Arthur Honegger
Arthur Honegger (Le Havre, 10 de març de 1892 - París, 27 de novembre de 1955) fou un compositor franco-suís.
Biografia | |
---|---|
Naixement | (de) Oscar-Arthur Honegger 10 març 1892 Le Havre (França) |
Mort | 27 novembre 1955 (63 anys) París |
Causa de mort | infart de miocardi |
Sepultura | cementiri Saint-Vincent, 8 |
Formació | Conservatoire de Paris Conservatori de Música de Zuric |
Activitat | |
Camp de treball | Música |
Ocupació | compositor clàssic, compositor de bandes sonores, pedagog musical, musicòleg, compositor |
Activitat | 1912 - |
Ocupador | Conservatoire de Paris École Normale de Musique de Paris |
Membre de | |
Gènere | Òpera, simfonia i sardana |
Professors | Charles-Marie Widor i Vincent d'Indy |
Alumnes | Marius Constant, Yves Ramette, Bohuslav Martinů i Ginette Martenot |
Instrument | Violoncel |
Obra | |
Obres destacables
| |
Família | |
Cònjuge | Andrée Vaurabourg (1926–) |
Parella | Claire Croiza |
Premis | |
Lloc web | arthur-honegger.com |
|
Compositor suís actiu a França on va formar part del Grup dels Sis, dels quals, Honegger va ser el simfonista per excel·lència.[1] Autor de cinc simfonies, música orquestral i de cambra, així com dels oratoris Le Roi David (1921) o Jeanne d'Arc au bûcher (1938). Tot i haver nascut a França i passar part de la seva vida a París va conservar sempre la nacionalitat suïssa.
Arthur Honegger no era ni francès ni germànic, però la seva música prové gairebé igualment de les tradicions musicals de tots dos països. El seu llegat compositiu inclou nou obres dramàtiques importants, cinc simfonies i una contribució significativa als repertoris de música de cambra, així com una gran quantitat de partitures per a ballet i cinema.[2]
Biografia
modificaNascut com Oscar-Arthur Honegger (mai no va usar el seu primer nom), va ser el primer fill de Julie Ulrich (1859-1922) i Arthur Honegger. Els pares eren de Zúric, però Arthur va néixer a Le Havre, on el seu pare treballava com a importador de cafè per compte propi.[3] Va créixer allà i va rebre lliçons de música a una edat primerenca, va aprendre a tocar el violí i va començar a compondre quan era adolescent.
A l'entorn familiar de Le Havre, va estudiar les sonates per a piano de Beethoven amb la seva mare, va rebre lliçons d'harmonia de l'organista Robert-Charles Martin i va escoltar diverses cantates de Bach a l'església protestant local.[2] El 1909 es traslladà a Zúric on va passar dos anys al Conservatori sota la supervisió de Friedrich Hegar, que havia sigut amic personal de Brahms. Allà va descobrir la música de Strauss, Wagner i Reger. Reger, que era pràcticament desconegut a França en aquell moment, va resultar la influència més important.[2] En acabar va anar a la capital francesa per a estudiar al Conservatori de París amb Charles-Marie Widor i Vincent d'Indy.[1] Durant la dècada de 1910 va seguir amb els estudis, abans d'escriure el ballet Le dit des jeux du monde en 1918, considerada com la seva primera obra característica.
Entre la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, Honegger va ser un compositor prolífic. Va compondre la música per a la pel·lícula èpica Napoléon d'Abel Gance (1927). Una de les seves òperes, Jeanne d'Arc au bûcher (1938), és considerada com el seu treball més refinat. A més de les òperes que va escriure en solitari, va col·laborar amb Jacques Ibert en la composició de l'òpera L'Aiglon (1937) així com en la composició de l'opereta La famille Cardinal. Durant aquest període va escriure també Danse de la Chèvre (1921), una peça per a sol de flauta; dedicada a René Le Roy, una peça vivaç i juvenil.
A París, a principis de la dècada de 1930, va freqüentar el saló de la compositora holandesa Rosy Wertheim, on va conèixer els compositors Elsa Barraine, Jacques Ibert, Olivier Messiaen i Darius Milhaud, entre d'altres. El 1926 va ser jurat als Dies Mundials de la Música de la Societat Internacional de Música Contemporània (ISCM World Music Days) a Zuric.[4][5] Honegger va estar sempre en contacte amb Suïssa, però amb l'esclat de la guerra i la invasió nazi, es va trobar atrapat a París. Es va unir a la Resistència francesa encara que mai va tenir excessius problemes amb els nazis, que van permetre-li continuar treballant sense massa interferències. No obstant això, la guerra va ser un dur colp per al compositor. Tot i això, des de l'esclat de la guerra fins al moment de la seua mort va escriure les últimes quatre simfonies (de la segona a la cinquena), que són les més interpretades. La segona simfonia és una obra confessional amb un tarannà melancòlic i opressiu. El moviment final, amb un magnífic final coral, dissol aquest estat d'ànim i construeix ponts: a l'esperança de pau i al gran model Bach.
Des de 1946 va ser membre de l'Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique (Classe de Belles-Arts).[6] Es va convertir en membre honorari de la Societat Internacional per la Música Contemporània (ISCM) el 1950.[7] El 1952 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de l'Institut de França com a membre extern. El 1955, l'any de la seva mort, va ser elegit membre honorari de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres.[8]
Arthur Honegger va morir en sa casa, víctima d'un atac al cor, el novembre de 1955 i va ser soterrat en el Cementeri Saint-Vicent del barri parisenc de Montmartre.
Encara que va ser un membre del grup dels Sis, els seus treballs no comparteixen la simplicitat dels d'altres membres del grup. Lluny de reaccionar contra el Romanticisme de Richard Wagner i Richard Strauss, com els col·legues dels Sis, els treballs de maduresa de Honegger demostren una clara influència d'aquests autors. A pesar de la diferència d'estils, el seu company en Els Sis Darius Milhaud va ser un dels seus millors amics. Milhaud va dedicar un dels seus quintets de corda a la memòria de Honegger. Francis Poulenc, membre també dels Sis, dedicà la seva última obra Sonata per a clarinet i piano a Arthur Honegger, composta un any abans de la seva mort el 1963.
La seua obra més interpretada és la composició per a orquestra Pacific 231, que imita el so d'una locomotora de vapor. Des d'infant, Honegger va ser un entusiasta dels trens i una vegada va declarar: "Sempre he estimat les locomotores d'una manera passional. Per a mi, són éssers vius que estimo, igual que altres estimen les dones o els cavalls".
Obres principals
modificaMúsica orquestral
modifica- 1930: Simfonia núm. 1
- 1941: Simfonia núm. 2, per orquestra de corda i trompeta ad libitum
- 1946: Simfonia núm. 3, Litúrgica
- 1946: Simfonia núm. 4, Deliciae basiliensis
- 1950: Simfonia núm. 5, Di tre re
Moviments simfònics
modifica- 1923: Moviment Simfònic núm. 1, Pacific 231
- 1928: Moviment Simfònic núm. 2, Rugby
- 1933: Moviment Simfònic núm. 3
- 1924: Concertino per a piano i orquestra
- 1929: Concerto da camera, per a flauta, corn anglès i orquestra de corda
- 1948: Concert per a violoncel
Altres
modifica- 1917: Preludi per a Aglavaine i Sélysette
- 1917: Le Chant de Nigamon
- 1920 : Pastorale d'été
- 1921: Horace victorieux, Simfonia mim inspirada en la llegenda del combat dels Horacis i Curiacis
- 1923: Prélude pour La Tempête, per a l'obra homònima de Shakespeare
- 1923: Chant de joie
- 1936: Nocturne
- 1938: Allegretto
- 1942: Le Grand Barrage
- 1951: Monopartita
- 1951: Suite archaïque
- 1951: Toccata sur un thème de Campra
- ????: Chevauchée
- ????: Pathétique
- ????: Sérénade à Angélique
Quartets de corda
modifica- 1917: Quartet de corda núm. 1 en Do mineur
- 1935: Quartet de corda núm. 2 en Re
- 1937: Quartet de corda núm. 3 en Mi
- 1912: Sonata per a violí i piano en re menor (número 0)
- 1918: Primera Sonata per a violí i piano en Do sostingut menor
- 1919: Deuxième Sonata per a violí i piano en Si
- 1920: Sonata per a violoncel i piano en re menor
- 1920: Sonatina per a dos violins en sol major
- 1920: Sonata per a viola i piano
- 1922: Sonatina per a clarinet i piano en La
- 1932: Sonatina per a violí i violoncel en mi menor
- 1940: Sonata per a violí sol en re menor (estrenada a la sala Gaveau el 16 de novembre de 1948 per Christian Ferras).
Lieder
modifica- 1920: Trois Fragments extrets de Pâques à New-York, de Blaise Sandrar, per a quartet de corda i soprano
- 1926: Trois Chansons de La Petite Sirène
Altres
modifica- 1914: Trio en fa menor per a violí, violoncel i piano
- 1920: Hymne, per a conjunt de deu instruments de corda
- 1921: Danse de la chèvre
- 1934: Petite Suite per a 2 instruments i piano
- 1941: L'Ombre de la Ravine per a quartet de corda, flauta i arpa
- 1953: Romança per a flauta i piano en sol menor
- La Esmeralda
- La Mort de sainte Alméenne
- Philippa
- Sigismond
- 1916: Toccata et variations
- 1919: Trois Pièces pour piano (Prélude, Hommage à Maurice Ravel, Danse)
- 1920: Sarabande
- 1920: Sept Pièces brèves
- 1923: Le Cahier romand
- 1925: La Neige sur Rome de L'Impératrice aux Rochers
- 1928: Hommage à Albert Roussel
- 1929: Suited'après Les Trois Contrepoints
- 1932: Prélude, arioso, fuguette sur le nom de Bach
- 1937: Scenic Railway
- 1941: Petits Airs sur une basse célèbre
- 1944: Deux Esquisses
- ????: Petite Pièce en sol
- 1918: Le Dit des jeux du monde
- 1921: Horace victorieux, Simfonia mim
- 1922: Fantasio
- 1922: Skating Rink, Simfonia coreogràfica
- 1925: Sous-marine
- 1928: Orquestració de la Suite de Les Noces d'Amour et de Psyché de Johann Sebastian Bach
- 1928: Roses de métal
- 1929: Amphion, llibret de Paul Valéry
- 1934: Sémiramis, llibret de Paul Valéry
- 1937: Le Cantique des cantiques
- 1943: L'Appel de la montagne
- La Naissance des couleurs
- Le Mangeur de rêves
- Chota Roustaveli
- De la musique
- Icare
- Un Oiseau blanc s'est envolé
- Vérité ? Mensonge ?
- Sortilèges
- 1925: Judith, llibret de René Morax
- 1926: Antigone, de Jean Cocteau basada en Sòfocles
- 1937: L'Aiglon (en col·laboració amb Jacques Ibert)
- 1930: Les Aventures du roi Pausole
- Les petites cardinales
- 1921 : Le Roi David, llibret de René Morax, versió parisenca per a orquestra en 1923
- 1927 : Judith, llibret de René Morax
- 1931 : Cris du monde, llibret de René Bizet
- 1935 : Jeanne d'Arc au bûcher, llibret de Paul Claudel, versió amb el pròleg el 1941
- 1938 : La Danse des morts, llibret de Paul Claudel
- 1939 : Nicolas de Flue
Música incidental
modifica- 1921 : La Noce massacrée
- 1925 : L'Impératrice aux rochers
- 1926 : Phaedre
- 1929 : La Tempête, de William Shakespeare
- 1943 : Le Soulier de satin, llibret de Paul Claudel
- 1944 : Charles le téméraire
- 14 Juillet
- 800 mètres
- Hamlet
- L'Ombre de la ravine
- L'État de siège, d'Albert Camus
- La Belle de Moudon
- La Construction d'une cité
- La Danse macabre
- La Ligne d'horizon
- La Mandragore
- Les Suppliantes
- Liberté
- On ne badine pas avec l'amour
- Pour le cantique de Salomon
- Prométhée
- Saül
- Sodome et Gomorrhe
Peces radiofòniques
modifica- 1940 : Christophe Colomb
- 1944 : Battements du monde
- 1949 : Saint François d'assise
- 1951 : La Rédemption de François Villon
Música cinematogràfica
modifica- 1922 : La Roue d'Abel Gance
- 1927 : Napoléon d'Abel Gance
- 1934 : L'idée, film d'animació
- 1936 : Mayerling
- 1942 : Le Journal tombe à cinq heures de Lacombe
- 1942 : Secrets de Blanchart
- 1943 : Le Capitaine Fracasse d'Abel Gance
- 1943 : Mermoz de Cuny
- 1943 : Un Seul Amour de Blanchart
- 1945 : Un Ami viendra ce soir de Bernard
- 1946 : Les Démons de l'aube d'Allégret
- 1946 : Un Revenant de Christian-Jacques, en la que Honegger interpreta un petit paper de compositor
- 1950 : Bourdelle de Lucot
- 1951 : Paul Claudel de Gillet
- Cavalcade d'amour de Bernard
- Huit Hommes dans un château de Pottier
- La Boxe en France de Gasnier-Raymond
- La Nativité de Marty
- La Tour de Babel de Rony
- Le Déserteur de Moguy
- Les Antiquités de l'Asie occidentale de Membrin
Obres diverses
modifica- Les Mille et une nuits, càntic per a soprano, tenor i quatre Ones Martenot
- nombroses cançons i poemes
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Landormy, Paul; Rothwell, Fred «Arthur Honegger». The Musical Times. Musical Times Publications Ltd., vol. 70, 1039, 1929, pàg. 789–791. ISSN: 00274666. JSTOR: 914732.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Rae, Caroline «Honegger: A Centenary Reappraisal». The Musical Times. Musical Times Publications Ltd., vol. 133, 1789, 1992, pàg. 118–121. ISSN: 00274666. JSTOR: 966422.
- ↑ Willy Tappolet: Arthur Honegger. Atlantis, Zürich 1954, S. 13 ff.
- ↑ https://iscm.org/wnmd-world-new-music-days/previous-festivals/
- ↑ Anton Haefeli: Die Internationale Gesellschaft für Neue Musik – Ihre Geschichte von 1922 bis zur Gegenwart. Zürich 1982, S. 484
- ↑ https://academieroyale.be/fr/who-who-detail/relations/arthur-honegger//Académie royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique, abgerufen am 25. September 2023 (französisch).
- ↑ https://iscm.org/about-us/honorary-members/
- ↑ American Academy of Arts and Letters, abgerufen am 11. März 2019./American Academy of Arts and Letters, abgerufen am 11. März 2019.
Llibres
modifica- L'incantation aux fossiles, recull de les seues crítiques musicals.
- Je suis compositeur
- Peter Jost (Hrsg.): Arthur Honegger. Werk und Rezeption – L’œuvre et sa réception. Bern u. a. 2009, ISBN 978-3-03911-283-8.
- Hanspeter Renggli: Arthur Honegger. In: Andreas Kotte (Hrsg.): Theaterlexikon der Schweiz. Band 2, Chronos, Zürich 2005, ISBN 3-0340-0715-9, S. 869 f.
- Geoffrey K. Spratt: The music of Arthur Honegger. Cork University Press, Cork 1987, ISBN 0-902561-34-0.
- Kurt von Fischer: Arthur Honegger. In: Historisches Lexikon der Schweiz.
- Kay Weniger: Das große Personenlexikon des Films. Die Schauspieler, Regisseure, Kameraleute, Produzenten, Komponisten, Drehbuchautoren, Filmarchitekten, Ausstatter, Kostümbildner, Cutter, Tontechniker, Maskenbildner und Special Effects Designer des 20. Jahrhunderts. Band 4: H – L. Botho Höfer – Richard Lester. Schwarzkopf & Schwarzkopf, Berlin 2001, ISBN 3-89602-340-3, S. 45 f.
- Siglind Bruhn: Das tönende Museum: Musik des 20. Jahrhunderts interpretiert Werke bildender Kunst. Waldkirch: Edition Gorz 2004. ISBN 3-938095-00-8, S. 111–146.
Enllaços externs
modifica- Arthur Honegger al catàleg Helveticat de la Biblioteca Nacional Suïssa
- Arthur Honegger al catàleg de la Biblioteca Nacional d'Alemanya
- Arthur Honegger a Internet Movie Database (anglès)
- Web oficial (francès)(anglès)