Azalea Quiñones
Azalea Quiñones (El Tigre, 27 de maig de 1951) és una pintora i poeta veneçolana.[1][2][3][4][5] Combina tècniques de dibuix, pintura i collage, i fa servir materials com ara carbó vegetal, llapis, jute, oli, pastels, i seda.[6]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 27 maig 1951 (72 anys) El Tigre (Veneçuela) |
| Activitat | |
| Ocupació | artista visual, escriptora, pintora |
El seu llibre Purísima inclou tant prosa com poesia.[7]
Quiñones va rebre el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de Veneçuela el 2010.[8][9] Les seves obres han estat exposades entre d'altres al Saló Nacional de Joves Artistes, la Galeria Tiempo Argentino, la primera Biennal de l'Havana i la Galeria d'Art Nacional (GAN),[10] i a l'internacional.[11]
Joventut i educació modifica
El 1956, la família Quiñones-Hernández es va traslladar a Caracas.[3] El 1972 va ingressar a l'Escola d'Arts Plàstiques Cristòbal Rojas de Caracas, on va estudiar amb artistes com Luis Guevara Moreno, Alirio Rodríguez, Edgar Sánchez i Pedro León Zapata.[3][6]
El 1975 es va graduar a l'Escola d'Arts Plàstiques Cristóbal Rojas. Va viatjar a Bogotà i Medellín entre 1976 i 1977. Es va inspirar en l'obra del pintor colombià Fernando Botero.[2][3]
La seva obra modifica
A la dècada del 1980 va viatjar per tota Europa. Mentre s'estava a Madrid va conèixer la sèrie de Pintures Negres de Goya i a Barcelona amb les obres de Gaudí. Va assistir a la Biennal de Venècia i va tornar a Espanya on va estudiar l'obra de Picasso.[3]
Va tornar a Veneçuela el 1981 i es va inspirar en les Pintures Negres, va crear una sèrie de retrats a gran escala i autoretrats religiosos. Va introduir el doble autorretrat que ha desenvolupat al llarg de la seva carrera, el més evident en la seva obra El Arcángel. Aleshores va començar a centrar el seu treball en la doble identitat i experiència (desdoblament).[12]
Els seus primers autoretrats nus es van fer amb un tema religiós, i van incorporar personatges públics veneçolans. La crucifixió esdevé el centre de la seva obra religiosa, com La Cena, on personifica Jesús i Judes amb un doble autoretrat. Va iniciar una breu «fase blanca» basada en el tema de la comunió.[2]
El 1982, Quiñones va acabar la sèrie Penintencias, amb collages en els seus autoretrats. Va començar la sèrie de collages La Boda, i va acabar amb la fase blanca, que es va desenvolupar amb un misticisme religiós més ben exemplificat per l'obra Los Invitados.[2][3] El 1984, comença la fase vermella amb Las Niñas de Carroll, un homenatge a Lewis Carroll.[12] Va acabar la sèrie amb El Tarot en esbós i pintura a l'oli.[3]
El 1987 va presentar una pintura de nu per a l'exposició de fotografia Los Revulsivos de Luigi Scotto. Aquesta exposició es va mostrar a la galeria Los Espacios Cálidos en l'Ateneu Caracas. Un any després, l'exposició es va exhibir al sud del Brasil.[2][12]
A principi de la dècada del 1990, Quiñones va començar la sèrie Tiempo de Flores y Otros Deleites, on es presentaven obres pintades amb els dits. Posteriorment va viatjar a les muntanyes dels Andes veneçolans i es va allotjar a Rubio (una ciutat de l'estat de Táchira) durant un any. Allà va fer la sèrie Los Infantes, que deia que es va inspirar en els seus somnis amb jocs, nines i objectes de la seva infància vestits d'il·lusió i fantasia. La sèrie utilitzava mitjans mixtes que incloïen pintures a l'oli sobre paper.[2][6] Quiñones va tornar a Caracas a mitjan 1995. A Caracas, va exposar la sèrie Los Infantes i va acabar la sèrie de pintura a l'oli Viaje al fin de la noche, on va començar a explorar de nou els autoretrats nus. Va integrar profundament la religió catòlica en la seva vida i obra.[6][12]
A principi del 1999 va continuar amb personatges quotidians i va incloure retrats de nens, famílies jueves i víctimes de l'Holocaust. Textures i ràpids cops de pinzell es poden veure en el fons de les pintures. Va exposar la sèrie de pintura a l'oli anomenada Por el Mundo.[12]
Azalea Quiñones va completar el tríptic titulat Paz en la tierra (2002), seguit de les peces Rojo infinito (2004) i Del infinito Rojo (2004).[12] Va rebre el Premi Nacional de Cultura d'Arts Plàstiques de Veneçuela 2008-2010.[10]
Referències modifica
- ↑ Diccionario biográfico de las artes visuales en Venezuela (
PDF) (en castellà). Caracas: Fundación Galería de Arte Nacional, 2005, p. 1087-1088. ISBN 980-6420-18-7.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Guevara, Roberto. Azalea Quiñones. Caracas: Armitano Editores, 2000.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 «Reseña biográfica - Azalea Quiñones» (en castellà). Centro de Estudios Latinoamericanos Rómulo Gallegos (CELARG), 12-03-2009. Arxivat de l'original el 2009-03-12. [Consulta: 5 agost 2020].
- ↑ Traba, Marta. Art of Latin America: 1900-1980. Inter-American Development Bank, 1994, p. 163. ISBN 978-0-940602-73-1.
- ↑ Squirru, Rafael F. 49 artistas de América: itinerario poético de Rafael Squirru (en portuguès). Arte Gaglianone, 1984, p. 138-141 (Colección Unión Carbide).
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «“Todo se Transforma” con Azalea Quiñones en la Dimaca» (en castellà). Analytica, 31-05-2006.
- ↑ Pineda, Patricia «Azalea Quiñones desnuda su alma en el libro Purísima» (en castellà). Correo del Orinoco, 13-07-2013.
- ↑ Dubraska, Falcón «Yo soy la mejor retratista de este país - Arte y Entretenimiento» (en castellà). El Universal [Venezuela], 28-10-2011. Arxivat de l'original el 2016-03-03 [Consulta: 5 agost 2020].
- ↑ García, Zaida «Azalea Quiñones Premio Nacional de Cultura 2008-2010» (en castellà). Artefacto nº 5 [Venezuela], pàg. 6-9.
- ↑ 10,0 10,1 Ramírez, María José «El arte mira dentro de Azalea Quiñones». Ciudad CCS / Bien resuelto, =20 maig 2018. Arxivat de l'original el 2019-03-02 [Consulta: 5 agost 2020].
- ↑ Depablos, Zoraida «El universo pictórico de Azalea Quiñones toma los espacios de la Galería Dimaca» (en castellà). HispaVista Globedia, 25-10-2011. Arxivat de l'original el 2021-06-19 [Consulta: 5 agost 2020].
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 «Azalea Quiñones. Purísima - Prosa y Poesía» (en castellà). Wattpad p. 44.
