Sistema unipartidista

Un estat unipartidista, sistema unipartidista o unipartidisme és una forma de govern en què només un partit polític té el dret de conformar el govern, generalment basat en una constitució existent.[1] No es permet l'existència de cap altre partit polític de l'oposició. Com que el sistema de partit únic sorgeix d'eliminar qualsevol oposició als punts de vista oficials de qui ostenta el poder,[2] en cas de permetre’s altres partits, aquests se subordinen al partit dominant.

Els estats unipartidistes es mostren en marró

El sistema unipartidista només es pot donar en règims dictatorials o totalitaris. L'única excepció és la del PRI (Partit Revolucionari Institucional) a Mèxic durant el segle XX.[2] Durant la segona meitat del segle XX i principis del XXI les autocràcies unipartidistes han gaudit d’una expansió sense precedents. Els sistemes de partit únic s’han convertit en el govern autoritari més habitual. Alhora, són més estables i creixen més ràpidament que altres tipus d’autoritarisme.[3]

Un sistema unipartidista no ha de confondre's amb els sistemes amb un partit dominant, que no prohibeixen l'existència d'altres partits polítics d'oposició malgrat no tenir probabilitats reals de governar. Tampoc cal confondre'l amb les democràcies apartidistes, les quals prohibeixen l'existència de qualsevol partit polític.

En determinats casos, el partit únic pot ser conduït a constituir una autoritat dins de l'Estat superposada a la del govern o, fins i tot a fusionar-se amb el govern o a substituir-lo. El sistema de partit únic es pot considerar llavors com un partit-estat.[4]

Tot i que és anterior a l'"edat de l'oligarquia del Partit Whig anglès", que va durar del 1714 al 1783 a Gran Bretanya,[5] el paper del Comitè d'Unió i Progrés sobre l'Imperi Otomà després del col d'estat otomà del 1913 sovint és considerat el primer sistema unipartidista.[6]

ConcepteModifica

Els estats de partit únic s'expliquen mitjançant diversos mètodes. Molt sovint, els defensors d'un estat de partit únic argumenten que l'existència de partits separats és contrària a la unitat nacional. Altres argumenten que un partit és l' avantguarda del poble i, per tant, el seu dret a governar no es pot qüestionar legítimament. El govern soviètic va argumentar que diversos partits representaven la lluita de classes i per això la Unió Soviètica va autoritzar i reconèixer legalment un únic partit al capdavant del proletariat, és a dir, el Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Alguns estats de partit únic només prohibeixen els partits d'oposició, alhora que permeten que els partits aliats existeixin com a part d'una coalició permanent com ara un front popular. Tanmateix, aquests partits estan en gran part o completament subordinats al partit governant i han d'acceptar el monopoli del poder del partit governant com a condició de la seva existència. Exemples d'això són la República Popular de la Xina sota el Front Unit, el Front Nacional a l'antiga Alemanya Oriental i el Front Democràtic per a la Reunificació de Corea a Corea del Nord. Altres poden il·legalitzar tots els altres partits, però permeten que els membres no partits es presentin a escons legislatius com a independents, com va ser el cas del moviment Tangwai de Taiwan a les dècades del 1970 i 1980, així com les eleccions a l'antiga Unió Soviètica. Altres encara ara poden prohibir tots els altres partits i incloure la pertinença al partit com a requisit previ per ocupar càrrecs públics, com ara a Turkmenistan sota el govern de Saparmurat Niyazov o al Zaire sota Mobutu Sese Seko.

Dins dels seus propis països, els partits dominants que governen els estats unipartidistes sovint es coneixen simplement com el Partit. Per exemple, en referència a la Unió Soviètica, el Partit significava el Partit Comunista de la Unió Soviètica; en referència a la República de Zàmbia anterior a 1991, es referia al Partit de la Independència Nacional Unida.

La majoria dels estats de partit únic es poden incloure en una d'aquestes tipologies:

  1. Un partit que dóna suport a la ideologia del marxisme-leninisme (de vegades descrit com "estats comunistes", com la Unió Soviètica)
  2. Partit que dona suport a una ideologia nacionalista excloent o feixista (com ara el Regne d'Itàlia sota el Partit Nacional Feixista o Alemanya sota el Partit Nazi)
  3. Un partit que va arribar al poder arran de la independència del domini colonial. Els sistemes de partit únic sorgeixen sovint de la descolonització perquè un únic partit aclapara el poder durant l'alliberament o en les lluites per la independència.

Els estats unipartidistas solen considerar-se autoritaris, en la mesura que ocasionalment són totalitaris. D'altra banda, no tots els estats autoritaris o totalitaris operen sota el govern d'un partit. Alguns, especialment entre les monarquies absolutes i les dictadures militars, no necessiten un partit al govern i, per tant, fan que tots els partits polítics siguin il·legals.

Estats actuals d'un únic partitModifica

El 2022, els països següents estan legalment constituïts com a estats unipartidistes:

Estat Cap del partit Títol del líder Partit Ideologia Data d'establiment Notes
  Corea del Nord Kim Jong-un Secretari general   Partit del Treball de Corea Juche, Songun 10 octubre 1945 Lidera el Front Democràtic per a la Reunificació de Corea
  Cuba Miguel Díaz-Canel Primer Secretari   Partit Comunista de Cuba Socialisme, Castrisme, Nacionalisme d'esquerres 16 abril 1961
  Eritrea Isaias Afewerki President   Front Popular per la Democràcia i la Justícia Nacionalisme, Estatisme 24 maig 1993
  Laos Thongloun Sisoulith Secretari general   Partit Popular Revolucionari de Laos Filosofia de Kaysone Phomvihane 2 desembre 1975
  República Àrab Sahrauí Democràtica Brahim Gali Secretari general   Front Polisario Nacionalisme, Socialdemocràcia 27 febrer 1976
  Vietnam Nguyễn Phú Trọng Secretari general   Partit Comunista del Vietnam Filosofia de Ho Chi Minh, economia de mercat orientada al socialisme 2 setembre 1945
  Xina Xi Jinping Secretari general   Partit Comunista Xinès Socialisme amb característiques xineses 1 octubre 1949 Lidera el Front Unit

Origen de l'unipartidismeModifica

Trobem l'origen de l'unipartidisme en les dictadures comunistes i feixistes de principis del segle XX, per a les quals va ser un pilar fonamental.[2] De fet, la majoria dels teòrics del totalitarisme considera el sistema de partit únic com la variable principal de qualsevol dispositiu totalitari.[7]

Tant comunistes com feixistes tenien la seva pròpia teoria del partit únic. Segons els comunistes, un partit era l’expressió política d’una classe social; com que la Unió Soviètica no tenia classes socials, només podia haver-hi un partit. Per la seva banda, els feixistes defensaven que el partit servís per difondre les idees oficials i dirigir l’opinió pública. Malgrat això, en ambdós casos els partits únics van funcionar com a instruments d’opressió i van servir per vigilar i delatar.[2]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Clark, William Roberts; Golder, Matt; Golder, Sona Nadenichek. Principles of Comparative Politics (en anglès). SAGE, 23 March 2012. ISBN 9781608716791. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Borja, Rodrigo. «Enciclopedia de la política» (en castellà). [Consulta: 8 setembre 2022].
  3. Magaloni, Beatriz; Kricheli, Ruth «Political Order and One-Party Rule» (en anglès). Annual Review of Political Science, 13, 1, 01-05-2010, pàg. 123–143. DOI: 10.1146/annurev.polisci.031908.220529. ISSN: 1094-2939.
  4. Jean Gicquel, Dret constitucional i institucions polítiques, Montchrestien, 1995, p. 146
  5. Holmes, Geoffrey; and Szechi, D. (2014). The Age of Oligarchy: Pre-Industrial Britain 1722–1783. Routledge. p. xi. ISBN 131789426X. ISBN 978-1317894261.
  6. Bozarslan, Hamit. «Afterword: Talaat’s Empire: A Backward Country, but a State Well Ahead of Its Time». A: End of the Ottomans - The Genocide of 1915 and the Politics of Turkish Nationalism (en anglès). I. B. Tauris, 2019, p. 330. ISBN 978-1-7867-3604-8. 
  7. Jean-Yves Dormagen, Daniel Mouchard, Introduction to political sociology, De Boeck Université, 2009, p. 64