Obre el menú principal

El Balneari Roqueta fou un balneari construït a Tona (Osona), el més important i destacat de la població. Va esdevenir un autèntic símbol de Tona,[1] i gràcies a aquesta font Tona va créixer força, d'una manera ordenada i creant un barri residencial molt valuós.[2]

Infotaula d'edifici
Balneari Roqueta
Dades
Tipus Balneari
Arquitecte Lluís Domènech i Montaner
Creació 1885
Data de finalització 1890
Ubicació geogràfica
Localització Tona (Osona)
 41° 50′ 51″ N, 2° 13′ 41″ E / 41.847514°N,2.228143°E / 41.847514; 2.228143
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

HistòriaModifica

Va ser, cronològicament, el tercer balneari en entrar en funcionament a Tona, rere el balneari Ullastres i el balneari Segalers, es va posar en funcionament durant els últims anys del segle XIX i n'eren propietaris els socis de l'Editorial Montaner i Simon, Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simon i Font, destacats patricis barcelonins, i Josep Roqueta i Bres, descobridor de la deu.

La deu va ser trobada l'any 1877 a uns pocs metres del balneari Ullastres,[2] i manantial de la Roqueta fou declarat d'utilitat pública el 1895. L'edifici principal era modernista i de gran bellesa, i fou bastit, segons sembla, per Lluís Domènech i Montaner,[2] igualment com d'altres construccions del balneari, aixecades entre el 1885 i el 1890. Tot i que varen resistir fins al 1966 (amb la crisi dels balnearis dels anys seixanta), l'estructura de l'edifici, el pou, la cúpula i la solemne escala de marbre que duia a la deu foren aterrats el 1974.[3]

Cal destacar que el metge Fèlix Domènech i Roura (Barcelona 1888 – Buenos Aires 1977), fill de Lluís Domènech i Montaner fou director del Balneari entre 1922-1931.

Actualment, només es conserva el pou, que manté l'antiga escala de marbre d'accés a la deu, i que ha estat rehabilitat a les darreries del segle XX. Té una pèrgola de fusta que substitueix l'antiga cúpula que hi havia.[2]

ReferènciesModifica

  1. «Pou Roqueta». Ajuntament de Tona. [Consulta: 21 febrer 2011].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Milà Puigdomènech, Josep. «Antics balnearis Tona (Osona)». webrutes. [Consulta: 21 febrer 2011].
  3. «Tona». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica