Apocalipsi siríaca de Baruc
L'Apocalipsi siríaca de Baruc, també coneguda com a 2Baruc, és un llibre pseudo-epígraf jueu, escrit a finals del segle i, després de la caiguda de Jerusalem (any 70) o a inicis del segle ii. Malgrat és considerat apòcrif i ni pel judaisme ni pel cristianisme forma part del seu cànon bíblic, es troba en la Peixitta, la versió siríaca de la Bíblia. Té 87 capítols.
| Tipus | obra literària  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Llengua | siríac |
| Sèrie | |
| Part de | Peshitta |
Contingut
modificaEncara que el Llibre de Jeremies canònic, presenta a Baruc com a secretari de Jeremies, l'Apocalipsi de Baruc el tracta, no sòls com a profeta, com al Llibre de Baruc, sinó que a més a més li atorga un paper encara més important que el de Jeremies.
Aquest llibre apocalíptic té un estil similar a les escriptures atribuïdes a Jeremies -una mescla d'oracions, lamentacions i visions. Els erudits el consideren com una la reacció a la caiguda de Jerusalem i particularment del Temple de Jerusalem. Segons el text, els objectes sagrats del temple foren rescatats de la destrucció per àngels i estan reservats per quan el Temple sigui reconstruït.
La primera part del llibre s'estructura en tríades -tres dejunis, cada un seguit per tres visions i després per tres discursos al poble. Les visions són notables per la seva discussió de la teodicea, el problema del mal i un èmfasi en la predestinació. En els capítols 56 i 74, l'àngel Ramiel fa una interpretació messiànica de la visió de Baruc de "les aigües negres i les aigües blanques", desxifrant el sentit de la història del pecat i la redempció.
La segona part del text és una llarga carta de Baruc a "les nou i mitja tribus" (76-86), que molts erudits creuen que era originalment un document separat, que discutia la importància i la primacia de la Torà (llei jueva).