Ç

lletra modificada de l'alfabet llatí
«Ce trencada» redirigeix aquí. Si cerqueu el projecte de traduccions al català, vegeu «Projecte Ce Trencada».

La ç, anomenada ce trencada, és la lletra ce de l'alfabet català, procedent del llatí, modificada per un signe diacrític (el trenc).[1] Es pronuncia /s/ davant d'a, o, u, o a final de mot. Es pronuncia /z/ si es troba a final de mot i la lletra següent és una vocal, i si la lletra següent dins o fora de la paraula és una consonant sonora.

Infotaula de grafemaÇ

Modifica el valor a Wikidata
CaràcterÇ (majúscula)
Unicode: 00C7
etiqueta HTML: Ç

ç (minúscula)
Unicode: 00E7
etiqueta HTML: ç
Modifica el valor a Wikidata
Tipussímbol IPA Modifica el valor a Wikidata
Part dealfabet francès, alfabet fonètic internacional, alfabet turc, alfabet llatí, alfabet portuguès i alfabet occità Modifica el valor a Wikidata
Codi-.-.. (codi Morse) Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

 
Placa de carrer amb una Ç cal·ligràfica de trenc recte

Els primers escrits que es coneixen en què apareix aquesta grafia són catalans i castellans. És una lletra que es creà durant l'edat mitjana en català[2][3] i castellà antics per procediments diferents:

En català, se segueix una evolució gràfica per enllaç de "ci", escrit "ci", indicant el so /ts/ en llatí vulgar i català primitiu provinent dels grups ce, ci i ti seguits de vocal: conuenientia > conueniencja > convinença (segle xi).[2][3]

 
Evolució de la grafia de la Z visigòtica a la Ç del castellà antic

En castellà, evoluciona per arcament superior de la zeta i amb un següent canvi cap avall de la posició. Amb el pas del temps, es van capgirar els caràcters posant la z sota la c, d'aquí que en castellà s'anomenés cedilla ('petita zeta'). Aquest fenomen responia a la necessitat d'indicar que la c rebia una pronúncia diferent de la del llatí i més semblant a la de la z. A més a més, es distingia el so sord de la c/ç ([ts]) del sonor de la z ([dz]). En els primers escrits es col·locava davant de qualsevol de les cinc vocals.

Nogensmenys, hui és considerada una variant de la lletra c, a la qual s'afegeix una coma inferior. Per això mateix, si se cerca una paraula al diccionari que la contingui, s'ha de cercar com si tingués una c normal, i només se situarà després d'aquesta en cas que sigui l'únic caràcter que diferencia una paraula. El diacrític serveix perquè la c adopti el so /s/ que normalment ja té davant de e i i quan es troba en qualsevol altra posició. En la pràctica això vol dir davant de a, o i u i a final de síl·laba. És interessant de veure que les úniques paraules en català que comencen per aquesta lletra són els monosíl·labs ça (antiga forma adverbial amb el significat d'«ací») i ço (pronom, variant d'«açò»), ben poc usats.

Quan en el castellà es van neutralitzar els sons de la c/ç i la z, se simplificà l'ortografia, i en conseqüència l'alfabet, cosa que feu desaparèixer l'ús de la ç al segle xvii.

Ús de la ç en diferents llengües modifica

Aquesta lletra també és utilitzada en occità, francès, portuguès, gallec reintegracionista i en alguns dialectes del friülès, i ho era en castellà antic, galaicoportuguès i en basc prenormatiu, amb una funció idèntica a la del català. En canvi, en el turc, kurd, albanès, turcman, tàtar, l'àzeri i en alguns dialectes del friülès, serveix per a representar el so /tʃ/. També és fet servir per a la transcripció romanitzada de l'àrab. En el turc és considerada una lletra de ple dret i no una variació.

Altres llengües com l'anglès utilitzen la ce trencada en els diccionaris per als manlleus lingüístics de mots que originàriament en duien, tot i que és exclosa dels seus teclats. Un dels exemples més populars en seria "façade".

Funcions modifica

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. Institut d'Estudis Catalans «Còpia arxivada». Ortografia catalana, 2017, pàg. 28. Arxivat de l'original el 2021-07-12 [Consulta: 25 octubre 2017].
  2. 2,0 2,1 «Tània Alaix i Jesús Alturo: "Ramon de Cabó tenia una categoria cultural remarcable"» (en català). 3Cat. [Consulta: 18 gener 2022].
  3. 3,0 3,1 «D'on ve la ce trencada? Els secrets d'una lletra documentada en català fa més de mil anys». 3Cat, 03-03-2024. [Consulta: 19 març 2024]. «Segons explica Alturo, la "ç" deriva d'una evolució gràfica d'un enllaç entre la ce i la i, quan tenen una pronunciació sibilant.»
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ç