André Campra
André Campra (Ais de Provença, 4 de desembre de 1660 – Versalles, 29 de juny de 1744) fou un compositor francès, famós en el període comprès entre Lully i Rameau. Conegut per ser l'introductor del gust italià en la música francesa.[1]
| |||
| Nom original | (fr) André Campra  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 4 desembre 1660 Ais de Provença (França) | ||
| Mort | 29 juny 1744 (83 anys) Versalles (França) | ||
| Mestre de capella | |||
| | |||
| Dades personals | |||
| Nacionalitat | França | ||
| Religió | Església Catòlica | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | compositor | ||
| Activitat | 1695 - | ||
| Ocupador | Académie Royale de Musique | ||
| Gènere | Òpera | ||
| Moviment | Música barroca | ||
| Estil | Barroc | ||
| Alumnes | Jean Gilles | ||
| Instrument | Violí | ||
| Obra | |||
Obres destacables | |||
| Família | |||
| Germans | Joseph Campra | ||
    
| |||
Feu els primers estudis musicals sota la direcció de Guillaume Poitevin, beneficiat de l'església metropolitana del Salvador; molt jove encara, fou mestre de capella de la catedral de Toló (1679), més tard de la d'Arle (1681) i finalment de la de Tolosa de Llenguadoc (1683), el 1694 es traslladà a París per desenvolupar idèntiques funcions a l'església dels jesuïtes i poc després a la catedral de Nôtre-Dame.
Com que aquest càrrec li impedia dedicar-se a la composició i direcció d'òperes renuncià a ell, després d'haver-ne estrenat dues amb gran èxit, emprant el nom del seu germà Josep. El 1722 va obtenir el nomenament de mestre director de la capella reial i a partir de llavors va escriure sobretot obres religioses.[2]
Entre les seves òperes més notables citarem:
- L'Europe galante (1697)
- Le carnaval de Venice (1699)
- Hesione (1700)
- Aréthuse (1701)
- Tancrède (1701)
- Les Muses (1703)
- Iphigénie en Tauride (1704)
- Telémaque (1704)
- Alcine (1705)
- Hippodamie (1708)
- Les fêtes venitiennes (1710), en aquesta òpera debutà en el ballet la jove ballarina Marie Sallé.[3]
- Idomenée (1712)
- Les amours de Mars et Venus (1713)
- Camille (1717)
- Les âges (1718)
- Achille et Déidamie (1736).
En elles destaca principalment com a compositor inspirat en les escenes idíl·liques, ratllant a gran altura en les circumstàncies passionals, que brillen especialment en Idomenée. Amb L'Europe galante presentà un nou gènere de composicions que participava de l'òpera i el ball, i que es va anomenar òpera-ballet. Les seves composicions, fàcils i elegants, són un model de l'art delicat i lleuger del segle xviii.
A més de les òperes citades se li deuen gran nombre de composicions destinades en la seva major part a les festes que celebrava la cort a Versalles, de les quals malgrat que se n'han perdut moltes, es publicaren tres llibres de cantates (1708-28), cinc llibres de motets (1695-1720) i quatre misses (1700).
Entre les obres més notables en aquest gènere que se li deuen hi figuren: Venus (1698); Le Destin du nouveau siècle (1700); Les fêtes de Corinthe (1717); Le Génie de la Bourgogne (1732) i Les noces de Venus (1740). També destaca el seu Rèquiem. Algunes de les òperes de Campra figuren en la col·lecció dels Chefs d'oeuvre de l'Opéra français, de Michaelis.
Referències
modifica
- ↑ Follet del disc dirigit per Gardiner. Erato Disques.
- ↑ «Biografia a oratoriodeparis.asso.fr». Arxivat de l'original el 2015-03-18. [Consulta: 26 abril 2015].
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 1265. (ISBN 84-7291-226-4)
- Tom núm. 10 de l'Enciclopèdia Espasa.