Vincenzo Bellini

Aquest article tracta sobre el compositor d'òpera. Vegeu-ne altres significats a «Bellini (desambiguació)».

Vincenzo Salvatore Carmelo Francesco Bellini (Catània 3 de novembre 1801 - Puteaux 23 de setembre 1835) és un dels més celebres compositors d'òpera italià. Les seves òperes més famoses i representades són La sonnambula, Norma i I Puritani.

Infotaula de personaVincenzo Bellini
Vincenzo bellini.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(it) Vincenzo Salvatore Carmelo Francesco Bellini Modifica el valor a Wikidata
3 novembre 1801 Modifica el valor a Wikidata
Catània (Sicília) Modifica el valor a Wikidata
Mort23 setembre 1835 Modifica el valor a Wikidata (33 anys)
Puteaux (França) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Disenteria Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 11 48° 51′ 38″ N, 2° 23′ 35″ E / 48.860433°N,2.392975°E / 48.860433; 2.392975
catedral de Catània Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMúsica i òpera Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i simfonia Modifica el valor a Wikidata
MovimentRomanticisme musical Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsNicola Zingarelli Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
Cònjugecap valor Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0069057 IBDB: 70911
Spotify: 6AphpMkKDU4I3Z6XaGu1UV Musicbrainz: 6f5bfd20-84cc-4879-8a40-05631ad576c7 Lieder.net: 3364 Discogs: 488363 IMSLP: Category:Bellini,_Vincenzo Allmusic: mn0000646795 Find a Grave: 7748 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Fill de l'organista Rosario Bellini, va rebre les primeres lliçons de música del seu pare i del seu avi, Vincenzo Tobia Bellini. Va ser un nen prodigi i conta la llegenda que als divuit mesos era capaç de cantar una ària de Valentino Fioravanti. Va començar a estudiar teoria musical als dos anys d'edat, piano als tres i que als cinc era capaç de tocar-lo amb soltesa. La seva primera composició data de quan tenia sis anys.

L'any 1819 es desplaça a Nàpols, gràcies a una beca oferta per la comuna de Catània per perfeccionar-se al Conservatori. Entre els mestres que va tenir destaca Nicola Antonio Zingarelli, que el va adreçar vers l'estudi dels clàssics (Haydn i Mozart) i el gust per la melodia plana i expressiva, sense artifici e embelliments, seguint la tradició de l'escola napolitana. També va estudiar harmonia amb Giovanni Furno i contrapunt amb Giacomo Tritto. Entre els bancs del conservatori coneix el cèlebre Francesco Florimo, que va tenir com a fidel amic fins a la mort, quan Florimo esdevindrà bibliotecari del conservatori de Nàpols i serà un dels primers biògrafs de l'amic prematurament desaparescut.

En aquest període Bellini compon música sacra (motets, misses, etc.), de càmera i simfònica. Però realment el que li dóna fama és la composició d'alguna ària per a veu i orquestra, entre les quals la cèlebre Dolente immagine, avui dia només coneguda en la seva versió per a veu i piano.

L'any 1825 va presentar al teatre del conservatori la seva primera òpera, Adelson e Salvini, seguint la costum d'aquest conservatori de presentar noves promeses amb un treball dramàtic. L'any següent obté el seu primer gran èxit amb Bianca e Fernando, posada en escena al Teatro San Carlo de Nàpols amb el títol de Bianca e Gernando per no mancar al respecte del príncep Ferdinando de Borbone.

L'any següent, Domenico Barbaja li demana una òpera per a representar al Teatro alla Scala de Milà. Marxant de Nàpols, el jove compositor deixa enrere la infeliç passió per Maddalena Fumaroli, la noia amb qui no s'havia pogut casar per l'oposició del pare d'ella, contrari al matrimoni amb un músic.

Tant Il pirata (1827) com La straniera (1829) van obtenir a la Scala un clamorós èxit: la premsa milanesa reconeixia en Bellini l'únic operista italià apte per oposar a Gioachino Rossini un estil personal, basat sobre un major adhesió de la música al drama i el fet de primar el cant expressiu respecte al cant amb floritura.

Menys fortuna va tenir el 1829 Zaira, representada a Parma. L'estil de Bellini no s'adaptava al gust del públic de províncies, més tradicionalista. De les cinc òperes successives, les de més qualitat són, no per casualitat, aquelles escrites pel públic de Milà (La sonnambula, i Norma, les dues del 1831) i París (I Puritani - 1835). En aquest període compon també dues òperes pel Teatro La Fenice de Venècia: I Capuleti e i Montecchi (1830), adaptació de la música de Zaira, i la desafortunada Beatrice di Tenda (1833).

El viratge decisiu de la carrera music catanàs coincideix amb la seva marxa d'Itàlia per anar a París. Allà, Bellini entra en contacte amb alguns dels més grans compositors d'Europa, com per exemple Frédéric Chopin, i el seu llenguatge musical s'enriqueix de colors i noves solucions, però conservant intacte l'inspiració melòdica de sempre. A part de I Puritani, escrita en italià per al Théâtre-Italien, a París Bellini compon nombroses romances de càmera de gran interès, alguna d'elles en francès, demostrant estar a punt per compondre una òpera en francès per al Teatro de l'Òpera de París. Però la seva carrera i la seva vida es van estroncar amb menys de 34 anys per culpa d'una infecció intestinal probablement contraida a l'inici de l'any 1830.

Va ser enterrat al cementiri del Père-Lachaise, on va ser durant 40 anys veí de Chopin i Cherubini. L'any 1876 va ser traslladat a la Catedral de Catània.

EstilModifica

Dotat d'una vena melòdica prodigiosa, Bellini dedicà la seva breu vida a la composició. El seu talent amb el segell melòdic de la mes límpida bellesa, conserva encara avui una aureola de màgia, mentre la seva personalitat artística es deixa difícilment emmarcar dins de cap categoria historiogràfica. Lligat a una concepció musical antiga, basada en primar el canto, sigui vocal o instrumental, el sicilià Bellini va portar primer a Milà i després a París un eco d'aquella cultura mediterrània cap a l'Europa romàntica que havia idealitzat el mite del classicisme. El jove Wagner es va veure obligat a ambientar a la pròpia Sicília la seva segona òpera, Il divieto d'amare, mostrant la claredat del cant bellinià com a model pels operistes alemanys.

Recentment, la música de Bellini ha atret l'atenció de compositors d'avanguarda com Bruno Maderna i, sobretot, Luigi Nono, que l'han rellegit concentrant la seva atenció en la seva particular concepció del so, de la veu i del silenci amb arrels que s'enfonsaven en la música de la Grècia antiga i de l'àrea del mediterrani més que en la moderna tradició musical europea.

ÒperesModifica