Obre el menú principal

Billy Budd és una òpera en quatre actes composta per Benjamin Britten, sobre un llibret d'Edward Morgan Forster i Eric John Crozier basat en Billy Budd, Sailor de Herman Melville. Composta a finals dels anys 1940, va ser estrenada al Covent Garden de Londres l'1 de desembre de 1951, dirigida pel mateix compositor. Uns anys més tard, Britten la convertí en una òpera amb dos actes, amb pròleg i epíleg.

Infotaula de composicióBilly Budd
CharlesNolte-billybudd.jpg
L'actor Cahrles Nolte interpretant Billy Budd
Forma musical òpera
Compositor Benjamin Britten
Llibretista Edward Morgan Forster i Eric John Crozier
Idioma Anglès
Basat en Billy Budd, Sailor Tradueix (Herman Melville)
Creació finals de 1940
Data de publicació segle XX
Gènere artístic històric
Nombre de parts d'una obra d'art quatre
Durada 2 hores i 45 minuts
Personatges
  • Billy Budd (baríton)
  • Edward Fairfax Vere, capità de l'Indomable (tenor)
  • John Claggart (baríton)
  • Mr. Flint, oficial de derrota (baríton)
  • alferes Ratcliffe (baríton)
  • Red Whiskers, enrolat a la força (tenor)
  • Dansker, vell mariner (baríton)
  • Donald, mariner (baríton)
  • el novençà (baríton)
  • amic del novençà (baríton)
  • Squeak (tenor)
  • Bosun (baríton)
  • el contramestre (baríton)
  • primer i segon caporals de bord (2 barítons)
  • Maintop (tenor)
  • Arthur Jones, enrolat per força (baríton)
  • grumets, quatre guàrdies marins (4VeuNo)
  • oficials, mariners, artificiers, tamboriners, soldats d'infanteria de marina (cor)
Estrena
Data d'estrena 1 de desembre de 1951
Lloc de la primera representació Covent Garden Òpera de Londres,
Director musical Benjamin Britten
Intèrpret Benjamin Britten, Peter Pears, Theodor Uppman, Frederick Dalberg, Hervey Alan, Geraint Evans, Michael Langdon, Inia Te Wiata Tradueix, Bryan Drake, William McAlpine, John Cameron i Ronald Lewis
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 1975 (estrena a Espanya)
Modifica les dades a Wikidata

Narra la història del mariner Billy Budd: un jove bell, lleial, generós, fort, ingenu i bondadós que aconsegueix treure de polleguera amb la seva bellesa i personalitat al mestre d'armes del navili, qui és incapaç de canalitzar la situació, i crucifica l'ingenu sense miraments. En el centre de l'acció hi ha la lluita entre el bé i el mal, personalitzats per Billy Budd i Claggart. Malgrat tot, el protagonista és el capità Vere, que, no sent noble ni malvat, es veu arrossegat per un corrent de passions, convertint-se amb això en instrument del bé i del mal. Només llur reflexió pòstuma li fa recobrar el seny i el porta vers la pau interior.[1]

Origen i contextModifica

 
Benjamin Britten, el compositor

Dins de la important aportació de Benjamin Britten a l'òpera del segle XX, Billy Budd, la seva cinquena obra lírica, pertany a un moment de la seva carrera en què el gènere ocupa el lloc central de les seves preocupacions creatives. Així, després de Peter Grimes, estrenada el 1945, Britten, conscient que els temps difícils de la postguerra no permetien la creació freqüent d'òperes de grans dimensions, s'orienta cap a obres d'efectius reduïts, i així estrena al Festival de Glyndebourne l'any següent The Rape of Lucretia, per a vuit cantants i dotze instrumentistes; el 1947 Albert Herring, una comèdia satírica, i el 1949 la seva primera òpera per a nens, The Little Sweep.[2]

Aquests tres títols de petit format que precedeixen a Billy Budd, i sobretot la genial factura de Peter Grimes, aconsegueixen per a l'autor un extraordinari ofici i una formidable facilitat per suscitar emocions amb un ús intel·ligent dels recursos instrumentals i vocals més variats en la seva composició i grandària. Per això, quan rep el primer encàrrec de la Royal Opera, que hauria d'estrenar el 1951 en el marc d'un Festival of Britain, decideix que ja és el moment de tornar a una obra de gran format. Billy Budd és el títol brittenià més grandiós pels efectius empleats, amb una particularitat: l'absència total de veus femenines, el que es va considerar una arriscada aposta; de fet, quan Puccini decideix confiar Suor Angelica a un repartiment exclusivament femení, ho fa prudentment en una peça en un acte, mentre que el nou projecte de Britten ocupa una vetllada sencera.[2]

 
Manuscrit de Billy Budd de Herman Melville, amb anotacions amb llapis

Aquesta insòlita distribució vocal venia exigida per la història triada per Britten, basada en Billy Budd, Sailor, una narració curta del nord-americà Herman Melville, l'autor de Moby Dick, ambientada en un navili de guerra britànic a l'estiu de 1797, durant el conflicte bèl·lic amb la França revolucionària. En ella, un jove i atractiu mariner molt apreciat per companys i superiors és acusat falsament, per un suboficial de naturalesa depravada, d'instigar un motí; incapacitat per respondre per la intensa emoció experimentada, reacciona colpejant a la cara al seu acusador amb el resultat de la mort instantània d'aquest. Donada la situació bèl·lica i els recents amotinaments de la tropa a la flota britànica, un consell de guerra convocat immediatament, malgrat la seva convicció de la innocència de l'acusat, s'aplica al peu de la lletra les lleis navals de l'època i condemna a Billy a ser penjat.[2] La novel·la de Melville es basa en un fet real succeït a bord d'un vaixell de guerra americà el 1842. En traslladar l'acció al segle XVIII, la Revolució Francesa passa a constituir el seu marc espiritual. Com ja fou el cas de Peter Grimes, Billy Budd també és una òpera «marina». L'atmosfera del mar, que en els decorats per la posada en escena sovint apareix en el casc d'un vaixell, posa el marc a una història de persecució i injustícia.

La novel·la de Melville tracta els temes que fascinaven a Britten: el mar ─present en tota la seva biografia─ i el món dels marins, els dilemes ètics i morals, l'inefable poder de la bellesa juvenil, la captivadora i reprimida atracció homosexual; i també les dicotomies recurrents al llarg de tota la seva obra: la confrontació entre el bé i el mal, la justícia i la llei, la transgressió i l'ordre, la culpa i l'expiació.[3]

La riquesa de l'enigmàtic conte de Melville va originar diferents versions editorials, una infinitat d'interpretacions hermenèutiques i fins a la famosa adaptació cinematogràfica de Peter Ustinov, de 1962, titulada a Catalunya La fragata infernal. La trama transcorre en un navili de guerra britànic, el Indomable, el 1797, durant el conflicte bèl·lic amb la França revolucionària. En ell s'embarca Billy Budd, un atractiu i càndid mariner, la frescor i bellesa del qual són un revulsiu per a la tripulació oprimida, i que desestabilitza igualment als comandaments superiors ─el respectat capità Vere i el pèrfid mestre d'armes John Claggart─, desconcertats amb els sentiments contradictoris que els provoca la irrupció del bondadós efeb en el seu sòrdid món. La complexa trama entre aquests tres personatges i les seves relacions amb la resta de la tripulació desencadena el fatal destí de Billy Budd, víctima d'una perversa maquinació, en un microcosmos infectat per la injustícia, la humiliació, la revolta i l'odi.[3]

Els tres personatges principals són el suboficial Claggart, Billy i el capità Vere. Claggart té una naturalesa perversa, de depravació, però és descrit com un home d'aspecte no mancat d'atractiu i els modals semblen no correspondre al seu càrrec subaltern a la Marina, com si un tèrbol passat li hagués forçat a abraçar la carrera de les armes. Per contra, Billy és descrit com un ésser que la seva sola presència aconsegueix efectes benèfics en el seu entorn; un abandonat en néixer, l'aspecte de «pura sang» suggereix la bastardia d'algun membre de la noblesa; un esperit desconeixedor de la maldat d'aquest món, amb una única imperfecció: el tartamudeig, la dificultat de la parla quan està sotmès a una provocació d'un fort sentiment. Vere és un heroi de guerra amb una marcada inclinació intel·lectual, és un membre de l'aristocràcia contrari a les idees revolucionàries. I és precisament la defensa d'aquest ordre social, la por a la reproducció d'un motí a la nau al seu càrrec el que el portarà, malgrat la convicció de la innocència de Billy, a argumentar la necessitat de procedir a l'aplicació immediata de les lleis de guerra. Es debat entre el seny i la bogeria. Però un cop pronunciat el veredicte, ell serà qui s'imposi, al marge de les ordenances, la trista tasca de comunicar-ho personalment al condemnat. Melville no narra l'entrevista, limitant-se a deixar-la en el terreny de la conjectura.[2]

 
Edward Morgan Forster, autor del llibret

Per a la realització del llibret ─un dels més perfectes de tota la literatura operística[3]– Britten va triar al novel·lista Edward Morgan Forster, l'autor d'A Room with a View, Howard s End, A passage to Índia o Maurice, popularitzades per les seves versions cinematogràfiques. Forster ja havia sigut l'inspirador casual de la creació de Peter Grimes per una xerrada radiofònica, la transcripció de la qual fou llegida per un Britten autoexiliat als Estats Units i li va despertar la nostàlgia del paisatge de la seva infància. Forster va mostrar dubtes davant el compositor sobre la seva capacitat per escriure un text teatral, i tots dos van decidir demanar ajuda al dramaturg i director de teatre Eric Crozier, qui ja havia treballat per Britten en els llibrets d'Albert Herring i The Little Sweep i dirigit les estrenes de Peter Grimes i The Rape of Lucretia.[2] Tant Forster com Crozier eren amics i fidels col·laboradors del compositor.[3]

Els tres van treballar en el llibret durant l'any 1949 en diverses etapes a Crag House, la casa de Britten a Aldeburgh. I el resultat final fou òptim, amb un dels millors llibrets operístics mai obtinguts d'una novel·la, sobretot si considerem el caràcter de l'obra amb pocs diàlegs i amb prou feines acció. El llibret és absolutament fidel a l'original amb pràcticament tots els seus personatges, situacions i fins i tot frases textuals es recullen en el seu trasllat a l'escena, fins a tal punt que podria fer pensar que des del primer moment havia tingut un origen teatral. Però també hi ha importants aportacions dels autors, la més destacada de les quals és el desplaçament del centre de gravetat de l'òpera cap a la figura del Capità Vere, convertit en un home que sent veritable afecte pels seus homes i compassió per la dura sort a ells reservada; que no mor, com en la novel·la, en un enfrontament naval, sinó que anys després, ja ancià, obre i tanca la trama amb un pròleg i un epíleg que emmarquen la història com un salt enrere del personatge; el personatge desplega així el seu sentit de culpa i de redempció en l'epíleg que tanca l'obra mitjançant la comprensió d'uns fets que li han turmentat durant tota la vida.[2]

Contenció i malbaratament d'emocions s'entrellacen i es neguen mútuament en una història ambigua i amb final obert. Herman Melville moriria deixant incompleta una de les seves obres més introspectives, però el seu talent per tenyir esdeveniments aparentment mundans d'una dimensió pertorbadora trobaria un aliat perfecte en la capacitat de Britten per posar música al més profund de la psique humana.[1]

RepresentacionsModifica

El dia de l'estrena en el Covent Garden el 1951, Billy Budd fou dirigida pel mateix Benjamin Britten i els rols principals foren interpretats per Theodor Uppman com a Billy Budd i Peter Pears com el capita Vere. En aquesta primera representació l'òpera constava de quatre actes i, encara que va tenir una bona acollida i va ser escenificada en altres teatres europeus, va deixar de programar-se durant la resta de la dècada.[4]

El 1960, Britten realitza una nova versió en dos actes que es va presentar amb gran èxit sota la batuta de Sir Georg Solti el 1964. Després de la seva primera gravació discogràfica oficial el 1967, Billy Budd aconsegueix el 1970 la seva reconeguda posició dins el repertori operístic internacional.[4]

ArgumentModifica

Lloc i època: A bord de l'Indomable, durant la guerra d'enfrontament contra França el 1797.

El vell capità Vere reflexiona sobre la seva vida cercant la pau espiritual. Perquè donaria suport a una mala acció durant un esdeveniment ocorregut l'any 1797.

Acte IModifica

A bord de l'Indomable. Entre els mariners reina d'inquietud. La tensió augmenta quan dos oficials condemnen un novell, a un càstig corporal per haver comès una petita falta. Un patruller porta abord a tres homes raptats d'un vaixell mercant que navegava per la zona. Un d'ells es rebel·la contra la seva violenta captura, un altre es resigna a la seva sort i el tercer mostra curiositat pel nou treball.

Aquest, Billy Budd, que, immediatament, és acollit amb companyonia per tothom, rep un lloc de responsabilitat. Només Claggart odia a Billy des del primer moment i accepta amb gust l'encàrrec dels oficials de vigilar-lo degut a llurs sospitoses idees lliberals.

Acte IIModifica

Quadre 1. En la cabina del capità Vere. El capità parla amb els oficials vers el combat que s'apropa. Encara que tem que s'estengui l'esperit francès en la marina reial anglesa, confia en els homes.

Quadre 2. Cabina dormitori dels mariners. Billy sorprèn Squeak robant en el seu sac. La colera mostra l'única debilitat de Billy: la seva quequesa. Es produeix una baralla en la que Claggart intervé per a protegir a Squeak, el qual ha comès el robatori per encàrrec seu. Claggart fa xantatge al novell perquè provoqui en Billy.

Acte IIIModifica

Quadre 1. En la coberta principal. L'espessa boira impedeix el combat. Claggart intenta que el capità sospiti de Billy, per això el fa anar a la seva cabina.

Quadre 2. La cabina del capità Vere. Aquest s'assabenta que Billy és innocent i que Claggart, per contra, és el culpable de tot. El capità els enfronta. Billy està tan impressionat per la maldat de Claggart que el copeja, abatent-lo, i causant-li la mort. Malgrat que Vere és conscient que Claggart ha rebut el que mereixia, fa condemnar a mort en Billy.

EpílegModifica

En la coberta del vaixell. Els mariners estan disposats a actuar a favor de Billy arribant, si és necessari, al motí. Però aquest ha acceptat el seu destí i es deixa portar a la seva execució.

El vell capità Vere troba la tranquil·litat en confessar la seva negativa a donar suport al bé.

Anàlisi musicalModifica

La música de Billy Budd és extremadament poderosa. L'absència de veus femenines no tant sol no suposa un desavantatge, sinó que produeix, en canvi, efectes molt suggeridors. Britten es mostra una vegada més com un mestre del cant i de la prosòdia.

Britten dóna veu als integrants d'aquest vaixell infernal amb una admirable escriptura vocal i una magistral orquestració.[3] Utilitza la gran orquestra com si fos una agrupació de música de cambra, buscant el color sonor més apropiat per a cada moment dramatúrgic, en detriment de la utilització de la massa orquestral, que inclou arpa, clarinets, contrafagot, saxòfon, un nodrit grup de metalls i molts i variats instruments de percussió (sis intèrprets). Un cop més el compositor recorre als interludis orquestrals, com en la seva òpera Peter Grimes, que adquireixen especial transcendència quan la música arriba on no arriben les paraules.[3]

L'heroi que dóna nom a aquesta òpera és cantat per un baríton al contrari del que dicta la tradició, que normalment s'atribueix a un tenor. Darrere d'aquest repartiment inusual es troben dues formes oposades d'entendre l'obra de Mellville. Mentre que els llibretistes: Forster i Crozier van entendre a Billy Budd com el centre de la trama, Britten va veure en Vere, el dilema moral d'aquest relat, i va assignar aquest paper a la seva parella, i col·laborador artístic, el tenor Peter Pears.[4]

Durant l'elaboració de llibret, Britten va col·laborar buscant textos per a les cançons marineres que interpreta la tripulació. El seu caràcter detallista el va portar a buscar durant mesos un text apropiat per al que pot ser vist com un element secundari. L'atenció que Britten prestava a la composició era molt minuciosa, i arribava a especificar com havien de pronunciar-se determinades vocals per obtenir un efecte precís. En el cor dels mariners del final del segon acte, el compositor indica que els cantants han de cantar amb la boca tancada i anar obrint-la, a poc a poc, per representar una ràbia continguda que es va alliberant.[4]

EnregistramentsModifica

Any Elenc:
Billy Budd,
Captain Vere,
John Claggart
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[5]
1951 Theodor Uppman,
Peter Pears,
Frederick Dalberg
Benjamin Britten,
Chorus and Orchestra of the Royal Opera House, Covent Garden
CD: VAI,
Cat: VAIA 1034-3
1967 Peter Glossop,
Peter Pears,
Michael Langdon
Benjamin Britten,
London Symphony Orchestra and the Ambrosian Opera Chorus
CD: Decca,
Cat: 417 428-2LH3
1997 Thomas Hampson,
Anthony Rolfe-Johnson,
Eric Halfvarson
Kent Nagano,
Halle Orchestra and the Halle Choir, Northern Voices, and the Manchester Boys' Choir
(Gravació de la versió original en quatre actes)[6]
CD: Erato,
Cat: 3984 21631-2
1999 Simon Keenlyside,
Philip Langridge,
John Tomlinson
Richard Hickox,
London Symphony Orchestra and Chorus
CD: Chandos,
Cat: CHAN 9826

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Explicacions de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 15 desembre 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Salaverri, Santiago. «Billy budd: perdidos en el mar infinito» (en castellà). Amigos de la ópera. [Consulta: 22 juny 2017].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Explicació de l'òpera» (en castellà). Teatro Real de Madrid. [Consulta: 14 desembre 2017].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 «Informació de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 15 desembre 2017].
  5. Recordings on operadis-opera-discography.org.uk
  6. The Daily Telegraph, Londres, 21 febrer 1998, p. A8

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica