahlak i algunes de les illes Hanish. Eritrea és un dels estats sobirans més recents.

Infotaula de geografia políticaEritrea
دولة إرتريا (ar)
إرتريا (ar)
ኤርትራ (ti) Modifica el valor a Wikidata
Bandera Escut d'armes
Bandera Escut d'armes

HimneErtra, Ertra, Ertra (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata

Epònimmar Roja Modifica el valor a Wikidata
Localització
Eritrea on the globe (Africa centered).svg Modifica el valor a Wikidata
 15° 29′ 00″ N, 38° 15′ 00″ E / 15.48333°N,38.25°E / 15.48333; 38.25Coord.: 15° 29′ 00″ N, 38° 15′ 00″ E / 15.48333°N,38.25°E / 15.48333; 38.25

CapitalAsmara Modifica el valor a Wikidata
Població
Total3.497.000 (2019) Modifica el valor a Wikidata
• Densitat29,74 hab/km²
Idiomatigrinya (de facto)
àrab (de facto)
anglès (de facto) Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Part deÀfrica Oriental Modifica el valor a Wikidata
Superfície117.600 km² Modifica el valor a Wikidata
Punt més altSoira (3.018 m) Modifica el valor a Wikidata
Punt més baixLlac Kulul (−75 m) Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Creació24 maig 1993
Dia festiu
Organització política
Òrgan legislatiuAssemblea Nacional d'Eritrea Modifica el valor a Wikidata
• President Modifica el valor a WikidataIsaias Afewerki (1993) Modifica el valor a Wikidata
• President Modifica el valor a WikidataIsaias Afewerki Modifica el valor a Wikidata
Economia
Monedanakfa Modifica el valor a Wikidata
Identificador descriptiu
Fus horari
Domini de primer nivell.er Modifica el valor a Wikidata
Prefix telefònic+291 Modifica el valor a Wikidata
Telèfon d'emergències114, 113 i 116 Modifica el valor a Wikidata
Codi paísER Modifica el valor a Wikidata
Altres

Lloc webshabait.com… Modifica el valor a Wikidata

Eritrea és un país multiètnic amb nou grups ètnics reconeguts en la seva població. Eritrea té nou idiomes nacionals, que són el tigrinya, el tigre , l'àfar, el beja, el bilin, el kunama, el nara i el saho. El tigrinya, l’àrab i l’anglès són els tres idiomes de treball.[1]  La majoria dels residents parlen llengües de la família afroasiàtica, ja siguin de les llengües semítiques etíops o de les branques cuixítiques. Entre aquestes comunitats, els Tigrinya representen aproximadament el 55% de la població, i els tigres constitueixen al voltant del 30% dels habitants. A més, hi ha diversos grups ètnics nilòtics que parlen llengües niloticosaharianes. La majoria de la gent del territori es considera cristiana o musulmana, amb una petita minoria que s’adhereix a les religions tradicionals.[2]

El Regne d'Axum, que abastava gran part de l'actual Eritrea i el nord d'Etiòpia, fou establert durant els segles i o ii.[3][4] Va adoptar el cristianisme cap a mitjan segle iv.[5] A l'època medieval gran part d'Eritrea va caure sota el regne de Medri Bahri, amb una regió més petita formant part de Hamasien. La creació de l'actual Eritrea és el resultat de la incorporació de regnes independents diferents, com ara Medri Bahri i el sultanat d'Aussa, que acaben formant l'Eritrea italiana. Després de la derrota de l'exèrcit colonial italià el 1942, Eritrea va ser administrada per l'Administració militar britànica fins al 1952, quan l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1952 va dictaminar que Eritrea seria governada per un parlament local, però per a afers exteriors i defensa formaria un estatus federal amb Etiòpia durant deu anys. El 1962 el govern d'Etiòpia va anul·lar el parlament eritreu i es va annexionar formalment el país. El moviment secessionista eritreu va organitzar el Front d’Alliberament d’Eritrea el 1961 i va combatre la Guerra d’Independència d’Eritrea fins que Eritrea va obtenir la independència de facto el 1991.[6] Eritrea va guanyar la independència de jure el 1993 després d'un referèndum d’independència.[7]

Eritrea és una república presidencial unitària de partit únic en la qual mai s'han celebrat eleccions legislatives i presidencials nacionals.[8][9] Isaias Afewerki ha estat president des de la seva independència oficial el 1993. Segons Human Rights Watch, la situació dels drets humans al país es troba entre les pitjors del món.[10] El govern eritreu ha rebutjat aquestes acusacions alegant motius polítics.[11] En ser tots els mitjans de comunicació locals propietat de l'Estat, Eritrea fou classificat com el tercer país amb menys llibertat de premsa sols darrere de Corea del Nord i el Turkmenistan.

Eritrea és membre de la Unió Africana , les Nacions Unides i l' Autoritat Intergovernamental pel Desenvolupament, alhora que és un estat observador de la Lliga Àrab.[12]

HistòriaModifica

Article principal: Història d'Eritrea

PrehistòriaModifica

A Eritrea s'hi ha trobat un dels homínids més antics que representaven un possible vincle entre l’Homo erectus i l'Homo sapiens arcaic. Datat amb més d’un milió d’anys d’antiguitat, és el descobriment esquelètic més antic d’aquest tipus i proporciona un vincle entre els homínids i els primers humans anatòmicament moderns.[13] Es creu que la depressió de Danakil també va ser un actor important en termes d'evolució humana, i pot contenir altres rastres d'evolució.[14]

Durant l'últim període interglacial, la costa del mar Roja d'Eritrea va ser ocupada pels primers humans anatòmicament moderns.[15] Es creu que la zona es trobava en la ruta cap a l'Àfrica que alguns estudiosos suggereixen que va ser utilitzada pels primers humans per colonitzar la resta del Vell Món.[15] El 1999, l’equip del projecte de recerca eritreu va descobrir un jaciment paleolític amb eines de pedra i d’obsidiana datades amb més de 125.000 anys d’antiguitat a prop de la badia de Zula, al sud de Massawa. Es creu que les eines van ser utilitzades pels primers humans per recollir cloïsses i ostres.[16][17][18][19]

AntiguitatModifica

La investigació mostra que les eines trobades a la vall de Barka, que daten del 8000 aC, semblen oferir les primeres proves concretes de l'assentament humà a la zona.[20] Les investigacions també mostren que molts dels grups ètnics d'Eritrea van ser els primers a habitar aquestes zones.[21]

Les excavacions a Agordat, al centre d’Eritrea, van localitzar les restes d’una antiga civilització pre-Axumita coneguda com a Gash Group.[22] Es van trobar ceràmiques datades entre el 2500 i el 1500 aC.[23]

Cap al 2000 aC algunes parts d’Eritrea formaren part del país de Punt.[24][25][26] La regió produïa i exportava or, resines aromàtiques, banús, ivori i animals salvatges. La regió ja és coneguda per les expedicions comercials egípcies.[27][28][29][30]

Les excavacions a Sembel van trobar evidències d'una antiga civilització pre-axumita a Asmara datada entre el 800 aC i el 400 aC. Es creu que aquesta cultura va ser una de les primeres comunitats pastorals i agrícoles de la regió.[31][32][33]

Regne de D'mtModifica

Article principal: D'mt

El regne de D'mt va existir vers el segle viii a V aC a la moderna Eritrea i nord d'Etiòpia. S'han trobat molt poques inscripcions i els treballs arqueològics estan al començament. Se sap que fou l'antecedent immediat del regne d'Axum, i va acabar com a civilització abans de l'inici d'Axum.[34] Yeha fou el centre religiós i necròpolis del país però probablement no era la capital política. La civilització va desenvolupar sistemes de reg, de treball de la terra, cultius, i va fer eines i armes de ferro. El regne va desaparèixer al segle v aC, i haurien sorgit alguns regnes successors un dels quals, Axum, hauria arribat a l'hegemonia al segle ii o I aC.[35]

Regne d'AxumModifica

Article principal: Regne d'Axum
Art rupestre neolític en una cova del canyó Qohaito, columnes monolítiques preaxumites a Qohaito

El regne d'Axum fou un estat que va existir al nord de la moderna Etiòpia (regió Tigre) i Eritrea, entre el segle v aC i el segle xiii.[36] La capital era Axum. Altres llocs importants eren Yeha, Hawulti, Matara, Adulis i Qohaito. Al moment de major expansió, el regne dominava el nord d'Etiòpia, Eritrea, el nord-est de Sudan, el sud-est d'Egipte, Djibouti, i zones de Iemen, Asir i Hijaz. Les monedes del regne apareixen a l'era cristiana; fou el primer estat que va utilitzar el signe de la creu a les seves monedes, vers la meitat del segle iv. Mani l'anomena com un dels quatre grans poders del món (Pèrsia, Roma, Xina i Axum). Com a estat cristià fou un aliat romà d'Orient i l'emperador Justí[37] li va ordenar vers el 525 intervenir a favor dels cristians del Iemen. La seva decadència es va produir al segle vii per raons incertes que podrien estar relacionades amb el domini àrab de les rutes comercials a la mar Roja i pel Nil fins a Alexandria, principal mercat i sortida dels productes cap a Bizanci i Europa.

Edat MitjanaModifica

Després del declivi d'Axum, les terres altes de l'Eritrea quedaren sota el domini del Regne cristià de Medri Bahri.[38] Tot el domini costaner de Ma'ikele Bahri va estar sota el sultanat d'Adal durant el regnat del sultà Badlay ibn Sa'ad ad-Din.[39][40] L'estat fou reconquerit posteriorment per l'emperador etíop Zara Yaqobi va li canviar el nom.[41] La capital era Debarwa.[42]

El 1517 els otomans havien conquerit Medri Bahri i van ocupar tot el nord-est de l'actual Eritrea durant les dues dècades següents.[43] El territori es va convertir en una governació otomana, coneguda com Habesh Eyalet. Massawa va ser la primera capital de la nova província. Quan la ciutat va tenir una importància econòmica secundària, la capital administrativa es va traslladar a Jiddah.[44]

El primer occidental que va visitar Eritrea va ser l’explorador portuguès Francisco Álvares el 1520.[45] La costa de l'actual Eritrea era la que garantia la connexió amb la regió de Tigray, on els portuguesos tenien una petita colònia i, per tant, la connexió amb l'interior etíop, aliats dels portuguesos. Massawa fou l'escenari del desembarcament de tropes portugueses el 1541 per Cristòfor de Gama en la campanya militar que acabaria derrotant el sultanat d'Adal el 1543.[46]

Els turcs van intentar ocupar les terres altes de Medri Bahri el 1559 però es van haver de retirar després de trobar resistència. Després de diversos intents de conquesta finalment els otomans foren expulsats a l'últim quart del segle xvi, tot i que van mantenir el control sobre la costa fins a la creació de l'Eritrea italiana, a finals del segle xix.[43][47][48]

Història contemporàniaModifica

Eritrea italianaModifica

Article principal: Eritrea italiana

Els límits de l'actual Eritrea es van establir durant la cursa per l'Àfrica. El 1869[49] o 1870, el cap local va vendre terres que envoltaven la badia d'Assab a la companyia naviliera Rubattino.[50] En el buit de poder que va seguir la mort de l'emperador Joan IV el 1889, el general  Oreste Baratieri va ocupar les terres altes de la costa eritrea i Itàlia va proclamar l'establiment de la nova colònia d'Eritrea. La possessió italiana fou reconeguda per Menelik II d'Abissínia en el tractat de Wuchale del 2 de maig de 1889.[51] A partir d'aquell any la nova administració colonial començà a desenvolupar la colònia invertint en infraestructures i desenvolupant l'agricultura,[52][53] alhora que donava feina als locals en l'administració local.[53] A més, l'administració italiana d'Eritrea va obrir nombroses fàbriques, fins a 2.198 el 1939, que produïen tota mena de productes, que donaven feina als eritreus, però cap cop més també als italians.[54]

El 1922, l'ascens de Benito Mussolini al poder a Itàlia va portar canvis profunds al govern colonial a Eritrea. El 1936 es fusionà amb la Somàlia Italiana per formar l'Àfrica Oriental Italiana.[55] El 1941 els britànics van expulsar els italians i es van fer càrrec de l'administració del país.[56]

Federació amb Etiòpia i independènciaModifica

Durant la dècada de 1950 l'administració etíop dirigida per l'emperador Haile Selassie va intentar annexionar-se Eritrea i la Somàlia italiana. Va reclamar els dos territoris en una carta a Franklin D. Roosevelt a la Conferència de Pau de París i a la Primera sessió de les Nacions Unides.[57] Els britànics i els estatunidencs van preferir cedir tota Eritrea, excepte la província occidental, als etíops com a recompensa pel seu suport durant la Segona Guerra Mundial.[58] El desembre de 1950 Eritrea es va federar amb Etiòpia sota l'empenta dels Estats Units.[59] El 1958 es va fundar el Moviment d’Alliberament Eritreu, formada principalment per estudiants, professionals i intel·lectuals eritreus.[60] L'1 de setembre de 1961 el Front d'Alliberament d'Eritrea (ELF), sota la direcció de Hamid Idris Awate, va iniciar la lluita armada per la independència. El 1962, l'emperador Haile Selassie va dissoldre unilateralment el parlament eritreu i va annexionar el territori. La guerra per la independència d'Eritrea es va prolongar durant 30 anys, fins al 1991, quan el Front Popular d'Alliberament d'Eritrea va derrotar les forces etíops a Eritrea. Després d'un referèndum supervisat per l'ONU a Eritrea (batejat com UNOVER) en què el poble eritreu va votar aclaparadorament la independència, Eritrea va declarar la seva independència i va obtenir el reconeixement internacional el 1993.[61]

GeografiaModifica

 
Eritrea i les seves principals poblacions

Eritrea es troba a l'Àfrica Oriental. Limita al nord-est i a l’est amb la mar Roja, el Sudan a l’oest, Etiòpia al sud i Djibouti al sud-est. Es troba entre les latituds 12 i 18°N i les longituds 36° i 44 °E.

El país està pràcticament dividit per una branca del Rift d'Àfrica Oriental. L'arxipèlag de Dahlak i els seus caladors estan situats davant de la costa sorrenca i àrida.

Eritrea es pot dividir en tres ecoregions. A l'est de les terres altes hi ha les planes costaneres càlides i àrides que s'estenen cap al sud-est del país. Les terres altes més fresques i fèrtils, que arriben als 3.000 metres, tenen un hàbitat diferent. Els hàbitats varien des de la selva subtropical de Filfil Solomona fins als penya-segats i canyons de les terres altes del sud.[62] La depressió d'Àfar és una triple cruïlla, on tres plaques tectòniques s'allunyen les unes de les altres. El punt més alt del país, l'Emba Soira, s'alça fins als 3.018 metres sobre el nivell del mar,[63] mentre el desert de Danakil i la depressió de Kobar es troben a 130 metres per sota del nivell del mar.

Les principals ciutats del país són la capital, Asmara, i la ciutat portuària d’Assab, al sud-est, així com les ciutats de Massawa, Keren i Mendefera.

Fauna salvatgeModifica

 
Paisatge prop de la carretera de Massawa
 
Pelicans en un estany proper a Asmara

A Eritrea hi viuen diverses espècies de mamífers i una rica avifauna amb 560 espècies d’ocells.[64] Hi ha una gran quantitat d’espècies de caça major. Les regulacions aplicades han contribuït a augmentar constantment el seu nombre a tota Eritrea.[65] Els mamífers més habituals són la llebre d'Etiòpia, el gat salvatge africà, el xacal de llom negre, el llop daurat africà, la geneta, marmotinis, la guineu pàl·lida, la gasela de Soemmerring i el facoquer. La gasela comuna és freqüent a les planes costaneres i a Gash-Barka.

Es diu que els lleons habiten les muntanyes de la regió de Gash-Barka. També hi ha una petita població d'elefants africans de sabana en algunes parts del país. Els dic-dic també es poden trobar a moltes zones. L'ase salvatge africà, en perill d’extinció, es pot veure a la regió de Denakalia. Altres espècies salvatges locals són duiquers, cudú gros, antílop salta-roques, lleopards africans, òrixs i cocodrils.[66][67] La hiena tacada és força comú. Entre el 1955 i el 2001 no es van reportar albiraments de ramats d'elefants i es creu que van ser víctimes de la guerra d'independència. El desembre de 2001 es va observar un ramat d’uns 30, 10 d'ells joves, a les rodalies del riu Gash.

Es calcula que queden al voltant de 100 elefants africans arbustius a Eritrea, el més al nord dels elefants de l'Àfrica Oriental.[68] El gos salvatge africà, en perill d'extinció, era present a Eritrea, però ara es considera desaparegut al país.[69] A Gash-Barka, serps com l'escurçó de serra són habituals. L'escurçó bufador i la cobra escopidora vermella estan molt esteses. A les zones costaneres les espècies marines més freqüents són el dofí, el dugong, el tauró balena, les tortugues, istiofòrids, peix espasa i la manta.[67]

ClimaModifica

Basant-se en les variacions de temperatura, Eritrea es pot dividir àmpliament en tres zones climàtiques principals: la zona temperada , la zona de clima subtropical i la zona de clima tropical.[70] El clima d'Eritrea es forma per les seves diverses característiques topogràfiques i la seva ubicació als tròpics. La diversitat paisatgística i topogràfica de les terres altes i baixes dóna lloc a la diversitat climàtica al país. Les terres altes tenen clima temperat durant tot l'any. El clima de la majoria de zones de terres baixes és àrid i semiàrid. La distribució de les precipitacions i els tipus de vegetació varia notablement a tot el país. El clima eritreu varia en funció de les diferències estacionals i altitudinals.

Govern i políticaModifica

 
Assemblea Nacional d'Eritrea

El Front Popular per a la Democràcia i la Justícia (PFDJ) és l' únic partit legal d'Eritrea.[71] No es permet l'organització d'altres grups polítics, tot i que la Constitució de 1997 no implementada preveu l'existència de polítiques multipartidistes. L’Assemblea Nacional té 150 escons. Les eleccions nacionals s'han programat i cancel·lat periòdicament; mai se n’han celebrat cap al país.[2] El president Isaias Afwerki ocupa el càrrec des de la independència, el 1993. El 1993 es van triar 75 representants a l'Assemblea Nacional; la resta són designats. Tal com explicava l'informe del Consell de Drets Humans de l'ONU: «[d]es de llavors no s'han celebrat eleccions nacionals i mai s'han celebrat eleccions presidencials. Les eleccions locals o regionals no s'han celebrat des del 2003-2004. L'Assemblea Nacional va elegir la independència d'Eritrea primer president, Isaias Afwerki, el 1993. Després de les seves eleccions, Afwerki va consolidar el seu control del govern eritreu». El president Isaias Afwerki ha expressat regularment el seu menyspreu a la democràcia d'«estil occidental». En una entrevista del 2008 amb Al Jazeera, per exemple, va afirmar que Eritrea «haurà d'esperar tres o quatre dècades, potser més, abans de celebrar eleccions».[72]

Divisions administrativesModifica

 
Mapa amb les regions d’Eritrea: 1.Mar Roja Septentrional, 2.Anseba, 3.Gash-Barka, 4.Centra, 5.Sud, 6.Mar Roja Meridional

Eritrea es divideix en sis regions administratives. Aquestes zones es divideixen en 58 districtes.

Les regions d'Eritrea són les principals divisions geogràfiques, a través de les quals s'administra el país. Sis en total, inclouen les regions de Maekel / Central, Anseba, Gash-Barka, Debub / Sud, del Mar Roig del Nord i del Mar Roig del Sud. En el moment de la independència, el 1993, el país es va organitzar en deu províncies. Aquestes províncies eren similars a les nou províncies que funcionaven durant el període colonial. El 1996, es van consolidar en sis regions (zoba). Els límits d’aquestes noves regions es basen en conques hidrogràfiques.

Regions d'Eritrea
Regió Superfície (km2) Població Capital
Central 1.300 1.053.254 Asmara
Anseba 23.200 893.587 Keren
Gash-Barka 33.200 1.103.742 Barentu
Sud 8.000 1.476.765 Mendefera
Regió de la Mar Roja Septentrional 27.800 897.454 Massawa
Regió de la Mar Roja Meridional 27.600 398.073 Assab

LlengüesModifica

Eritrea té tres llengües oficials: l'àrab, l'anglès i el tigrinya. S'hi parlen més llengües, ja que el país està habitat per 9 ètnies diferents amb el seu propi idioma i cultura.

 
Un túnel del tren a l'altiplà d'Eritrea

El SIL International ha llistat un total de 13 llengües (una extinta):[73]

A més a més, també es parlen el kanuri central, l'àrab hadramí (100.000 parlants), l'haussa, el qimant, l'àrab sudanès (100.000) i l'àrab ta'izzí-adení (18.000)

EconomiaModifica

Article principal: Economia d'Eritrea

L'economia d'Eritrea ha experimentat un creixement considerable en els darrers anys (2010-2020), indicat per una millora anual del producte interior brut (PIB) amb més del 5% en els últims anys, alguns anys fins al 8,7%.[74] Una de les principals raons del recent creixement de l'economia eritrea és l'inici de l'explotació a la mina d'or i plata de Bisha i la producció de ciment a Massawa.[75] Un dels principals contribuents a la recuperació econòmica és la inversió en les explotacions mineres de coure, zinc i potassa de les empreses mineres australianes[76] i xineses.[77] També són destacables les aportacions de remeses des de l'estranger, que s'estima representen el 32% del producte intern brut.[78]

El 70% de la força de treball eritrea treballa en l'agricultura,[79] representant aproximadament un terç de l'economia.[80] Els principals productes agrícoles són el sorgo, mill, ordi, blat, llegums, verdures, fruites, sèsam, lli, boví, oví, cabrum i camells.[81]

Eritrea és un estat empobrit, on l'esperança de vida no sobrepassa els seixanta anys. L'agricultura proporciona el 80% dels ingressos. El sistema econòmic és mixt. Malgrat ser un país subdesenvolupat, manté una xarxa de carreteres en constant creixement. L'alt índex d'analfabetisme de la gent llasta l'economia.

CulturaModifica

Quant a creences, predominen el cristianisme i l'islam a parts iguals.

El 24 de maig és una de les festes més importants, ja que es commemora la independència. Una altra diada assenyalada és el 20 de juny, el dia dels màrtirs.

Grups ètnicsModifica

ReferènciesModifica

  1. «Eritrea at a Glance». Eritrea Ministry of Information, 01-10-2009.
  2. 2,0 2,1 Eritrea. The World Factbook. Central Intelligence Agency.
  3. Munro-Hay, Stuart (1991) Aksum: An African Civilization of Late Antiquity. Edinburgh: University Press, p. 57 ISBN 0-7486-0106-6
  4. Henze, Paul B. (2005) Layers of Time: A History of Ethiopia, ISBN 1-85065-522-7
  5. Aksumite Ethiopia. Workmall.com (24 març 2007). Retrieved 3 March 2012.
  6. Iyob, Ruth. The Eritrean Struggle for Independence: Domination, Resistance, Nationalism, 1941–1993. Cambridge [England]: Cambridge University Press, 1997. p. 175
  7. Elections in Eritrea African Elections Database
  8. «Eritrea». Grassroots International. Arxivat de l'original el 24 juliol 2008.
  9. Saad, Asma. «Eritrea's Silent Totalitarianism», 21-02-2018.
  10. Eritrea Human Rights Overview. Human Rights Watch (2006)
  11. «HUMAN RIGHTS AND ERITREA'S REALITY». E Smart Campaign. Arxivat de l'original el 19 agost 2014.
  12. Arab League Fast Facts – CNN.com. Edition.cnn.com (18 March 2016). Retrieved on 5 June 2016.
  13. McGraw-Hill Encyclopedia of Science and Technology. 9th. The McGraw Hill Companies Inc., 2002. ISBN 978-0-07-913665-7. 
  14. «Pleistocene Park», 08-09-1999.
  15. 15,0 15,1 Walter, R. C.; Buffler, R. T.; Bruggemann, J. H.; Guillaume, M. M. M.; Berhe, S. M.; Negassi, B.; Libsekal, Y.; Cheng, H.; Edwards, R. L. «Early human occupation of the Red Sea coast of Eritrea during the last interglacial». Nature, 405, 6782, 2000, pàg. 65–69. Bibcode: 2000Natur.405...65W. DOI: 10.1038/35011048. PMID: 10811218.
  16. «Out of Africa», 10-09-1999.
  17. Zarins, Juris «Early Pastoral Nomadism and the Settlement of Lower Mesopotamia». Bulletin of the American Schools of Oriental Research, 280, 280, 1990, pàg. 31–65. DOI: 10.2307/1357309. JSTOR: 1357309.
  18. Diamond, J.; Bellwood, P. «Farmers and Their Languages: The First Expansions». Science, 300, 5619, 2003, pàg. 597–603. Bibcode: 2003Sci...300..597D. DOI: 10.1126/science.1078208. PMID: 12714734.
  19. Blench, R.. Archaeology, Language, and the African Past. Rowman Altamira, 2006, p. 143–144. ISBN 978-0759104662. 
  20. Connell, Dan. «Eritrea: A Country Handbook». Ministry of Information, 24-05-2002.
  21. G, Mussie Tesfagiorgis. Eritrea. ABC-CLIO, 24 maig 2010. ISBN 9781598842319. 
  22. Leclant, Jean. Sesto Congresso internazionale di egittologia: atti, Volume 2. International Association of Egyptologists, 1993, p. 402. 
  23. Cole, Sonia Mary. The Prehistory of East. Weidenfeld & Nicolson, 1964, p. 273. 
  24. Najovits, Simson (2004) Egypt, trunk of the tree, Volume 2, Algora Publishing, p. 258, ISBN 087586256X
  25. Jarus, Owen «Baboon mummy analysis reveals Eritrea and Ethiopia as location of land of Punt». The Independent, 26-04-2010.
  26. ; SALIMA IKRAM; GILLIAN L. MORITZ; JOHN N. CHRISTENSEN; PATRICK V. WHEATLEY«Mummified baboons clarify ancient Red Sea trade routes». American Association of Physical Anthropologists.
  27. Shaw & Nicholson, p.231.
  28. «Punt». Ancient History Encyclopedia.
  29. Flückiger, Friedrich August; Hanbury, Daniel. Pharmacographia. Cambridge University Press, 2014-03-20, p. 136. ISBN 9781108069304. 
  30. Wood, Michael. In Search of Myths & Heroes: Exploring Four Epic Legends of the World. University of California Press, 2005, p. 155. ISBN 9780520247246. «opone punt.» 
  31. Schmidt, Peter R. «The 'Ona' culture of greater Asmara: archaeology's liberation of Eritrea's ancient history from colonial paradigms». Journal of Eritrean Studies, 1, 1, 2002, pàg. 29–58.
  32. Avanzini, Alessandra. Profumi d'Arabia: atti del convegno. L'ERMA di BRETSCHNEIDER, 1997, p. 280. ISBN 978-8870629750. 
  33. Schmidt, Peter R. «The 'Ona' culture of greater Asmara: archaeology's liberation of Eritrea's ancient history from colonial paradigms». Journal of Eritrean Studies (Asmara), 1, 1, 24-05-2002, pàg. 29–58.
  34. Uhlig, Siegbert (ed.), Encyclopaedia Aethiopica: D-Ha. Wiesbaden: Harrassowitz Verlag, 2005. p. 185.
  35. Pankhurst, Richard K.P. Addis Tribune, "Let's Look Across the Red Sea I", 17 de gener del 2003.
  36. Phillipson, David. Neil Asher Silberman. The Oxford Companion to Archaeology. Oxford University Press, 2012, p. 48. 
  37. «Axum | enciclopèdia.cat». [Consulta: 8 abril 2021].
  38. Tamrat, Taddesse (1972) Church and State in Ethiopia (1270–1527). Oxford: Clarendon Press. p. 74.
  39. Owens, Travis. BELEAGUERED MUSLIM FORTRESSES AND ETHIOPIAN IMPERIAL EXPANSION FROM THE 13TH TO THE 16TH CENTURY. NAVAL POSTGRADUATE SCHOOL, p. 23. 
  40. Pouwels, Randall. The History of Islam in Africa. Ohio University Press, 31 març 2000, p. 229. ISBN 9780821444610. 
  41. Kendie, Daniel (2005) The Five Dimensions of the Eritrean Conflict 1941–2004: Deciphering the Geo-Political Puzzle. Signature Book Printing, Inc. pp. 17–18.
  42. Denison, Edward; Ren, Guang Yu and Gebremedhin, Naigzy (2003) Asmara: Africa's secret modernist city. ISBN 1858942098. p. 20
  43. 43,0 43,1 Okbazghi Yohannes. A Pawn in World Politics: Eritrea. University of Florida Press, 1991, p. 31–32. ISBN 978-0-8130-1044-1. 
  44. Siegbert Uhlig. Encyclopaedia Aethiopica: D-Ha. Otto Harrassowitz Verlag, 2005, p. 951. ISBN 978-3-447-05238-2. 
  45. «Francisco Álvares».
  46. Pereira, Hugo. «Uma força Expedicionária Portuguesa na Campanha da Etiópia de 1541-1543».
  47. Jonathan Miran Red Sea Citizens: Cosmopolitan Society and Cultural Change in Massawa. Indiana University Press, 2009, pp. 38–39 & 91 Google Books
  48. Jonathan Miran Red Sea Citizens: Cosmopolitan Society and Cultural Change in Massawa. Indiana University Press, 2009, pp. 38–39 & 91
  49. Ullendorff, Edward. The Ethiopians: An Introduction to Country and People 2nd ed., p. 90. Oxford University Press (London), 1965. ISBN 0-19-285061-X
  50.    «Eritrea». A: Hugh Chisholm. Encyclopædia Britannica (en anglès). 9. 11a ed. Cambridge University Press, 1911. 
  51.    «Abyssinia». A: Hugh Chisholm. Encyclopædia Britannica (en anglès). 1. 11a ed. Cambridge University Press, 1911. 
  52. Olivieri, Emilio (1888) La Ferrovia Massaua-Saati Arxivat 12 October 2013[Date mismatch] a Wayback Machine. (report on the construction of the Massawa–Saati Railway). Ferrovia Eritrea. Plantilla:In lang
  53. 53,0 53,1 "Eritrean Railway Arxivat 13 April 2009[Date mismatch] a Wayback Machine." at Ferrovia Eritrea. Plantilla:In lang
  54. «Italian administration in Eritrea». Eritrea Ministry of Information, 13-11-2009.
  55. «Àfrica Oriental Italiana | enciclopèdia.cat». [Consulta: 8 abril 2021].
  56. Law, Gwillim. «Regions of Eritrea».
  57. Habte Selassie, Bereket. Eritrea and the United Nations. Red Sea Press, 1989. ISBN 978-0-932415-12-7. 
  58. Top Secret Memorandum of 1949-03-05, written with the UN Third Session in view, from Mr. Rusk to the Secretary of State.
  59. United Nations General Assembly. «Eritrea: Report of the United Nations Commission for Eritrea; Report of the Interim Committee of the General Assembly on the Report of the United Nations Commission for Eritrea». Arxivat de l'original el 15 novembre 2012.
  60. Ofcansky, TP Berry, L (2004) Ethiopia, a country study, Kessinger Publishing, p. 69
  61. «Eritrea – The spreading revolution». A: Encyclopædia Britannica. 
  62. «Eritrea». fatbirder.com.
  63. «Soira - Peakbagger.com». [Consulta: 18 gener 2021].
  64. ; Abraha, Solomon; Berhane, Dawit«Birdwatching in Eritrea – Birding in Eritrea Homepage». ibis.atwebpages.com.
  65. «Photos of Eritrea's wildlife animals».
  66. «Wild life in Eritrea page». explore-eritrea.com. Arxivat de l'original el 12 novembre 2014.
  67. 67,0 67,1 Berhane, Dawit. «Wildlife of Eritrea». ibis.atwebpages.com.
  68. «The rediscovery of Eritrea's elephants». BBC Wildlife Magazine, juliol 2003. Arxivat de l'original el 14 març 2006.
  69. Hogan, C. Michael (31 January 2009) Painted Hunting Dog: Lycaon pictus Arxivat 9 December 2010[Date mismatch] a Wayback Machine., GlobalTwitcher.com.
  70. Tesfagiorgis, Mussie. Eritrea. ABC-CLIO, 29 octubre 2010, p. 10–. ISBN 978-1-59884-232-6. 
  71. «Country profile: Eritrea». BBC News, 17-06-2008.
  72. (8 juny 2016) "Detailed findings of the commission of inquiry on human rights in Eritrea" a Thirty-second session, Human rights situations that require the Council’s attention. , Human Rights Council 
  73. Llengües d'Eritrea llistades pel SIL
  74. Report for Selected Countries and Subjects: Eritrea. Imf.org (14 September 2006). Retrieved 20 September 2013.
  75. «Eritrea Economic Outlook – African Development Bank». Afdb.org.
  76. Lempriere, Molly; Molly. «Mining in Eritrea: could a new potash project spur sustainable growth?», 22-05-2019.
  77. «Chinese Miner to Start Copper Output in Eritrea by Next Year», 23-08-2018.
  78. «Merriam-Webster Online». Merriam-webster.com, 25-04-2007.
  79. Jordan, Ray (18 March 2016) "Eritrea – Farming in a fragile land", Huffington Post.
  80. «Eritrea Overview», 18-09-2019.
  81. "FAO country profile: Eritrea", The Food and Agriculture Organization of the United Nations, 2006.

Enllaços externsModifica