Obre el menú principal

Vsévolod Pudovkin (en rus: Все́волод Илларио́нович Пудо́вкин) (Penza, Imperi Rus, 16 de febrer de 1893 − Riga, URSS, actualment Letònia, 1 de juliol de 1953) fou un director de cinema de la Unió Soviètica.

Infotaula de personaVsévolod Pudovkin
Vsevolod-Pudovkin.jpeg
Biografia
Naixement Vsevolod Illarionovich Pudovkin
16 de febrer de 1893
Penza (Imperi Rus)
Mort 1 de juliol de 1953(1953-07-01) (als 60 anys)
Riga (URSS)
Causa de mort Infart miocardíac
Lloc d'enterrament Cementiri de Novodévitxi
Nacionalitat Unió Soviètica Unió Soviètica
Educació Institut Gueràssimov de Cinematografia (1920–1925)
Universitat Estatal de Moscou
Q4031944 Tradueix
Activitat
Ocupació Actor, director de cinema, guionista, escriptor i actor de cinema
Ocupador Mezhrabpom-Rus Tradueix
Institut Gueràssimov de Cinematografia
Partit Partit Comunista de la Unió Soviètica (1939–)
Gènere artístic Realisme socialista
Conflicte Primera Guerra Mundial
Obra
Obres destacables

IMDB: nm0699877
Modifica les dades a Wikidata

Estudià enginyeria química en la Universitat de Moscou i va combatre en la primera guerra mundial, essent fet presoners pels alemanys. Atret pel cinema en qualitat d’actor, es formà en l’anomenat Laboratori Experimental, organitzat pel director Lev Kuleixov.

Contingut

DebutModifica

S'estrena com a realitzador amb dos curts metratges, on va tenir ocasió d'exercitar la seva experimentació tècnica: La febre dels escacs (1925) i El mecanisme del cervell (1926), aquest últim il·lustrant les teories d'Ivan Pàvlov.

El 1926 abordà el seu primer llargmetratge, La mare, adaptant la novel·la homònima de Màxim Gorki. Amb aquest títol es rebel·là Pudovkin com a un dels grans creadors del cinema revolucionari rus, basant les seves narracions (a diferència d'Eisenstein) en conflictes individuals, abocats a una presa de consciència política i narrats amb un gran sentit del ritme i del muntatge i amb domini de la tècnica de les accions paral·leles.

En aquesta línia creadora s'inscriviren els seus films següents: La fi de Sant Petersburg (1927) i l'anti-colonialista Tempesta sobre Àsia (1928), que el prestigiaren mundialment.

El cinema sonorModifica

A l'adveniment del cinema sonor el seu estil es féu més dubtós i impersonal: La vida és bella (1932), El desertor (1933), Minin i Pojarski (1939), Suvórov (1941) i L'almirall Nakhímov (1952). El seu últim film fou El retorn de Vassili Bórtnikov (1952).

També treballà ocasionalment com a actor, fou professor de l'Institut de Cinema de Moscou i com a escriptor teòric és autor de diversos estudis fonamentals sobre estètica cinematogràfica: Argument i muntatge; bases d’un film (On film technique), i L'actor i el film (Film acting).

Va estar casat amb l'actriu Anna Zemtsova.[1]


ReferènciesModifica

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.193. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 desembre 2014]. 

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica