Vaqueta (caragol)

espècie de caragol

La vaqueta, xoneta (també xona) o regineta (Iberus gualtieranus alonensis) és un gastròpode terrestre de la família Helicidae, endèmic de la zona oriental i sud-oriental de la península Ibèrica.

Infotaula d'ésser viuVaqueta
Iberus gualtieranus alonensis Modifica el valor a Wikidata
Iberus gualterianus alonensis.JPG
Iberus gualtieranus alonensis Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumMollusca
ClasseGastropoda
OrdreStylommatophora
FamíliaHelicidae
GènereIberus
EspècieIberus gualtieranus
SubespècieIberus gualtieranus alonensis Modifica el valor a Wikidata
Ferussac,1821

MorfologiaModifica

La conquilla d'I. g. alonensis té cinc voltes d'espiral, sutures marcades i forma globosa; és d'un color blanquinós, crema o marró clar amb bandes molt atenuades que en la majoria dels casos a penes són visibles. La superfície de la conquilla posseeix estries radials i espirals que en encreuar-se li donen un aspecte reticulat. L'obertura és una mica obliqua i ovalada, amb un peristoma prim; el melic està cobert per una callositat de color blanc brillant. La seva mida està al voltant dels 4 cm de diàmetre i 2 cm d'altura.[1]

HàbitatModifica

La vaqueta és una espècie termòfila (prefereix els ambients càlids) i xeròfila, és a dir, habita indrets secs, a diferència d'altres caragols terrestres que prefereixen llocs humits com ara horts, vores de rius i barrancs, etc. Per tant, se la pot trobar a la muntanya, entre el romaní, la farigola, l'espígols i els margallons. S'activa els dies de pluja i amb la rosada de la matinada. És especialment abundant als terrenys calcaris rocosos, abruptes i desforestats.

DistribucióModifica

És una espècie endèmica de la península Ibèrica pròpia de la zona oriental i sud-oriental.[1] A Catalunya es troba principalment a les terres de l'Ebre i al País Valencià sobretot al nord.

Posició taxonòmicaModifica

Durant anys ha estat considerada com una espècie independent, molt propera a Iberus gualtieranus, amb el nom d'Iberus alonensis. Això no obstant, l'estatus taxonòmic d'I. alonensis ha estat sempre controvertit, i diversos autors l'han considerat com a subespècie d'I. gualtieranus. Segurament, l'estudi més rigorós sobre ambdós tàxons és el d'Ejejalde et al. (2005);[2] segons l'esmentat estudi, existeix una zona d'hibridació que connecta ambdós tàxons a la natura i la possibilitat d'aconseguir híbrids fèrtils en condicions de laboratori; aquestes dades estan en consonància amb l'anàlisi de l'ADN mitocondrial, i suggereixen que I. alonensis és una subèspecie d'I. gualtieranus i per tant el nom correcte ha de ser Iberus gualtieranus alonensis.

La mateixa opinió té Moreno-Rueda (2006)[3] que considera que I. gualtieranus posseeix una gran variabilitat amb dos morfotipus extrems, I. gualtieranus gualtieranus i I. gualtieranus alonensis; les diferències morfològiques entre ambdues subespècies serien el resultat de l'adaptació a diferents hàbitats.

Otala lacteaModifica

L’Otala lactea, espècie coneguda com caragol de llet o cargol ibèric, és una espècie gran i comestible [4] de caragol terrestre que respira l’aire, un mol·lusc gasteròpode pulmonat terrestre, de la família dels Helícids, els cargols típics. La recuperació arqueològica a l'antic jaciment romà de Volubilis, al Marroc, il·lustra l'explotació prehistòrica d'O. Lactea per part de l'home.[5] Els sinònims inclouen Helix lactea i Iberus alonensis.

DistribucióModifica

Aquesta espècie de caragol és originària d’Europa i algunes parts del nord d’Àfrica. S’ha introduït als Estats Units, incloent Arizona, Califòrnia i Florida, i a les Bermudes, Cuba i el sud-est d’Austràlia.

AnatomiaModifica

 
vistes del "dard de l'amor" d'Otala lactea.

Aquest caragol crea i utilitza els dards d’amor com a part del seu comportament de festeig abans d’aparellar-se. La closca del caragol té un paper important en la seva qualitat de vida. Això es deu al fet que el calci de la closca dels cargols permet que es produeixi la regeneració de les closques, en el cas que es trenqui la closca.[6]

O. lactea ha desenvolupat l'adaptació evolutiva de l'estivació per ajudar-la a afrontar afeccions tan severes com la sequera o la fam. Durant aquest temps, O. lactea suprimeix el seu metabolisme. Això afecta moltes de les funcions del cos. A nivell cel·lular, aquesta conversió de normal a estivació es veu afectant la funció de l'enzim de membrana Na+ / K+ ATPasa. L'activitat d'aquest enzim s'ha demostrat reduïda significativament durant l'estivació. Com que la bomba Na+ / K+ -ATPasa utilitza força ATP, la supressió d'aquesta bomba té un paper clau en la conversió a l'estat d'estivació a la O. lactea.[7]

GastronomiaModifica

La vaqueta es considera una menja al País Valencià i a les Terres de l'Ebre, llocs on l'espècie és més abundant i és recol·lectada activament; és molt més apreciada que altres caragols comestibles (Helix aspersa, Otala punctata, etc.); s'afegeix a la paella valenciana a la qual dóna un sabor excel·lent.[8] A la zona dels Ports i el Maestrat valencià, es mengen fregides en oli i acompanyats de xai o conill.[9][10]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Especies seleccionadas de gasterópodos pulmonados
  2. Elejalde, M. A., Muñoz, B., Arrébola, J. R. & Gómez-Moliner, B. J. 2005. Phylogenetic relationships of Iberus gualtieranus and I. alonensis (Gastropoda: Helicidae) based on partial mitochondrial 16S rRNA and coi gene sequences. Journal of Molluscan Studies, 71(4):349-355; (Resumen).
  3. Moreno-Rueda, G. 2006. Selección de hábitat por dos subespecies de Iberus gualtieranus (Gastropoda, Helicidae) en Sierra Elvira (SE de España). Zool. baetica, 17: 47-58.
  4. Man and Mollusc's Data Base of Edible Molluscs
  5. C. Michael Hogan, Volubilis, The Megalithic Portal, ed. Andy Burnham (2007)
  6. «EVIDENCE THAT <italic>OTALA LACTEA</italic> (MÜLLER) UTILIZES CALCIUM FROM THE SHELL». Journal of Molluscan Studies, desembre 1974. DOI: 10.1093/oxfordjournals.mollus.a065269. ISSN: 1464-3766.
  7. Ramnanan, Christopher J.; Storey, Kenneth B. «Suppression of Na+/K+-ATPase activity during estivation in the land snail Otala lactea» (en anglès). Journal of Experimental Biology, 209, 4, 15-02-2006, pàg. 677–688. DOI: 10.1242/jeb.02052. ISSN: 0022-0949. PMID: 16449562.
  8. Caracoles terrestre - Gastronomía
  9. "Morella", guia editada per l'Ajuntament de Morella, 2004.
  10. Citació de Giorgio della Roca del seu llibre "Viajar y comer por el Maestrazgo" (1985): Fernández González, Vidal Javier, pp50 "La Balma de Zorita" publicat per la Diputació de Castelló a Castelló de la Plana, 2005.

Enllaços externsModifica