79.153.104.216

Avís automàtic per robot a Pedra de Rosetta

Hola. Gràcies per col·laborar amb la Viquipèdia. Us donem la benvinguda al projecte; tot i així, hi ha un problema amb les vostres contribucions a la pàgina Pedra de Rosetta i aquestes han estat revertides per un robot que intenta reconèixer i reparar vandalismes i proves d'edició. Si el robot ha revertit una edició legítima, espero que accepteu les disculpes del seu controlador, i que n'informeu a la seva discussió per intentar millorar-ne el seu funcionament. Disposeu de la pàgina de proves per fer les vostres proves d'edició. A més, si sou nou en el projecte, us pot interessar consultar la Introducció o la pàgina d'acollida. Gràcies.--IradiBot (comentaris/incidències) 13:34, 12 abr 2008 (CEST)

PEDRA ROSETTA

El 1822 Champollion va descobrir la manera de llegir els jeroglífics egipcis mitjançant l’estudi del contingut de la pedra de Rosetta, un monolit on hi figurava inscrit un missatge en tres idiomes antics: grec, demòtic i jeroglífic.

BIOGRAIA DE J.F. Champollion

"Jo ho sóc tot per a Egipte i Egipte ho és tot per a mi." La vida de J. F. Champollion (1790-1832) és una veritable cursa contra rellotge que dóna sentit a la monumental tasca per a la qual el lingüista francès es va sentir en tot moment preparat: el desxiframent dels jeroglífics. Parlem d’un apassionat orientalista que ja amb setze anys, va manifestar la sospita que l’escriptura jeroglífica de l’Egipte faraònic estava directament relacionada amb el copte, el llenguatge egipci coincident amb l’era cristiana. En només quatre anys, sense deixar d’investigar i aprofundir els seus coneixements de llengües (àrab, hebreu, persa o sànscrit), Champollion va esdevenir membre de l’Académie Delphinale de Grenoble i professor de la facultat d’història de la mateixa ciutat. Abans del seu exili a Figéac (1816-1817), va tenir temps de publicar el seu treball L’Egypte sous les Pharaons (1814) i d’elaborar una gramàtica i un diccionari del copte.

Des de llavors i fins el 1822, Champollion va reprendre intensament l’estudi dels jeroglífics a Grenoble i a París. La data clau en aquesta tasca fou el 22 de setembre del mateix 1822, quan l’incansable lingüista va fer públic a Lettre à Monsieur Dacier que, tot estudiant la pedra de Rosetta, havia aconseguit el que semblava impossible: desxifrar els jeroglífics egipcis. El 1828 viatjà a Egipte i es dedicà a la frenètica recopilació de material que després traduiria. En vint mesos posà a prova in situ tots els seus coneixements. No és estrany, doncs, que la primera càtedra d’egiptologia de la història es creés el 1831 al Collège de France expressament per a Champollion. Finalment l’esgotament vencé Champollion, però ni tan sols una mort prematura no impedí que es publiquessin pòstumament —durant més de deu anys— obres que havien quedat al calaix, entre elles la Grammaire égyptienne i el Dictionnaire égyptienne.

"Je tiens l’affair!" "Ja ho tinc!" serien les primeres paraules de Champollion al seu germà, abans de comunicar-li que era capaç de desxifrar l’escriptura sagrada de l’Antic Egipte. Tot seguit patiria un desmai com a resultat de l’esgotament mental. Amb l’ajuda dels gravats de la pedra de Rosetta, que oferien un mateix text traduït a tres llengües (jeroglífic, demòtic i grec), Champollion acabava de demostrar que l’escriptura jeroglífica no era exclusivament simbòlica com erròniament s’havia cregut des de feia segles.

Com ho va fer? En primer lloc va comparar el nombre de caràcters egipcis amb el de paraules gregues: 1419 caràcters egipcis i 486 paraules gregues; per tant, els jerogíflics no podien representar paraules, sinó fragments de paraules. A més, es va fixar especialment en aquells grups de símbols jeroglífics que apareixien encerclats (cartutxos) i que, segons es pensava, havien de designar noms de personatges regnants. Per tant, feien referència a noms propis que tant en grec com en jeroglífic s’haurien de pronunciar de la mateixa manera. Si el text grec parlava d’una lloança al rei “Ptolmis” (Ptolomeu), descendent del general d’Alexandre Magne, no costaria gaire de localitzar els corresponents cartutxos per comprovar que, efectivament, els egipcis podien també fer referència a una entitat del món real (p. e. el faraó) a través, no d’un, sinó de més d’un símbol. Es podria parlar doncs de l’existència de símbols que representarien sons com en els nostres alfabets? El fet que la paraula “faraó” (Ptah) i el mateix nom del faraó (Ptolemeu) presentessin els dos mateixos símbols inicials (p i t), semblava respondre afirmativament a aquesta pregunta. Per reforçar el plantejament, Champollion només havia de fixar-se en noms de regents a d’altres fonts que compartissin el màxim de lletres amb el cartutx de “Ptolmis”. A l’obelisc de Filas hi apareixia el nom de Cleòpatra, que n’oferia fins a quatre lletres comuns (p, t, o i l).

Pel que fa a la lletra T, Champollion va deduir que es podria escriure de dues maneres diferents, cosa que resultà correcta.

Aquest procediment permetia a Champollion d’anar confeccionant un primer alfabet de símbols fonètics (fonogrames), amb el qual es va aventurar a desxifrar més cartutxos, com aquest:

Las letras que conocía eran las siguientes:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 A L ? S E ? T R ?

Les lletres que coneixia eren les següents:

1 2 3 4 5 6 7 8 9 A L ? S E ? T R ?

Així, va deduir que aquest nom era el d’ALKSENTRS (Alexandre), i va afegir 3 símbols nous al seu diccionari.

Mitjançant aquest procediment, en poques setmanes, estudiant nombrosos cartutxos disponibles no traduïts encara, va arribar a definir al voltant de 100 signes jeroglífics.

Pero no van acabar aquí els seus descobriments. Els jeroglífics no eren pas tan senzills.

Imatges que representen sons L’èxit de Champollion no rau només en identificar alguns signes jerogífics amb lletres que representen sons (fonogrames), sinó també en descobrir per què s’escollien precisament aquests signes per a cada so. Això ho aconseguí gràcies als seus grans coneixements de copte, llengua emparentada amb l’egipci de l’època faraònica. Els signes jeroglífics no deixaven de ser figuratius (representaven objectes, com per exemple, un lleó) i va ser en expressar aquestes imatges en copte, quan Champollion va adonar-se que s’escollia la imatge per representar-ne els sons inicials. Per exemple, una àguila per representar el so inicial "A".

La complexitat de l’escriptura jeroglífica es feia ben palesa, ja que un mateix nom podia composar-se d’ideogrames i fonogrames. Per exemple, en el cartutx següent:

representa el Sol, pronunciat RA en copte. A la pedra de Rosetta, Champollion troba el segon símbol traduït al grec per “natalici”, que en copte es pronuncia com a MS. Finalment, els dos darrers signes ja els havia descrit al seu diccionari com a SS. Així, va deduir el nom de RAMSSS, Ramsès, el faraó del gran Èxode hebreu.

Tot seguit, tradueix també el següent:

L’ocell del jeroglífic representa un ibis, que a la seva vegada és símbol del déu egipci Thot. La traducció seria, doncs: THOTMSS, Tutmosis, un altre famòs faraó.

Aquestes van ser les primeres passes de Champollion a l’hora de resoldre el misteri dels jeroglífics. Uns anys després, —amb el sistema més perfeccionat—, arribaria a la conclusió que el jeroglífic era un combinat complex d’ideogrames, fonogrames i determinatius (símbols per evitar ambigüitats). Des d’aleshores, l’egiptologia faria un bon servei de tots aquests estudis per seguir investigant.

Diccionari jeroglífic Champollion va descobrir que els jeroglífics representaven sons o conjunts de sons. Pretenien plasmar per escrit el llenguatge parlat. Però sovint els jeroglífics ometien les vocals i per això hi ha paraules que mai sabrem completament com es pronunciaven. Els jerogífics, a més, es podien escriure d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra o de dalt a baix. Per saber en quin sentit dels dos primers s’han de llegir, hem de fixar-nos si apareixen símbols que representin homes o animals. Si miren cap a l’esquerra, el text es llegirà d’esquerra a dreta.

La maledicció dels faraons? Les dificultats en la història francesa del desxiframent de la pedra de Rosetta sovintegen i fan pensar, fins i tot, que el secret dels faraons no havia d’ésser descobert. Vegem-ne aquí alguns exemples:

1801: La pedra no arribaria mai a França, país dels seus descobridors originals. Després de la victòria dels britànics sobre els francesos a Egipte, la destinació definitiva del “botí de guerra” serà el British Museum. 1807-1809: Una il·luminació inadequada provoca estrabisme a l’ull esquerre de Champollion. 1815: L’Académie Delphinale de Grenoble nega a Champollion la publicació de la seva gramàtica del copte, llengua clau, segons ell, per a l’anàlisi de l’estructura jeroglífica. 1816-1817: Champollion és exiliat pels monàrquics a Figéac i desposseït dels seus càrrecs a Grenoble, per haver-se posicionat a favor de Napoleó Bonaparte. 1822: Tot just després de comunicar al seu germà que ha començat a llegir jeroglífics, Champollion es desmaia. La febre, producte dels nervis, el mantindrà uns dies allunyat de la feina. 1832: La fatiga i una infecció que ha contret a Egipte, acaben amb la vida del jove Champollion. La clau de volta de tot plegat

La pedra de Rosetta és un convidat indispensable a la festa del naixement de l’egiptologia. Aquesta importància s’origina gràcies a l’última frase del text que hi trobem gravat: “Aquest decret ha d’ésser escrit sobre pedra amb els símbols de l’escriptura sagrada [jeroglífica], popular [demòtica] i grega”. La tranquilitat de saber que el text en l’enigmàtica llengua contenia la mateixa informació que el text grec, no només va engrescar Champollion, sinó també Silvestre de Sacy (1758-1838), Thomas Young (1773-1829) o Karl Richard Lepsius (1810-1884), entre d’altres. Com veiem, tot un repte que seduïa qualsevol.—el comentari anterior sense signar és fet per 79.153.104.216 (disc. • contr.) 13:44, 12 abr 2008 (CEST)