Usuari:Mcapdevila/Arquitectura militar de l'Antiga Grècia

L'arquitectura militar a l'antiga Grècia neix a la època micènica. Els aqueus, conqueridors de la Grècia continental, construeixen les seves ciutadelles basant-se en els palaus minoics de Creta i fortificats amb pedres ciclòpies. D'aquesta manera van néixer les muralles de pedra i les primeres solucions per a la protecció de les portes de les ciutats, els punts més vulnerables, basant-se en la tàctica militar grega que obligava als soldats a portar l'escut a l'esquerra. Els micènics van construir les seves fortaleses elevades i rampes d'accés, el seu difícil ascens permetia apuntar als defensors als flancs drets dels soldats, desprotegits.

El desenvolupament de l'arquitectura militar va patir una aturada durant l'Edat Fosca, de tal manera que moltes ciutats ja no es fortificaven, encara que havia algunes com (Esmirna, per exemple, continuaven a fer-ho). Al segle vi aC es va tornar a la construcció de muralles i torres, i al segle iv aC l'arquitectura militar grega va assolir el seu màxim esplendor.

Les muralles

Muralles defensives de Troia.

Ruïnes de Micenes.

Els grecs van defensar des d'antic les seves ciutats amb muralles, de les quals les més antigues van donar lloc als recintes fortificats que anomenem acròpolis. No obstant això, situant-nos ja en el període hel·lenístic, les muralles en les noves ciutats apareixen al segle VI aC, un fet tardà, ja que la població es refugiava a l'acròpolis o en una fortalesa en cas de perill. Cal tenir en compte, a més, que les fortificacions eren tan cares a Grècia que superaven els recursos de moltes polis. Aquest fet es veia magnificat en casos com el d'Esparta, ciutat formada per diversos nuclis de població distribuïts en una superfície més o menys extensa, de manera que existien espais lliures entre els barris. (Vegeu Lacònia)

Les muralles de les ciutats (que no de les fortaleses) acostumaren aparèixer, per tant, davant perills coneguts com les guerres contra Pèrsia, encara que van ser habituals en la Grècia continental des de l'època micènica i van existir casos a les colònies anteriors al segle VI aC, com ho va ser Esmirna (Anatòlia).

Calia prendre en consideració els forats que forçosament havien d'aparèixer a la base de la muralla, com l'evacuació d'aigües, dissenyats per ser el més petites possible i poc visibles. Així mateix s'elevaven talús és a les cantonades per evitar els angles morts en la visió, la qual cosa afectava a l'altura dels paraments.

Funcions de les muralles

L'única funció aparent de la muralla grega era la defensa, de manera que eren infraestructures lliures pel que fa a planta i recorregut, i no havien de coincidir amb límits territorials, com en el cas de les romanes. S'adaptaven a la topografia del terreny i buscaven tallar el pas dels enemics, cas de la muralla construïda per Pèricles entre Atenes i El Pireu, que comunicava ambdós llocs com un corredor elevat i evitava que els enemics tallessin la connexió entre els dos nuclis.

Construcció i materials

El material habitual era la pedra, aparellada rectangulars, és a dir, amb peces de cares amb quatre costats (carreu), i el resultat final un paral (mitjà més barat). Si la ciutat disposava de suficients recursos, s'encarregava llaurar les pedres per diverses cares (5 o 6) i les aparellada de manera poligonal, la qual cosa conferia més resistència a la muralla. Aquestes muralles estaven subjectes a remodelacions i tensions polítiques entre els Estats, cosa que donava lloc a que hi hagués diferències d'alçada palpables en una mateixa muralla, o que fins i tot es modifiqués part del traçat.

El mètode corrent de construcció d'una muralla era el emplecton, que consistia en aparellar dues parets pètries paral·leles i omplir l'interior amb argila i maçoneria.

En el cas dels passos per a vigilància es construïa una muralla més ampla amb base a una estructura de fusta, i es resguardava el camí elevat amb merlet s. Amb la millora de la màquina de setge aquests merlets es van substituir per petites obertures en continuació elevada del mur, a manera de espitlleres per les quals disparar els projectils (epalxis). De vegades aquests camins es cobrien amb un sostre per evitar que els projectils de ballistes i altres màquines els arribessin des de dalt, sobrepassant merlets o l'epalxis. A vegades el camí de vigilància o de ronda no era prou ample per a la transfusió de tropes, en aquest cas es recorria a una estructura auxiliar que permetés la creació a un nivell inferior d'un nou pas.

Al voltant del segle IV aC els grecs començaren a utilitzar la tova com a substitut de la pedra. Gràcies a les seves propietats plàstiques absorbia millor els impactes sense trencar-se. Les construccions de tova es van construir sobre de les pètries, si aquestes ja existien. Si no hi havia muralla anterior edificaven els ments en pedra, i igual passava quan hi havia una estructura de fusta, per evitar que els sapadors cavessin un túnel fins a ells i calessin foc, enderrocant l'estructura. (Vegeu Els treballs de desmunt)

Una estratègia eficaç era el fet de substituir les torres-d'un cost molt elevat-per trams de muralla connectats que avançaven i retrocedien sobre el terreny, de manera que des de dalt, en cas d'atacs frontals, els defensors podien atacar els flancs de l'enemic (disposició en cremallera). Exemples d'aquest sistema es donen en a Milet o les ciutats macedòniques.

Portes

Porta dels Lleons de Micenes, trobada i restaurada 1841.

Les portes o Propileus constituïen les zones més fàcils d'atacar en un setge, per la qual cosa es van inventar solucions des d'antic, que en molts casos es van combinar.

Un primer mètode seria crear un espai de transició entre la ciutat i l'exterior, a manera de pati el recorregut és inevitable (Troia).
Un altre mètode era doblar el mur formant un corredor en què els assaltants havien de cobrir dels atacs a banda i banda (Mantinea).
També podien crear-se diverses portes seguides, dues o tres, que retardaven l'entrada dels exèrcits.
El cas més eficient era flanquejar l'entrada amb dos torres defensives que la protegissin (Corint).
Una variant del cas anterior era posar una única torre, aprofitant les particularitats orogràfiques del terreny, per obligar els agressors a entrar des de l'esquerra. Des de la torre podia llavors atacar el flanc dret, que en els exèrcits grecs eren més vulnerables.
Una altra solució consistia a posar una porta al costat d'un gir del mur, de tal manera que no podien penetrar les màquines de setge, i els defensors podien en un moment donat sortir i tornar a entrar a ràpides incursions.
Així mateix hi ha la poterna, un buit a la muralla de dimensions molt reduïdes que permet el pas a una única persona, de manera que és molt fàcilment defensable.

Torres de defensa

Les torres de defensa eren estructures costoses, la seva funció era evitar que els enemics s'apropessin a la muralla i la ataquessin directament. Es construïen en pedra o tova, i solien ser massisses fins a l'altura de la planta de defensa, evitant que els ariets les enderrocar colpejant una primera planta. A la Grècia hel·lènica aquest sistema queda obsolet, instaurant una planta baixa (cas de Cària) amb finestres per les quals disparar, per millorar el rendiment de la defensa.

Tipus

Planta quadrada o rectangular : La més habitual i barata. Tenien la decisió dels rectangles de visió limitats, ja que des d'una de les cares no es té consciència del que passa a les altres.
Planta poligonal : Solució intermèdia en cost i eficàcia entre les torres rectangulars i circulars. Ampliaven la visió però seguien sent més vulnerables als extrems laterals.
Planta en pic : Una altra solució intermèdia, amb pitjor defensa lateral.
Planta semicircular : Més cares i de construcció complexa. Els seus murs corbs eren capaços de desviar la direcció dels projectils sense que aquests impactes plenament en ells. D'altra banda la seva visió era bastant àmplia.
Planta circular: La manca de angles morts en els extrems feia d'aquestes torres la millor opció de defensa d'una ciutat. També suposaven un cost elevat que no totes les polis podien permetre. El seu ús es va estendre sobretot pel Peloponès, però mai van arribar a construir massa.

Torres de guaita

Les torres de guaita o phyktorion eren estructures exemptes i allunyades de la ciutat a la qual pertanyien però en contacte visual amb ella. Posseïen una gran entitat pròpia, arribant a convertir-se en alguns en casos en petites fortaleses (com la de Massalia). També requerien més recursos per a la seva construcció que les torres de defensa.

Les seves funcions eren avisar les ciutats-estat de l'aproximació d'enemics i defensar la seva posició.

De vegades, per millorar la seva resistència i la seva defensa, es construïen els seus murs inclinats, en forma de talús. Això els permetia suportar millor l'atac de la maquinària pesada com els ariets.

Fortaleses

Porta fortificada de Messene.

Les fortaleses gregues van aparèixer en dos contextos.

Antics centres de les ciutats, fortificats des d'edats primerenques, que en créixer aquestes funcionaven d'element defensiu i albergaven al conjunt de la població. S'associen aquí les Acròpoli com Tirint i les fortaleses dels governants com la de Micenes. Les acròpolis posteriors com la de Atenes, a partir del govern de Pèricles, s'entenen com a centres religiosos magnificats, públics i monumentals, més que com fortaleses, ja que sorgeixen en ciutats que es s'han expandit i han estat envoltades per noves muralles.
Reforços de torres guaita i planificacions fortificades als voltants de les ciutats, amb vista a les urbs sia els seus camps, que van veure l'enemic i protegien el territori.

Fosses

Al segle iv aC quan es generalitzen els fossats, entorpint el trasllat de la maquinària de setge i les tropes. La seva amplada era molt variable, i podien arribar a ser veritablement grans, havent casos constatats que arribaven als 20 metres.

Quan apareixien enganxats a les muralles servien per aprovisionar d'aigua a la polis assetjada, a més de com a elements defensius. Una tècnica eficient era fer comunicar uns túnels subterranis amb les fosses, de manera que poguessin drenar tot allò que els atacants tiressin amb l'objectiu de clausurar la fossa.

Camps fortificats

Els camps fortificats són una evolució de les fosses, amb l'objectiu d'impedir o endarrerir l'avanç de les tropes i la maquinària i sobretot, de la maquinària de llarg abast, que podia arribar a les ciutats a distàncies de 200-300 metres.

En aquests camps es posava tot el que les ments gregues eren capaços d'inventar: fosses, trampes cobertes amb estaques afilades, murs, aprofitament de la vegetació i la topografia

Una dada curiosa és que aquests camps podien ser construïts tant pels defensors com pels atacants. En el segon cas es trobaven emplaçaments estratègics, normalment davant les portes, i s'obrien rases i construïen parapet s per defensar-se dels projectils i emmagatzemar provisions i armament. En aquest cas la situació situació s'invertia i no importava que els atacants no arribessin a les muralles, ja que l'objectiu era que els defensors no arribessin als atacants. Aquesta tècnica va ser la que van utilitzar els atenesos en el setge d'Epidaure.

Vegeu també

Bibliografia

Historia de la Grecia Antigua, Joseph M. Walker, ed. Edimat libros s.a. ISBN 84-8403-490-9