Antonino Votto (Piacenza, Itàlia, 30 d'octubre de 1896Milà, 9 de setembre de 1985) fou un director d'orquestra italià.

Infotaula de personaAntonino Votto
Antonino Votto.jpg
modifica
Biografia
Naixement30 octubre 1896 modifica
Piacenza (Itàlia) modifica
Mort9 setembre 1985 modifica (88 anys)
Milà (Itàlia) modifica
Activitat
OcupacióPianista, director d'orquestra i professor d'universitat modifica
OcupadorConservatori de Milà modifica
ProfessorsCamillo De Nardis i Alessandro Longo modifica
AlumnesClaudio Abbado, Riccardo Muti, Luciano Chailly, Alberto Zedda i Guido Cantelli modifica
InstrumentPiano modifica

Spotify: 1cJYZCqOPzIhYf3VekKtGW Musicbrainz: 1185b97a-28e4-414e-a562-3b6d51eccb95 Discogs: 896995 Allmusic: mn0002199364 Modifica els identificadors a Wikidata

En el Conservatori de Nàpols estudià amb A. Longo (piano) i C. de Nardis (composició). Debuta com a pianista a Trieste el 1919 i exerceix com a professor del conservatori. Seguidament es presenta a Roma, també com a concertista, a l'Acadèmia de Santa Cecília. Passa exercir la docència en el Conservatori de Milà (1919-1921), on entre altres alumnes tingué a Gianfranco Rivoli,[1] Giorgio Gaslini,[2] aquest ho fou anys més tard (anys 1950).

Després d'iniciar-se en les feines de la direcció com mestre substitut al Polietama Rossetti de Trieste, fou assistent d'Hèctor Panizza en el Colón de Buenos Aires i de Toscanini a La Scala. En aquest teatre, dirigiria Manon Lescaut el 1923. No obstant això, llurs primers èxits com a director, els assoliria en el Covent Garden de Londres amb Madama Butterfly i a Udine amb Nerone, de Boito.

La seva carrera internacional el portaria després a Barcelona (1930-1931), Praga (1932), Bèlgica i Holanda (1934-1935), Ginebra (1936) i El Caire (1939). Des de 1941 fins al 1967, fou titular de la càtedra de direcció d'orquestra en el Conservatori de Milà, on tindria com a alumnes, entre d'altres, Luciano Chailly,[3] Claudio Abbado, Alberto Zedda[4] i Riccardo Muti.

Des de 1948, la seva principal activitat com a director va restar lligada a La Scala, on dirigiria algunes de les més celebrades interpretacions de Maria Callas, com La Vestale, Norma, La sonnambula o Poliuto. Malgrat tot, no deixà de dirigir en altres centres lírics, com Maggio Musicale Fiorentino, l'Arena de Verona o l'Òpera de Chicago.

Discografia seleccionadaModifica

  • Bellini: Norma, Callas, Simionato, del Monaco, Zaccaria; Orquestra del Teatro alla Scala, ARKADIA.
  • Bellini: La sonnambula, Callas, Monti, Zaccaria, Cossotto; Orquestra de la Scala, EMI.
  • Donizetti: Poliuto, Callas, Corelli, Bastianini,; Orquestra del teatre de la Scala, MELODRAM.
  • Ponchielli: La Gioconda, Callas, Poggi, Silveri, Barbieri; Orquestra de la RAI de Torí, FONIT CETRA.
  • Verdi: Un ballo in maschera, Callas, Di Stefano, Gobbi, Barbieri; Orquestra del Teatre alla Scala, EMI

ReferènciesModifica

  • La discoteca Ideal de Interpretes d'Enciclopedias Planeta.
  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1220. (ISBN 84-7291-226-4)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 489. (ISBN 84-7291-226-4)
  3. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, tom I, pàg. 294. (ISBN 84-7291-226-4)
  4. Enciclopèdies Planeta, La Discoteca Ideal de Intérpretes, pàg. 547 (ISBN 84-08-02160-5)