Anomia

Émile Durkheim

L'anomia (del francès anomie, i aquest del grec ἀνομία, anomia, mot compost amb el prefix ἀ-, a-, 'absència de', i νόμος, nomos, 'llei, ordre, estructura') és un estat amb una confusió social sobre les lleis acceptades. La pluralitat de normes existents i un cert relativisme provoca que la guia moral desaparegui i que qualsevol norma de conducta sigui considera com a vàlida, de manera que es produeix una desorientació en les persones sobre quins criteris han d'usar per a decidir què fer.

El concepte va ser utilitzat per la primera vegada per l'intel·lectual francès Émile Durkheim en La division du travail social (1893) i en Le suicide (1897), per a explicar els efectes de l'anomia en el suïcidi. D'una banda, posa com a exemple les crisis econòmiques: tant la depressió com la creixença excessiva es consideren font d'anomia. Les estatístiques assenyalen que les taxes de suïcidi pugen en els temps de la depressió econòmica, puix que la pèrdua d'estatus és inassumible per als individus.

Posteriorment, el concepte és desenvolupat per Robert King Merton en el seu treball Social Theory and Social Structure (1949). No s'ha de confondre amb l'anarquia o el caos (absència de normes), perquè pot existir un corpus de lleis molt ampli, malgrat que incoherent i no sancionat per l'acceptació popular.

L'anomia a la criminología segons Merton

Estructura social i anomia

A l'origen, la teoria de la anomia és la teoria psicològica i sociològica d'atribuir el funcionament defectuós de les estructures socials a fallades del control social sobre impulsos biològics de l'Home. Són aquestes impulsions biològicament arrelades que de tant en tant s'obren pas gràcies al control social i, per implicació, la conformitat és el resultat d'un càlcul utilitari o d'un condicionament irracional. Aquest conjunt de concepcions va sofrir una modificació fonamental. En primer lloc, puix que no sembla tan evident que l'individu s'aixequi contra la societat en una guerra incessant entre impulsions biològiques i constrenyiment social. En segon lloc, les perspectives sociologiques han entrat cada vegada més en l'anàlisi de la conducta que desvia de les normes prescrites.

Un element a tenir en compte per a entendre la anomia és que en tota societat existeixen objectius, propòsits i interessos culturalment definits, sustentats com a objectius legítims per tots els individus de la societat, fins i tot en aquells situats en posicions socioeconòmiques diferents. Els objectius estan unificats i toscament ordenats en una jerarquia de valors.

Un segon element de l'estructura cultural defineix, regula i controla les maneres admissibles d'arribar a aquests objectius. Tot grup social acobla els seus objectius culturals accions i conductes permissibles per a avançar cap als dits objectius. Les normes reguladores no són per necessitat idèntiques a normes tècniques o d'eficàcia; l'elecció de dents per a esforçar-se cap a objectius culturals està limitada per normes institucionalitzades.

Es conservarà un equilibri social efectiu mentre les satisfaccions resultants per als individus s'ajustin a les dues pressions culturals, a saber, satisfaccions procedents de la consecució dels objectius i satisfaccions nascudes en forma directa de les maneres institucionalment canalitzades d'aconseguir-los. sí l'interès es trasllada el resultat de la competència, i solament a ell, llavors els qui sofreixen sempre la desfeta treballen, la qual cosa és força comprensible, per la modificació de les regles del joc i, com que no trigarà a veure's amb claredat, es produeixen conductes anòmales. Una societat en la qual es dóna una importància excepcionalment gran a objectius específics sense una importància equivalent dels procediments institucionals portaran al fet que utilitzar el procediment més eficaç del punt de vista tècnic, sigui legítim o no, per a atènyer aquests objectius, es converteixi en el preferit per antonomàsia per a la conducta institucionalment prescrita.

Així, la cultura imposa l'acceptació de tres axiomes culturals: primer, tots han de forçar-se cap a les mateixes metes elevades car estan a la disposició de tots; segon l'aparent fracàs del moment no és més que una estació d'espera cap a la reeixida definitiva; i tercer, el veritable cas és de reduir l'ambició o renunciar-hi.

Bibliografia

• Emile Durkheim, De la division du travail social, PUF, Paris, 1991.
• Emile Durkheim, Le suicide : étude de sociologie, PUF, Paris, 1999.
• Robert King Merton, Social theory and social structure, The Free Press, New York, 1968.
• Peter Waldmann, El estado anómico : derecho, seguridad pública y vida cotidiana en América Latina, Iberoamericana, Madrid, 2006.
• Rüdiger Ortmann, Abweichendes Verhalten und Anomie: Entwicklung und Veränderung abweichenden Verhaltens im Kontext der Anomietheorien von Durkheim und Merton, Iuscrim, Freiburg, 2000.
• Peter Atteslander, ed, Comparative Anomie Research : hidden barriers, hidden potential for social development, Ashgate, Aldershot, 1999.
• Philippe Besnard, L'anomie : ses usages et ses fonctions dans la discipline sociologique depuis Durkheim, PUF, Paris, 1987.
• Marco Orrù, Anomie: history and meanings, Allen and Unwin, Boston Mass, 1987.
• Realino Marra, Suicidio, diritto e anomia. Immagini della morte volontaria nella civiltà occidentale, Edizioni Scientifiche Italiane, Napoli, 1987, OCLC 123220094.
• Realino Marra, Geschichte und aktuelle Problematik des Anomiebegriffs, in «Zeitschrift für Rechtssoziologie», XI-1, 1989, pp. 67-80.
• Duvignaud, Jean. Herejía y subversión. Ensayos sobre la anomia. Icaria, 1990. ISBN 9788474261707. 
• Marshall Barron Clinard, ed. Anomie and deviant behavior: a discussion and critique, Free Press of Glencoe, London, 1964.
• Bruce Yearley SAGE - Dictionary of Sociology 2006
• The Cambridge Dictionary of Sociology - Edited by S.TURNER,Bryan. Cambridge University Press.
• R.Merton Social Theory and Social Structure (1949).