Obre el menú principal

Gino Marinuzzi (Palerm, 24 de març de 1882 – Milà, 17 d'agost de 1945) fou un director d'orquestra i compositor italià, pare de Gino també músic.

Infotaula de personaGino Marinuzzi
Palermo-Teatro-Massimo-bjs2007-02.jpg
Teatre Massimo de Palerm on dirigí infinitat de vegades
Gino Marinuzzi
Biografia
Naixement 24 de març de 1882
Palerm
Mort 17 d'agost de 1945(1945-08-17) (als 63 anys)
Milà
  Q47093162 Tradueix 

1944 – 1945
← Carlo Gatti
Dades personals
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Activitat
Ocupació Compositor i director d'orquestra
Gènere artístic Òpera

Musicbrainz: 1931833d-0edb-4710-86bb-dbab03f09fb9
Modifica les dades a Wikidata

Inicià els estudis clàssics amb la intenció de continuar la carrera paterna, ja que el seu progenitor havia estat un dels més il·lustres advocats del Fòrum palermità. Però ell, havia demostrat des d'infant una extraordinària passió per la música: als dotze anys assolí el rimer premi en un concurs per a crear una cançó siciliana, ingressà poc temps després en el Conservatori diplomant-se més tard en piano i composició.

El 1900 s'estrenà la seva Missa de rèquiem, per a solo, cor i orquestra escrita en ocasió de la mort de Lambert I en el Panteó de Palerm. En aquella ocasió fou nomenat Cavaliere della Corona d'Itàlia. Pocs mesos després, debutà com a director d'orquestra en substitució d'un director refusat en l'últim moment per l'orquestra a causa d'una descortesia comesa per aquell: es representava Rigoletto de Verdi en el Teatro Massimo de Palerm. Des d'aquell moment inicià una de les carreres més vertiginoses del món musical del seu temps. El 1900 presentà la seva òpera Barberina sobre un llibret de N. Mancuso basat en la novel·la del mateix nom d'Alfred de Musset. Aquest mateix any el 1903, inicià una gira amb la cèlebre soprano Hariclea Darclée durant la qual la seva fama es consolidà definitivament convertint-se en un dels directors més prometedors del moment.

La seva gran afirmació es produí a Trieste, on dirigí l'estrena absoluta a Itàlia de Parsifal. Dos anys més tard prengué part en la gran gira del Teatral, per Amèrica del Sud, on també hi tornaria els anys successius dirigint òperes del repertori així com encertades exhumacions i novetats tant italianes com d'altres països. El 1908 fou convidat per la casa Ricordi per a dirigir La Bohème de Puccini en l'Òpera Còmica de París. M. Carre, llavors director del màxim teatre francès, confirmà per a dues temporades més al director italià, sent en aquells anys l'únic director de nacionalitat italiana contractat oficialment per un teatre francès.

A París va conèixer a la pianista i concertista francesa Anne Sophie Amoroso, amb la que va contraure matrimoni poc tems després. Sempre el 1908 dirigí per primera vegada a Sicília el Thaïs de Massenet i el Hänsel i Gretel d'Engelbert Humperdinck als que seguí la memorable interpretació de Tristany i Isolda de Wagner, també desconeguda fins aquell moment en els escenaris sicilians. El 1913 fou contractat pel Teatro Real (Madrid), on tornà durant tres temporades successives dirigint òperes del repertori clàssic i modern. En aquells anys Marinuzzi fou condecorat amb la Encomienda al merito Militar de España. També a França li fou atorgada una condecoració similar. El 1914 debutà a La Scala dirigint un gran concert simfònic en favor de dels refugiats belgues. Proseguí l'estació dirigint entre altres obres l'estrena absoluta de Fedra de Pizzetti.

La seva musicalitat, la seva amplíssima cultura, el seu sentit del compromís i la seva penetració en l'esperit i en les intencions dels autors de tot temps i nacionalitat feren que els seus col·legues els compositors contemporanis de més vàlua l'encomanessin la batuta de les seves obres més estimades. Així mateix, fou el protagonista d'importants exhumacions com la de l'òpera L'incoronazione di Poppea de Monteverdi, que restava oblidada des de més de 300 anys, així com de moltes òperes de Donizetti del que Marinuzzi en fou apassionat estudiós un sensibilíssim intèrpret. El 1934 fou l'animador principal del centenari de Bellini en el Teatro Massimo de Catània.

També va dirigir l'oratori La resurrezione di Cristo de Lorenzo Perosi en la Plaça de Sant Marc de Venècia i L'infanzia di Cristo de la seva pròpia creació. El 1920 succeí a Campanini en la direcció artística de la Chicago Opera Association, de la que en dimitiria més tard per desavinences amb el director general. El 1928 assumí el càrrec de director estable de primeries i després artístic, del renovat Teatre Constazi de Roma, convertit ja en Teatro Reale dell'Opera aconseguint temporades d'altíssim nivell sia per la selecció dels programes com pels artistes que hi intervingueren. El 1933 fou nomenat director estable de La Scala, càrrec que ocupà fins a la seva mort, encara que continués dirigint en els més il·lustres teatres italians.

Invitat per Strauss que el definí com <un dels més grans directors d'orquestra del món>, a Munic dirigí òperes alemanyes i italianes. El 1940 tornà de nou a Alemanya per a dirigir concerts amb l'orquestra del Maggio Musicale Fiorentino i uns anys després portà a fi una inoblidable gira de concerts per catorze ciutats alemanyes. Els anys 1944-45, quan La Scala restava clausurada per la destrucció parcial de la sala del Piermarrini, continuà la temporada primer a Bèrgam i successivament a Como i en el Líric de Milà després de la seva reconstrucció. El 1944 inaugurà el cicle de les òperes de Puccini amb ocasió de fer vint anys de la mort d'aquest. Malgrat la gran duresa de la guerra, la temporada continuà fins a finals d'abril, interrompuda llavors per la insurrecció de Milà, després de la segona representació del Don Giovanni de Mozart.

Paral·lelament a la seva activitat de direcció seguia la de compositor, malgrat que forçosament reduïda pels constants compromisos que la seva carrera l'imposà. A pesar d'això, també aconseguí grans èxits en aquesta altra vessant de la seva activitat. Darrera el precoç èxit de la seva Missa de rèquiem, musicà Barberina, sobre una comèdia d'Alfred de Musset i llibret de Mancuso. El 1918 i en el Teatro Colón (Buenos Aires) dirigí la seva Jaquerie, òpera en tres actes amb llibret d'A. Donaudy, estrenada també en Amèrica del Nord i en moltes ciutats italianes. El 1932 s'estrenà a La Scala el seu Palla de Mozzi, melodrama en tres actes sobre llibret de Giovacchino Forzano, representada també a l'estranger amb gran èxit. També fou autor d'algunes composicions simfòniques i de cambra entre les quals destaquen Elegia in morte di un eroe, Sicania, sobre temes populars, Preludio e Preghiera, en memòria del fill Antonio mort quan només comptava 23 anys d'edat, i Simfonia en la, la seva última composició en un refugi durant un bombardeig aeri. L'agost de 1945 morí en una clínica de Milà per un imprevist atac d'hepatitis viral.

BibliografiaModifica