La ç, anomenada ce trencada, és la lletra ce de l'alfabet català, procedent del llatí quan no hi ha so /s/ en llatí, modificada per un signe diacrític (el trenc).[1] Es pronuncia /s/ davant d'a, o, u, o a final de mot. Es pronuncia /z/ si es troba a final de mot i la lletra següent és una vocal, i si la lletra següent dins o fora de la paraula és una consonant sonora.

Infotaula de grafemaÇ
Latin alphabet Çç.svg
Modifica el valor a Wikidata
CaràcterÇ (majúscula)
Unicode: 00C7
etiqueta HTML: Ç

ç (minúscula)
Unicode: 00E7
etiqueta HTML: ç
Modifica el valor a Wikidata
Tipuslletra de l'alfabet llatí i símbol IPA Modifica el valor a Wikidata
Part dealfabet llatí, alfabet francès, alfabet portuguès, alfabet occità, alfabet fonètic internacional i alfabet turc Modifica el valor a Wikidata
Codi-.-.. (codi Morse) Modifica el valor a Wikidata

HistòriaModifica

 
Evolució de la grafia de la Z visigòtica a la Ç

És una lletra que es creà durant l'edat mitjana en el castellà antic per arcament superior de la zeta i amb un següent canvi cap avall de la posició. Els primers escrits que es coneixen en què apareix aquesta grafia són castellans. Amb el pas del temps es van capgirar els caràcters posant la z sota la c, d'aquí que s'anomenés "petita zeta" o cedilla. Aquest fenomen responia a la necessitat d'indicar que la c rebia una pronúncia diferent del llatí i més semblant a la de la 'z'. A més a més, es distingia el so sord de la c/ç ([ts]) del sonor de la z ([dz]). En els primers escrits es col·locava davant de qualsevol de les cinc vocals.

Nogensmenys, hui és considerada una variant de la lletra c a la qual s'afegeix una coma inferior. Per això mateix, si se cerca una paraula al diccionari que la contingui s'ha de cercar com si tingués una c normal i només se situarà després d'aquesta en cas que sigui l'únic caràcter que diferencia una paraula. El diacrític serveix perquè la c adopti el so /s/ que normalment ja té davant de e i i quan es troba en qualsevol altra posició. En la pràctica això vol dir davant de a, o i u i a final de síl·laba. És interessant de veure que les úniques paraules en català que comencen per aquesta lletra són els monosíl·labs ça (antiga forma adverbial amb el significat d'"ací") i ço (pronom, variant d'"açò"), ben poc usats.

Quan en el castellà es van neutralitzar els sons de la c/ç i la z, se simplificà l'ortografia, i en conseqüència l'alfabet, fent desaparèixer l'ús de la ç al segle xvii.

Ús de la ç en diferents llengüesModifica

Aquesta lletra també és utilitzada en occità, francès, portuguès, gallec reintegracionista i en alguns dialectes del friülès, i ho era en castellà antic, galaicoportuguès i en basc prenormatiu, amb una funció idèntica a la del català. En canvi, en el turc, kurd, albanès, turcman, tàtar, l'àzeri i en alguns dialectes del friülès, serveix per a representar el so /tʃ/. També és utilitzat per a la transcripció romanitzada de l'àrab. En el turc és considerada una lletra de ple dret i no una variació.

Altres llengües com l'anglès utilitzen la ce trencada en els diccionaris per als manlleus lingüístics de mots que originàriament en duien, tot i que és exclosa dels seus teclats. Un dels exemples més populars en seria per exemple "façade".

FuncionsModifica

ReferènciesModifica

  1. Institut d'Estudis Catalans Ortografia catalana, 2017, pàg. 28.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ç