Antonio Zapata y Cisneros
Antonio Zapata y Cisneros, també denominat Antonio Zapata y Mendoza,(Madrid, 8 d'octubre de 1550 - ib. 27 d'abril de 1635) va ser bisbe de Cadis i Pamplona, arquebisbe de Burgos i cardenal, conseller d'estat de Felipe III, virrei de Nàpols i inquisidor general.[1]
 El cardenal Zapata  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 8 octubre 1550 Madrid |
| Mort | 27 abril 1635 (84 anys) Madrid |
 Inquisidor general d'Espanya | |
| 1627 – 1632 ← Andrés Pacheco de Cárdenas – Antonio de Sotomayor → | |
| Cardenal | |
| 9 juny 1604 – | |
| Arquebisbe de Burgos | |
| 11 setembre 1600 – 20 octubre 1604 ← Cristóbal Vela y Acuña – Alfonso Manrique → Diòcesi: arquebisbat de Burgos | |
| Bisbe de Pamplona | |
| 13 maig 1596 – 1600 ← Bernardo de Sandoval y Rojas – Mateo de Burgos → Diòcesi: bisbat de Pamplona | |
| Bisbe de Cadis | |
| 17 agost 1587 – 13 maig 1596 ← Luis García Haro de Sotomayor – Maximiliano de Austria → Diòcesi: bisbat de Cadis | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Salamanca |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic |
| Consagració | Gaspar de Quiroga |
| Participà en | |
| 8 febrer 1621 | conclave de 1621 |
| 8 maig 1605 | conclave de 1605 (maig) |
| Família | |
| Pare | Francisco Zapata y Cisneros |
| Germans | Juan Serrano Zapata (en)  |
Carrera eclesiàsticaModifica
Va ser el primer fill de Francisco Zapata y Cisneros, I comte de Barajas, i de María Clara de Mendoza; renebot del Cardenal Cisneros.
Va estudiar a Salamanca, graduant-se en cànons; va ser nomenat canonge i inquisidor de Toledo i més tard de Conca, on el seu oncle Gómez Zapata, que era bisbe. El juliol de 1587 va renunciar al títol nobiliari que li corresponia pels seus drets de primogenitura en favor del seu germà Diego, i al novembre del mateix any va ser ordenat bisbe de Cadis a instàncies de Felipe II, sent consagrat pel cardenal Gaspar de Quiroga; durant el seu mandat va manar construir a costa seva part de la muralla de la ciutat.[2]
Al maig de 1596 va ser destinat a la diòcesi de Pamplona.[3] El 1599 va ser nomenat conseller d'estat, i el setembre de l'any següent Felipe III li va concedir el l'arquebisbat de Burgos, al càrrec del qual va contribuir a l'ornamentació de la catedral de la ciutat.
Al juny de 1604 Clement VIII el va nomenar cardenal amb el títol de Sant Mateu, després de la qual cosa va renunciar a l'arquebisbat i va marxar a Roma, on va residir els anys següents; va participar en el conclave de 1605 en el qual va ser triat papa Pau V i va ser inquisidor de la ciutat.[1][4]
El 1617 va tornar a Espanya, portant amb si les restes de Sant Francesc de Borja. Dos anys després va imposar el capell cardenalici al cardenal-infant Ferran d'Àustria.[1]
Virrei de NàpolsModifica
El setembre de 1620 Felipe III li va atorgar el càrrec de virrei de Nàpols, on va arribar a finals d'any.[5] A la mort del papa Pau V, el mes següent, Zapata va viatjar a Roma, on va participar en el conclave en el qual va ser triat el nou papa Gregori XV; durant la seva absència, de menys d'un mes, Nàpols va quedar sota el govern de Pedro de Leiva, general de les galeres del regne.
Durant el virregnat de Zapata el país va sofrir una greu carestia provocada per la sistemàtica falsificació de moneda; les inclemències meteorològiques, que van deixar aïllat el regne durant diversos mesos impedint el comerç, van venir a sumar-se a la ja precària situació dels napolitans, que van protestar contra el seu govern arribant en diverses ocasions a l'agressió física contra el virrei. El desembre de 1622 Zapata va ser succeït en el càrrec pel V duc d'Alba Antonio Álvarez de Toledo y Beaumont i va tornar a Espanya .[6]
Retorn a EspanyaModifica
Després del seu retorn a Espanya, el 1625 se li va encarregar l'administració de l'arquebisbat de Toledo durant la minoria d'edat de l'arquebisbe titular, el cardenal-infant Ferran d'Àustria. Mitjançant una butlla atorgada el gener de 1627 pel papa Urbà VIII se li va concedir el càrrec d'inquisidor general del regne. Cinc anys després, ja octogenari, la seva avançada edat li va portar a renunciar a tots els seus càrrecs i a retirar-se a Barajas; afligit d'una malaltia que li va impedir la parla, va ser traslladat a Madrid, on va morir a l'abril de 1635. Les seves restes van ser enterrades en el convent de La nostra Senyora de la Concepció dels franciscans descalços, fundat pel seu pare a Barajas.
Va escriure un llibre titulat Discurso de la obligación en conciencia y justicia que los prelados tienen en proveer las dignidades y beneficios eclesiásticos, dedicat a l'infant cardenal; va ser publicat a Madrid el 1629.[7]
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Salvador Miranda: The Cardinals of the Holy Roman Church.
- ↑ José Antonio Álvarez y Baena: Hijos de Madrid vol.
- ↑ Gregorio Fernández Pérez: Historia de la iglesia y obispos de Pamplona, vol.
- ↑ Gaetano Moroni: Dizionario di erudizione storico-ecclesiastica, vol.
- ↑ Juan Ramírez de Arellano, criado al servicio de Antonio Zapata, escribió el relato del viaje a finales de 1620 desde Madrid a Nápoles: Relazión de la jornada que desde Madrid a Nápoles hizo don Antonio Zapata.
- ↑ Virreyes de Nápoles, de José Raneo amb anotacions d'Eustaquio Fernández Navarrete, págs. 408-417, inclòs a "Colección de documentos inéditos para la historia de España", vol. XXIII.
- ↑ Álvarez Baena, op. cit., vol.