Usuari:Marcgon16/Dunlendinos

Els dunlendinos són un poble d'homes fictici que pertany al legendarium creat per l'escriptor britànic J. R. R. Tolkien, que en la Tercera Edat habitava les valls de les Muntanyes Blanques, les Terres Brunas i Isengard. Van tenir activa participació a favor de Saruman en la Guerra de l'Anell, motiu pel qual se'ls va conèixer com isengardos. Els dunlendinos eren alts i alguna cosa cetrinos, i tenien el cabell fosc.

Origen i història

La Primera Edat

No se sap amb certesa d'on provenien els dunlendinos. És clar que van néixer al costat de les altres races en Hildórien però el seu rumb posterior, fins a arribar a l'oest de la Terra Mitjana no es coneix. És probable que es tracti d'un poble emparentat amb la Casa de Haleth que va creuar el Anduin i es va assentar a les valls de les Muntanyes Blanques, va ocupar Minhiriath i Enedwaith i part del que després seria el territori de Bree mentre la resta seguia el seu rumb a Beleriand. En aquests llocs s'hauria barrejat amb els homes provinents de les altres cases, formant el que Tolkien crida homes mitjans.

La Segona Edat

La vida seminómada d'aquest poble es va trobar amb un obstacle on vivien, especialment en els boscos del curs de l'Aigua Grisa i del Isen: els númenóreanos. Aquests van iniciar en el regnat de Tar-Aldarion la tala indiscriminada d'aquests boscos, sense preocupar-se per la població autòctona. Els antecessors dels dunlendinos, veient perduts els seus boscos, aviat van sentir odi feia Númenor, combatent i destruint les seves guarnicions, convertint-se en enemics acérrimos dels dúnedain. És clar que els númenóreanos aviat els van expulsar de les seves terres i els van obligar a traslladar-se a les Terres Brunas en ocupar tot Minhiriath, fins al Glanduin. A partir d'aquest moment no van sentir simpatia alguna pels descendents dels Homes de Númenor.

La Tercera Edat

Aquesta edat els va trobar vivint a les Terres Brunas i a les valls del nord de les Muntanyes Blanques. S'havien convertit en un poble d'agricultors i pastors d'ovelles i estaven sota la égida del regne de Gondor, que els coneixien com els Gwathuirim. Encara que amb això la influència cultural gondoreana mai els aconseguia, així va ser que van conservar la seva llengua, que tenia fortes influències halethianas.

Malgrat la forta animositat contra els dúnedain, que perdurava encara, no eren un poble hostil amb els visitants, tant que durant alguns segles van conviure amb els hòbbits de la Branca dels Forts quan aquests van creuar el Pas de Rohan cap a l'oest.

La pesta de 1636 no els va afectar massa, potser pel seu poc contacte amb altres pobles, però sí va afectar i molt a Gondor, que va veure despoblat gran part del seu territori de Calenardhon, per la qual cosa els dunlendinos van començar una lenta immigració per ocupar aquest territori, creuant el riu Isen i barrejant-se amb els escassos habitants. El nou territori oferia millors avantatges per a la vida, eren terres més fèrtils i amb moltes pastures per als animals.

Quan el poder de Gondor va decaure en l'època del govern dels Senescals, van deixar de parar-li esment a molts dels seus territoris i especialment a Calenardhon, permetent que fos controlat per reyezuelos o «capitans hereditaris locals, els súbdits dels quals eren de sang cada vegada més barrejada. Doncs els dunlendinos creuaven el Isen de continu i sense traves».

Això no va suposar, de moment, problema algun; però quan en 2510 ET tot Calenardhon va ser cedit als rohirrim després de la Batalla dels Camps de Celebrant, els nouvinguts es van enfrontar als dunlendinos. Els primers van començar expulsant als segons de les terres de l'est del Isen i els van perseguir encara en els seus estatges del nord de les Muntanyes Blanques. Això va donar lloc a la dispersió de tribus de dunlendinos per diverses regions del nord de la Terra Mitjana (per exemple, Bree). Els rohirrim els cridaven «muntanyesos i pastors salvatges» i aquests al seu torn «caps de palla» pels seus rossos cabells. Aquesta enemistat va ser ben aprofitada temps després per Saruman, que va acollir als dunlendinos en Isengard i els va donar suport i entrenament.

En 2758 ET, Wulf fill de Freca va venjar la mort del seu pare aliant-se amb els Corsarios de Umbar, que assolaven les costes gondoreanas i junts van conduir una invasió al regne de Rohan, arribant a ocupar tot el territori inclòs Edoras, refugiant-se els rohirrim en l'Abisme de Helm. L'ocupació no va durar molt temps, doncs el Terrible Hivern de 2759 els va obligar a capitular davant el fill de la germana de Helm Manomartillo, Fréaláf. Durant el regnat de Folcwine, els rohirrim es van prendre revenja i reconquistaron les seves fronteres entre el Isen i el Adorn expulsant d'allí als dunlendinos que van buscar refugi amb Saruman, que havia fortificat Isengard.

Durant la Guerra de l'Anell van lluitar al costat dels orcs de Saruman, primer en les Batalles dels Guals del Isen i després en la Batalla de l'Abisme de Helm, resultant derrotats en aquesta última. Aparentment les relacions entre tots dos pobles van millorar durant el regnat de Elessar en la Quarta Edat del Sol a causa de la nova diplomàcia de Gondor i del rei Éomer, sent els propis descendents de Wulf els que van acceptar la pau a canvi de poder establir-se en Rohan i un tribut mensual de bestiar.

No obstant això a inicis de la Quarta Edat molts d'ells van emigrar al nord, per reunir-se amb els seus parents, com ja havien fet amb anterioritat.

Referències

Bibliografia

• Tolkien, J. R. R. (setembre de 1998). Tolkien, Christopher, ed. Contes inconclusos de Númenor i la Terra Mitjana. trad. Rubén Masera. Barcelona: Minotaure. ISBN 978-84-450-7291-2. 
• Tolkien, J. R. R. (març de 1984). Tolkien, Christopher, ed. El Silmarillion. trad. Rubén Masera i Luis Domènech. Capellades: Minotaure. ISBN 84-450-7038-X. 
• Tolkien, J. R. R. (octubre de 2002). Tolkien, Christopher, ed. Els pobles de la Terra Mitjana. trad. Estela Gutiérrez Torres. Barcelona: Minotaure. ISBN 84-450-7359-1. 
• Smith, Chris (novembre de 2003). El Senyor dels Anells: armes i batalles. trad. Estela Gutiérrez Torres. Barcelona: Minotaure. ISBN 978-84-450-7480-0.