Benvenuto Franci

cantant italià

Benvenuto Franci (Pienza, 1 de juliol de 1891 – Roma, 27 de febrer de 1985) fou un baríton italià.

Infotaula de personaBenvenuto Franci
Biografia
Naixement1r juliol 1891 modifica
Pienza (Itàlia) modifica
Mort27 febrer 1985 modifica (93 anys)
Roma modifica
Activitat
OcupacióCantant modifica
VeuBaríton modifica
InstrumentVeu modifica

Discogs: 1640339 Modifica els identificadors a Wikidata

Estudià a Santa Cecília de Roma amb el cèlebre Antonio Cotogni i amb Enrico Rosati, i debutà en el teatre Costanzi, de Roma, amb Lodoletta de Mascagni, el 1918. Aquella mateixa temporada cantà el Moisés i el Falsatff (Ford). Aquest mateix any debutà a Milà, en el Teatre Líric, amb Aïda, i un any després a Nàpols, en el Teatro San Carlo, a Don Pasquale, Un ballo in maschera i La bohème. Més tard a Florència cantà Loreley i tornà al Costanzi de Roma amb I pagliacci.

El 1920 va romandre tota la temporada al San Carlo de Nàpols, amb Rigoletto, Tosca, Lucia di Lammermoor, Lohengrin i La traviata.En aquesta mateixa època es presentà amb molt d'èxit davant el públic de Lisboa amb I puritani i L'Africana i rebé una esplèndida confirmació en el Teatre Comunal de Bolonya amb Lohengrin i Dejanice de Catalani. Li segui un període d'intensa activitat en el teatre San Carlo de Nàpols i el Costanzi de Roma, període en el que abordà per primera vegada La Gioconda, Parsifal i Francesca da Rimini, i va intervenir a Roma en la <prima> del Il piccolo Marat. Durant 1922/23 la seva fama es va estendre als escenaris espanyols, actuà en Arena de Verona i tornà al Teatre Líric de Milà per a l'estrena de La tempesta, de Lattuada. Per fi, el 1923, actuà a La Scala, on tornaria amb freqüència amb obres del repertori naturalista i de Verdi, principalment. El 1925 debuta en el Covent Garden. Més tard cantà en l'Òpera de París i en l'Staatsoper de Berlín.

Amb un repertori cada vegada més extens, fou recollint èxit rere èxit arreu dels principals teatres europeus, però fou l'únic baríton famós de la seva època que no actuà mai ni en el Metropolitan ni en els altres teatres estatunidencs. Restà present en tots els teatres italians fins després de la segona guerra mundial. Durant aquest període, Franci, que servà fins a la seva retirada el 1953, les seves poderoses dots vocals, cantà en el San Carlo, en el Teatre de l'Òpera de Roma, a Florència i Gènova. En els anys 1930 incloïa en el seu repertori alguns papers extremadament exigents, com els de Simon Boccanegra, Macbeth, Nabucco, Guillaume Tell i el rol de Hans Sachs, a Els mestres cantaires de Nuremberg. Dintre del repertori contemporani destacaren les seves interpretacions de La cena delle beffe, de Giordano, i de I cavalieri di Ekebù de Zandonai (La Scala, 1924 i 1925).

En el seu conjunt , fou un cantant de grans dots, d'un temperament encès i d'una molt acusada personalitat, que es manifestava en l'èmfasis en la declamació, èmfasis que tan sols la vigilància dels grans directors aconseguien doblegar a les exigències del repertori del segle XIX. Una altra manifestació de la seva personalitat era el seu joc escènic, a voltes massa influït pel naturalisme de l'època. Malgrat tot, en les seves actuacions més afortunades, amb l'ajuda d'una configuració vocal molt completa, sabé sempre renunciar a l'efectisme, per expressar les més intimes raons de l'art.

BibliografiaModifica