Obre el menú principal

Alan Hovhannes, en armeni: Ալան Յովհաննէս (Somerville, Massachusetts, 8 de març de 1911 - 21 de juny de 2000) va ser un compositor americà d’arrels armènies. Ha estat un dels compositors més prolífics de tot el segle XX, amb un catàleg que inclou 67 simfonies numerades i 434 números d’opus. Es calcula que el seu comput total d’obres és superior a 500, ja que cal tenir en compte que alguns dels seus opus consten dos o tres obres diferents.[1]

Infotaula de personaAlan Hovhaness
Alan Hovhaness memorial, ArlingtonMA - IMG 2820.JPG
Biografia
Naixement 8 març 1911
Somerville
Mort 21 juny 2000 (89 anys)
Seattle
Grup ètnic Armenis dels Estats Units d'Amèrica
Educació Universitat Tufts
Activitat
Ocupació Compositor, director d'orquestra i pianista
Ocupador Boston Conservatory at Berklee Tradueix
Gènere artístic Òpera i simfonia
Instrument Piano
Obra
Obres destacables
Premis

IMDB: nm0397029 Musicbrainz: 91171f3d-340b-4bfd-9fbc-e088abc9b1d3
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

Carrera musicalModifica

Infància i JoventutModifica

Va néixer oficialment amb el nom de Alan Vaness Chakmakjian a Sommerville, Massachusetts. El seu pare, Haroutioun Hovaness Chakmakjian, era un professor de química armeni nascut a Adana (actualment Turquia) i la seva mare, era una americana de descendència escocesa, insatisfeta amb la transmissió de la cultura armènia del seu pare i el va anomenar legalment amb el nom de Alan Scott Vaness, fins que just després de la mort de la mare, va utilitzar el cognom Hovaness i el 1942, hi va afegir una “h” després de la “v”.  Quan tenia 5 anys, la seva família es va traslladar de Sommerville a Arlington, Massachusetts.

Hovhaness es va interessar de ben petit en la música. Amb quatre anys, va compondre la seva primera composició, una cantata d’estil italià inspirada en una obra de Franz Schubert, i amb set anys rebia classes de piano i ja improvisava i componia de forma regular. Hovhaness també afirmava que la seva família veia la composició de forma anormal i que li pretenien confiscar les seves partitures i per això componia durant la nit al lavabo.[2] Per altra banda, durant un breu temps, es va interessar més per l’astronomia, una de les seves passions.[3] Aquesta passió el va acompanyar al llarg de tota la seva vida com a compositor, ja que moltes de les seves peces tenen relació amb aquesta ciència. Altres elements pels que es va interessar ja de ben petit van ser també les muntanyes i l’espiritualisme, dos elements estretament relacionats amb la seva música.

Més tard, va seguir els seus estudis de piano amb Adelaide Proctor i Heinrich Gebhard. Als 14 anys, va decidir dedicar-se completament a la composició.. Mentre estudiava a l’Arlington High School, va compondre tres òperes, Lotus Blossom, Bluebeard and Daniel, i va aixecar l’interès del compositor Roger Sessions.[3] Quan es va graduar a l’institut el 1929, va estudiar amb Leo Rich Lewis i posteriorment amb Frederick Converse al New England Conservatory of Music.[2] El 1932, va guanyar el premi d’aquest conservatori amb la seva obra Sunset Symphony.

Primera etapa musicalModifica

El 1934, Hovhaness viatja amb la seva primera dona, Martha Mott Davis, a Finlàndia, per a visitar a Jean Sibelius, a qui havia admirat des de ben petit, i amb qui continuaria comunicant-se a través de cartes, i d’alguna forma seria el seu mentor. Tanta era l’admiració per Sibelius, que el va fer padrí de la seva primera filla i li va posar el nom Jean Christina en honor al seu nom original, Jean Christian.

El 1936, Hovhaness va assistir Boston a observar un espectacle de la companyia de dansa d'Uday Shankar, que va despertar el seu interès en la música hindú, tot i que ja estava interessat i capficat en la música armènia i kurda. A més, com a anècdota, també va treballar durant la dècada del 1930 amb Franklin Roosevelt al Federal Music Project, projecte sorgit arran de la gran depressió que organitzava i promovia la música.

La música de Hovhaness en aquesta època era principalment influenciada pel contrapunt renaixentista i en alguns casos, sobretot per l’estil postromàntic. El repertori d’aquest període eren bàsicament obres de cambra, cançons i bastantes obres per a piano. L’obra més representativa d’aquesta etapa és Exile Symphony (1937), posteriorment coneguda com a Simfonia núm. 1, op.17, que tracta sobre la persecució dels turcs als armenis. Tan sols dos anys després de la seva creació, Leslie Heward, director de la BBC Midland Orchestra, va dirigir la seva obra amb aquesta orquestra.[4]

Etapa armèniaModifica

L’interès de Hovhaness en la música armènia s’accentua el 1940, quan era organista per l’Església Apostòlica Armènia de St. James a Watertown, Massachusetts, on va romandre durant 10 anys. Allà va interpretar i estar en contacte amb la litúrgia i la monodia armènies i amb la música del sacerdot armeni Komitas Vartabed. De fet, segons paraules de Hovhaness, Vartabed és per ell l’essència original del minimalisme. El 1942, Hovhaness va obtenir una beca per a estudiar a la master class del compositor Bohuslav Martinů. Durant aquella època, també va coincidir a algunes classes de composició amb Aaron Copland i Leonard Bernstein, que van criticar durament la seva música.[2]

Després d’aquest succés, Hyman Bloom i Hermon di Giovanno, dos artistes amb qui mantenia amistat, van donar-li suport i el van encoratjar a retornar a un art espiritual, allunyat de la competitivitat de l’acadèmia i que busqués en les seves arrels armènies les seves fonts d’inspiració. Tots aquests fets, juntament amb les crítiques constructives del seu antic professor Roger Sessions, van fer que Hovhaness reformulés el seu estil i va decidir destruir o descartar bona part de les seves anteriors obres, tot i que algunes van ser utilitzades com a base per a obres posteriors.[3]

A partir de llavors, Hovhaness va començar a aplicar els modes armenis en les seves composicions i també utilitzava elements de la música índia, fins al punt que l’harmonia va arribar a passar a un segon pla tenint llargs passatges on l’harmonia no variava. Una de les obres més rellevants d’aquesta època és el concert per a piano i orquestra Lousadzak, que imita els instruments de corda armenis i turcs i introdueix una tècnica anomenada “spirit murmur”, un primer exemple de música aleatòria que va captar l’atenció de John Cage, una de les figures més importants de la música aleatòria.

A mitjans de la dècada del 1940, Hovhaness va començar a establir relacions i amistat amb diversos artistes i músics armenis residents als Estats Units com Elizabeth Gregory, que el va ajudar a aconseguir més concerts a Boston i a finals de la dècada amb els germans Maro i Anahid Ajemian, que el van ajudar a obrir-se camí a Nova York. El 1947, Hovhaness va començar a impartir classes de composició i direcció de l’orquestra juvenil al conservatori de Boston, on hi va romandre 3 anys.

Anys a Nova YorkModifica

Quan Hovhaness es va establir a Nova York l’any 1951, es va dedicar de forma completa a la composició. Durant aquest període va abandonar les influències i les sonoritats armènies i va adoptar estils musicals ben diversos com simfonies de diversos moviments amb grans tuttis orquestrals, polifonia renaixentista o l’estil compositiu de la fuga i fins i tot manté influències de la música índia. La revista Musical Times descriu la seva música com «una fusió inconfusible d’orient i d’occident, ben diferent de la d’altres compositors del seu estil com Lou Harrisson».[5]

Entre 1951 i 1953 va treballar a la Voice of America, component música de diversos estils ètnics fins que Eisenhower va arribar al poder i ja no va continuar al càrrec. El 1954, va rebre dos beques Guggenheim en composició, i la seva música va ser utilitzada en grans espectacles artístics com a The Flowering Peach, una obra de teatre estrenada a Broadway de Clifford Odets i en un ballet de la coreògrafa Martha Graham titulat Ardent Song. El moment més destacat d’aquesta etapa va ser el 1955 amb l’estrena de la simfonia núm. 2 Mysterious Mountain, dirigida per Leopold Stokowski en la seva estrena com a director de la Houston Symphony Orchestra.[4] Després d’aquest èxit, la discogràfica MGM Records va enregistrar bona part de les seves obres més importants i entre 1956 i 1959, Hovhaness va donar classes a l’estiu a l'Eastman School of Music, a Rochester.

Els viatges a ÀsiaModifica

Entre 1959 i 1963, Hovhaness va viatjar a l’Índia, el Japó i Corea del Sud per dirigir nombroses recerques de diverses músiques tradicionals. Primer, va investigar la música carnàtica, provinent del sud de l’Índia, a la ciutat de Madras, on va ser el primer occidental en participar en el festival musical d’aquesta localitat va aconseguir que durant el concert de cap d’any s’hi interpretés únicament obres seves.

El 1960, va viatjar al Japó i va dirigir la Simfònica de Tòquio i la Filharmònica del Japó interpretant les seves pròpies obres. La fundació Rockefeller li va permetre tornar a Orient per estudiar Ah-ak i Gagaku, músiques de cort coreanes i japoneses respectivament.[2] L’estudi de les músiques orientals va suposar una transformació compositiva retornant a una harmonia més estàtica i recurrent a la repetició i no pas al desenvolupament. El 1963, realitza la segona col·laboració amb Martha Graham amb el ballet Circe.[6] La segona meitat de la dècada del 1960 Hovhaness la va passar entre Nova York i Suïssa, on justament va compondre la majoria de les seves obres neo-orientals com Floating World - Ukiyo.

Últims anys a SeattleModifica

A principis dels anys 1970, Hovhaness es va mudar a Seattle, després d’haver treballat anteriorment amb l’orquestra simfònica d’aquesta localitat. El canvi més notori en el seu estil compositiu va ser l’abandonament de les sonoritats i les influències orientals. Segons les mateixes paraules del compositor, va afirmar: «En aquesta etapa, la meva música adquirirà una expressió romàntica». Durant aquesta etapa, Hovhaness va impulsar juntament amb la seva cinquena dona, Elizabeth Whittington, el seu propi segell discogràfic, anomenat Poseidon Records, on va gravar i distribuir la seva música. Més tard, va conèixer la soprano Hinako Fujihara, amb qui s’hi va casar i com la seva anterior dona, va portar la distribució de les obres de Hovhaness, en aquest cas sota el segell Fujihara Records.[7]

El 1977, va ser escollit per a formar part de l’Acadèmia Americana d’Arts i Lletres.

A partir de la dècada del 1980, Hovhaness va romandre principalment a Seattle, i va viatjar de forma molt menys reiterada a l’estranger. Durant aquest temps, Hovhaness va compondre un gran nombre d’obres (entre 1980 i 1989 en va compondre unes 80, entre les quals 20 simfonies).[2] La seva salut a poc a poc va anar minvant, fins que el 1996 era ja tan fràgil que ja no podia seguir component. Tres anys després, Alan Hovhaness moria el 21 de juny del 2000 a Seattle, a l’edat de 89 anys.

Estil i influènciesModifica

L’estil musical d’Alan Hovhaness és ben divers i agrupa músiques i estils ben diversos que es plasmen en les diverses etapes compositives. Dins d’aquests estils podem observar per exemple des de les músiques tradicionals d’Armènia, Índia o el Japó fins a elements del renaixement o del post-romanticisme. Estretament relacionat amb les etapes de la seva vida, hi ha 5 etapes compositives d’Alan Hovhaness:[8]

La primera etapa: correspon a les seves primeres obres fins a la seva destrucció i el posterior replantejament compositiu. L’estil d’aquesta etapa reflecteix el llenguatge contrapuntístic del renaixement i també un estil romàntic tardà. Moltes de les seves obres d’aquesta etapa no es conserven ja que moltes d’elles van ser destruïdes o reformulades per a obres posteriors.

La segona etapa: correspon a l’etapa armènia, des d’aquest replantejament compositiu fins al trasllat de Hovhaness a Nova York. Pren moltes influències de la música armènia, especialment de Komitas Vartapet, tot i que també pren d’altres músiques exòtiques com l’índia. Arran d’això, la seva música adquireix un caràcter més exòtic i més ric rítmicament i contraputísticament. Tot i així, l’harmonia i les melodies no varien gaire respecte la primera etapa.

La tercera etapa: correspon als seus anys a Nova York i pren elements de les dues etapes anteriors. Per una banda abandona la influència armènia en la seva música i per l’altra pren elements simfònics del post-romanticisme, estructures contrapuntístiques com la fuga i fins i tot i que encara manté influències de les ragues índies.

La quarta etapa: correspon als seus viatges a Àsia. En aquesta etapa, Hovhaness es veu principalment influït per les diverses músiques d’Orient que Hovhaness estudia, com l’índia, la coreana o la japonesa.

La cinquena i última etapa: correspon al últims anys de la seva vida a Seattle. Destaca pel retorn a una música d’arrels occidentals i per l’abandonament de les músiques exòtiques i tradicionals. En aquesta etapa, també destaca la major durada de de les obres i també un període generalment menys actiu, degut principalment a la seva salut.

L’estil personal de Hovhaness és extremadament i rep influències de procedències ben diverses però en el cas de la tradició occidental, sempre es va interessar per la música antiga en comptes de l’estil clàssic o romàntic. Arnold Rosner i Vance Wolverton ho expliquen en la seva entrada del diccionari New Grove remarcant la importància del contrapunt en la seva música:

“ Hovhaness no solia utilitzar procediments compositius habituals, però destaca el seu rigorós ús del contrapunt al llarg de la seva vida. Per exemple, en la primera etapa trobem fugues modals molt ben elaborades com la Missa Brevis, en el segon grans cànons polimodals com St. Vartan Symphony, o en la quarta etapa amb cànons lents i dissonants com The Holy City”.[8]

Obres més notablesModifica

  • Lousazak, (1944),
  • Elibris, (1944),
  • Tzalkerk, (1945),
  • Núm, 1, Arevakal, (1951),
  • Khaldis, (1952),
  • Núm. 6, (1953),
  • Talin, (1953),
  • Núm, 7,
  • Hanna, ballet (1953)
  • El ballet, Ardent Song (1954)

Diverses cantates:

  • Avak the Healer, (1946),
  • 30,ª Oda de Salomón, (1947),
  • Vartan Symphony, (1950),
  • Easter Cantata, (1953),
  • Shepherd of Israel, (1953),
  • Glòria a Déu, (1954),

Diverses simfonies, entre elles:

  • Vision from High Rock, (1954),
  • Simfonia núm. 15 --Silver Pilgrimage, (1955),
  • Simfonia núm 16, per a orquestra de corda i arpa coreana,
  • The Flowering Peach, peça escènica (1955).
  • Un Magnificat, (1958),
  • Burning House, (òpera) (1962).

Pel·lícules sobre Alan HovhanessModifica

1984 – Alan Hovhaness. Directed by Jean Walkinshaw, KCTS-TV, Seattle.

1986 – Whalesong. Directed by Barbara Willis Sweete, Rhombus Media.

1990 – The Verdehr Trio: The Making of a Medium. Program 1: Lake Samish Trio/Alan Hovhaness. Directed by Lisa Lorraine Whiting, Michigan State University.

2006 – A Tribute to Alan Hovhaness. Produced by Alexan Zakyan, Hovhaness research Centre, Yerevan, Armenia.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alan Hovhaness  
  1. «Alan Hovhaness list of works» (en anglès). [Consulta: (5 gener 2019)].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Alan Hovhaness biographical summary» (en anglès). Marco Shriodkar. [Consulta: 20 desembre 2018].
  3. 3,0 3,1 3,2 «Hovhaness interview: Seattle 1983» (en anglès). Richard Howard, 2005. [Consulta: 2 gener 2019].
  4. 4,0 4,1 Johnson, Bret «Alan Hovhaness». The Guardian, 28-06-2000.
  5. «Alan Hovhaness». The Musical Times vol.141 no.1872, Tardor del 2000, pàg. 6-7.
  6. «Alan Hovhaness symphonies. Overview of symphonies 15-30» (en anglès). [Consulta: 29 desembre 2018].
  7. «Publishers, Agencies & Dealers List» (en anglès). Major Orchestra Librarians’ Association. [Consulta: 2 gener 2019].
  8. 8,0 8,1 Rosner, Arnold i Wolverton, Vance. (2001)  Hovhaness, Alan. New Grove Dictionary of Music.