Veronica Orazi
Veronica Orazi (Florència, Itàlia, 1966) és una professora, investigadora, traductora i acadèmica italiana.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1966  (57/58 anys)Florència (Itàlia) |
| Directora Associazione Italiana di Studi Catalani | |
| 2012 – 2015 ← Patrizio Rigobon – Enric Bou i Maqueda → | |
| Dades personals | |
| Formació | Università degli Studi di Firenze Accademia della Crusca Institut d'Estudis Catalans |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Torí |
| Ocupació | hispanista, traductora, professora d'universitat, acadèmica |
| Ocupador | Universitat de Torí Universitat d'Alacant Universitat de Girona Universitat Autònoma de Barcelona Universitat de Barcelona Universitat Ca' Foscari Universitat de Bolonya Universitat de Siena Universitat de València |
| Membre de | |
Premis | |
Formació i ocupació professional modifica
Llicenciada i doctorada en Filologia Iberoromànica a la Universitat de Florència, fou becària de l'Accademia della Crusca i de l'Institut d'Estudis Catalans, del qual més endavant esdevindria membre corresponent de la Secció Històrico-Arqueològica.[1] Des del 2017 és catedràtica del Departament de Llengües i Literatures Estrangeres i Cultures Modernes a la Universitat de Torí. Anteriorment, ja havia estat professora titular d'aquesta universitat (2002-2017), així com de la Universitat de Siena (2002-2005), i professora associada de la mateixa Universitat de Siena, de la Universitat de Venecia Ca' Foscari i de la Universitat de Bolonya (1999-2002). A més de l'IEC, també és membre del Centre d'Estudis Catalans de la Universitat de Califòrnia a Santa Barbara. Com a professora visitant també ha fet cursos a la Universitat de Barcelona i la Universitat d'Alacant. També ha estat membre de les comissions de tesi doctoral de la Universitat de Girona, la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de València.[2]
Àmbits d'investigació modifica
Orazi s'ha especialitzat en l'estudi de la literatura catalana i espanyola, medieval i contemporània, i també s'ha dedicat a altres activitats relacionades amb els estudis catalans. Entre 1997 i 1998, mentre era investigadora a l'IEC, va desenvolupar el projecte “La tradició manoscritta della Crònica de Ramon Muntaner” amb Josep Massot i Muntaner com a supervisor. Ha fet estades de recerca a diferents universitats d'Itàlia i de l'estranger.[2]
Publicacions modifica
Com a investigadora, és autora de desenes de llibres, articles i capítols de llibres, a més de nombroses ressenyes en revistes d'estudis hispànics, romànics i catalans,[2][3] així com desenes de comunicacions i conferències en congressos a Itàlia i a l'estranger. Ha estat o és membre de nombrosos comitès organitzadors i/o científics de congressos. Ha estat la coordinadora d'esdeveniments com Voci al femminile: escriptura, traducció, autotraducció. Giornata di Studi Catalani (Tori, 2014, Università degli Studi di Torino), Geografia linguistica del catalano. Giornata di Studi Catalani (Torí, 2014, Università degli Studi di Torino) i Linguaggi del metareale nella cultura catalana: arte, cinema, folclore, letteratura, storia (XI Congresso Internazionale dell'AISC, Torí, 2015, Università degli Studi di Torino).[2]
Orazi és codirectora de la col·lecció Bibliotheca Iberica des del 2014. Des del 2013 és redactora dels Cuadernos AISPI. Estudios de lenguas y literaturas hispánicas i des del 2011 directora editorial de la Rivista Italiana di Studi Catalani, i entre 1995 i 2008 fou redactora de Medioevo Latino. Bollettino bibliografico della cultura europea da Boezio a Erasmo (secoli VI–XV) de la Società Italiana per lo Studio del Medioevo Latino. També ha treballat com a revisora de publicacions com Llengua & Literatura, Quaderns d'Italià, Rassegna Iberistica de la Universitat Ca’ Foscari de Venècia, i Carte Romanze, Haidé. Estudis Maragallians, entre altres.[2]
Traduccions modifica
Com a traductora, es responsable de la traducció a l'italià Storie de virtù insidiata (2006), una col·lecció de novel·letes exemplars catalanes del segle XV; Le signorine di Lourdes (2012) de Pep Coll; El arte de las putas (2012) de Nicolás Fernández de Moratín (s. XVIII); la peça teatral Corpi perduti (2014) del dramaturg espanyol contemporani José Manuel Mora; el cap. II del Quijote, “Come si doveva disincantare l’impareggiabile Dulcinea del Toboso” (in Don Chisciotte della Mancha, a cura de P. Bottaet al, 2015.); i el poemari Lletra menuda de Nora Albert (2016). Ha estat la responsable editorial d'altres traduccions a l'italià, com Il libro de le bestie de Ramon Llull (2015).[1]
Membre d'associacions modifica
Entre 2008 i 2012 va ser membre de la junta de l'Associazione Italiana di Studi Catalani (AISC) i la seva presidenta entre 2012 i 2015. L'any 2018 Orazi es va convertir en membre corresponent de la Secció d'Història-Arqueologia de l'Institut d'Estudis Catalans.[2][4]
Reconeixements modifica
L'any 2000 va rebre el Premi Crítica Serra d'Or de Recerca en Catalanística, per al volum “Història de la filla del rei d'Hongria e altri racconti catalani tardo-medievali. Studio folclorico ed edizione critica”, i el 2001 el 'Premi Città di Monselice per la Traduzione Letteraria – Sezione Leone Traverso' per a la primera versió italiana de l'obra castellana medieval Sendebar. Il Libro degli inganni delle donne. L'any 2011 va guanyar el Premi Internacional Ramon Llull a la “Millor Associació Internacional d'Estudis Catalans” com a directora de l'AISC, i l'any 2015 va guanyar la Menció d'Honor de la Delegació de la Generalitat de Catalunya a Itàlia com a directora editorial de la Rivista Italiana di Studi Catalani, premiada per l’activitat de divulgació i científica d’aquesta revista en la promoció de la cultura catalana a l'àmbit acadèmic a Itàlia.[1][2]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Veronica Orazi». Visat, revista digital de literatura i traducció, Núm. 29, Maig 2020 [Consulta: 14 novembre 2023].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Pinyol, Ramon «Veronica Orazi». Catalan Historical Review. IEC, Vol. 12, 2019, pàgs. 99-100. ISSN: 2013-4088 [Consulta: 14 novembre 2023].
- ↑ «Verónica Orazi». Dialnet. [Consulta: 14 novembre 2023].
- ↑ «L’Institut d’Estudis Catalans incorpora deu nous membres corresponents». El Butlletí de l'Institut d'Estudis Catalans, Núm. 228, Juny 2018 [Consulta: 14 novembre 2023].