Bruce Springsteen
Bruce Frederick Joseph Springsteen, també conegut amb el nom de The Boss[1] (Long Branch, Nova Jersey, EUA, el 23 de setembre del 1949),[2] és un cantant, compositor i guitarrista de rock estatunidenc.[3]
Springsteen ha venut més de 150 milions de discos a tot el món i més de 64 milions d'àlbums als Estats Units, cosa que el converteix en un dels artistes musicals més venuts del món. Ha guanyat nombrosos premis pel seu treball, inclosos 20 premis Grammy, dos Globus d'Or, un premi de l'Acadèmia i un premi Tony (per Springsteen on Broadway). Springsteen va ser inclòs tant al Saló de la Fama dels Compositors com al Saló de la Fama del Rock and Roll el 1999, va rebre el Kennedy Center Honors el 2009 i va ser guardonat amb la Medalla Presidencial de la Llibertat pel president Barack Obama el 2016. Es troba en el lloc número 23 de la llista dels millors artistes de tots els temps de la revista Rolling Stone.[4]
BiografiaModifica
Nascut a Long Branch al si d'una família modesta el 23 de setembre de 1949, Bruce Springsteen va créixer a Freehold.[3]
La seva inspiració per dedicar-se a la música va venir quan va veure Elvis Presley en l'Ed Sullivan Show. A l'edat de 13 anys va comprar la seva primera guitarra. Als 16, la seva mare va aconseguir un préstec per comprar-li una guitarra Kent que costava 60 dòlars, esdeveniment que va rememorar en la seva cançó "The Wish" (El desig). El 1965, va esdevenir guitarrista al grup The Castiles, i, després, també va assumir-hi el paper de vocalista principal.
La intensitat dels seus enregistraments i concerts amb la E Street Band el converteixen en un dels artistes més carismàtics del món del rock. Ha estat considerat al costat de la E Street Band com la millor banda en directe de tots els temps.
Va editar el seu primer disc el 1973, anomenat Greetings from Asbury Park, N.J. que va vendre amb prou feines 25.000 còpies i va tenir poca acollida per la crítica tot i la presència de cançons com "Spirit In The Night" o "Blinded By The Light". El seu següent disc va ser The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle editat el mateix any i que va tenir una repercussió major amb temes destacats com "Rosalita (Come Out Tonight"), "Incident on 57th street" o "New York City Serenade". Aquests dos discs es van caracteritzar per cançons llargues i denses amb gran expressivitat en les lletres.
L'any 1974, el crític musical Jon Landau, després d'assistir a un dels seus concerts va escriure una frase que passaria a la història de la música: "I en una nit en la qual necessitava sentir-me jove, ell em va fer sentir com si estigués escoltant música per primer cop. He vist el futur del rock and roll, i el seu nom és Bruce Springsteen".
El seu primer èxit de públic i crítica va ser l'àlbum Born to Run (1975), àlbum que conté algunes de les millors composicions de la carrera de Springsteen, i al seu torn de la història del rock. Es tracta de temes com Born to Run, Jungleland, Backstreets o Thunder Road.
Amb Born to Run, que va ser número 1 als Estats Units i va aconseguir convertir-se en un dels referents americans del rock urbà, va començar una etapa de penúries judicials. Els dos anys següents els va passar pledejant amb el seu antic mànager, Mike Appel, pels drets de les seves cançons i va haver de passar gairebé dos anys sense poder editar cap disc.
Una vegada guanyat el judici, i quan semblava que el seu enlairament havia estat frenat, va gravar i va llançar el 1978 Darkness on the Edge of Town, un dels millors discs de la seua carrera i el començament de la seva millor etapa com a poeta urbà, amb històries escruixidores sobre els perdedors de la societat. És un disc molt diferent a Born to Run, sobretot pel que fa a la temàtica. Dos anys després va arribar el contundent The River (1980), un àlbum doble que el va catapultar de nou al número u. Una torrentada de rock and roll i expressivitat, que el va portar al cim. Tanmateix, quan tothom esperava continuïtat en la seva música, va llançar Nebraska (1982), un disc intimista, acústic, gravat pel mateix Springsteen amb un 8 pistes en una habitació de casa seva. La idea era gravar més endavant aquestes cançons amb la E Street Band, però el guitarrista de la banda Steven Van Zandt li va recomanar que el deixés tal com estava, a desgrat de Jon Landau i la seva discogràfica, que esperaven un disc més comercial. Curiosament, mentre qualsevol altre músic hauria estat destrossat per la crítica, Springsteen en va sortir reforçat.
Va ser a mitjan anys vuitanta quan es va convertir en una estrella internacional i en un ídol de la cultura popular dels Estats Units, gràcies al seu disc Born in the U.S.A. (1984), un disc que recuperava la línia dels àlbums anteriors a Nebraska i que es va convertir en el disc més venut de Springsteen, amb 15 milions de còpies venudes arreu del món.
Va continuar amb el quíntuple àlbum Live 75-85, que recollia la seva trajectòria en directe des dels inicis amb la E Street Band; i el 1987 Tunnel of love que ens presentava un Springsteen més romàntic i íntim, que va ser número 1 fulgurant i que va significar la dissolució de la E Street Band després de la gira. Durant la gira es va fer públic el trencament del seu matrimoni amb la model Julianne Phillips, i es començava a rumorejar sobre un possible idil·li amb la recent incorporada a la banda Patti Scialfa, per les apassionades interpretacions de temes com Tunnel of Love o Tougher Than the Rest.
A partir de 1991, ja casat amb Scialfa, inicia un camí més acústic i intimista, d'imatge de Bob Dylan, per qui el cantant tenia una gran admiració, que es reflecteix en discs com Human touch (1992) o Lucky town (1992), que reflecteixen l'estabilitat i felicitat assolida amb el seu matrimoni, MTV plugged (1993) i sobretot The ghost of Tom Joad (1995), molt en la línia de Nebraska.
El 1994 va obtenir un Oscar de Hollywood per la cançó Streets of Philadelphia inclosa a la banda sonora de la pel·lícula Philadelphia (1992), dirigida per Jonathan Demme.
El 1995 es va editar Greatest Hits un recopilatori de les seves millors cançons fins a la data i 4 temes nous gravats al costat de la E Street Band. Aquest va ser el principi de la seva definitiva reunió amb la seva antiga banda. Poc després, el 1996, es va editar un DVD titulat Blood Brothers que recull el retrobament i l'enregistrament al costat de la E Street Band.
El 1998 va editar una recopilatori de 4 CDs que incloïen una àmplia selecció de material descartat al llarg de la seva carrera, un material que per una raó o una altra, no encaixava en els seus anteriors treballs, però que tanmateix hagués justificat la carrera sencera de qualsevol músic. Aquest àlbum li va servir per tornar als escenaris al costat de la E Street Band en una gira mundial (Reunion Tour) de la qual va sortir Live in New York City, àlbum i DVD en directe gravats durant les 11 nits consecutives que va actuar al Madison Square Garden de la ciutat de Nova York.
Ja al nou segle, es produeix un gir important en la seva carrera, quan grava l'àlbum The Rising (2002) amb un nou productor, Brendan O'Brien. El canvi de so és evident i torna a les arrels del seu rock més pur i demolidor, incorporant nous instruments i harmonies. Part de les lletres estan inspirades en els atemptats de l'11 de setembre a Nova York. Quan la crítica ja enterrava Springsteen, aquest va ressorgir amb un disc i una gira memorables. L'èxit va ser rotund i va propiciar una nova gira mundial (la seva gira més extensa des de Tunnel of Love Express el 1987), de la qual en surt el DVD "Live In Barcelona, que recull el concert gravat el 16 d'octubre de 2002 al Palau Sant Jordi.
El 2005 surt al mercat Devils and Dust, amb un estil molt semblant al LP "The Ghost of Tom Joad", que ha seguit una espectacular gira en solitari. La cançó que dona nom al disc tracta dels sentiments d'un soldat durant la invasió d'Iraq de 2003 per part dels Estats Units. L'àlbum va ser el número 1 en 10 països (Estats Units, Àustria, Suïssa, Suècia, Dinamarca, Itàlia, Alemanya, Holanda, el Regne Unit i Irlanda).
Tot just acabar la seva gira s'involucrà en la creació d'un disc folk que homenatja a totes aquelles cançons que van ser l'essència de la música nord-americana del segle XX i en especial un dels seus màxims exponents Pete Seeger publicant el mes d'abril de 2006 el disc We Shall Overcome: The Seeger Sessions. La particularitat d'aquest disc rau en el fet que Springsteen no toca amb la seva banda habitual, la E Street Band, sinó que ho fa amb una banda nova, tot i que dos dels músics de la E Street Band hi participen (Soozie Tyrell i Patti Scialfa). Al 3 d'octubre del 2006, apareix una nova versió del disc We Shall Overcome, l'anomenada American Land Edition, amb 5 cançons noves. Springsteen es va embarcar en una gira de concerts que va durar sis mesos amb la Seeger Sessions Band, de la qual en va sortir el DVD Live In Dublin.
El 2 d'octubre de 2007 va sortir a la venda Magic, en què van participar tots els membres de la E Street Band. El disc destaca per la seva clara diferenciació amb The Rising, últim disc amb la E Street Band, i per una tornada als seus orígens rockers, amb grans dosis de pop i rock. El 19 i 20 de juliol de 2008 Bruce Springsteen torna a trepitjar els escenaris de Barcelona.
L'any 2012 es va publicar el llibre "Bruce", una biografia de Bruce Springsteen escrita per Peter Ames Carlin.[5] El 20 de desembre de 2016 va aparèixer en una entrevista a la televisió feta per Jeffrey Brown on va explicar els passatges més vívids de la seva joventut: la nit en què, amb 19 anys, va decidir deixar enrere els carrers de la seva infantesa.[6]
DiscografiaModifica
En total, Springsteen té 16 àlbums d'estudi, 66 singles, 3 Extended Plays, 4 àlbums en directe, i 4 àlbums de recopilació. Ha venut més de 65 milions d'àlbums als Estats Units,[7] i més de 120 milions arreu del món.
Aquí hi ha una llista dels 16 àlbums d'estudi de Bruce Springsteen. Entre parèntesis, la posició a la llista de vendes Billboard 200.
- 1973: Greetings from Asbury Park, N.J. (#60)
- 1973: The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle (#59)
- 1975: Born to Run (#3)
- 1978: Darkness on the Edge of Town (#5)
- 1980: The River (#1)
- 1982: Nebraska (#3)
- 1984: Born in the U.S.A. (#1)
- 1987: Tunnel of Love (#1)
- 1992: Human Touch (#2)
- 1992: Lucky Town (#3)
- 1995: The Ghost of Tom Joad (#11)
- 2002: The Rising (#1)
- 2005: Devils & Dust (#1)
- 2006: We Shall Overcome: The Seeger Sessions (#3)
- 2007: Magic (#1)
- 2009: Working on a Dream (#1)
- 2012: Wrecking Ball (6 de març del 2012)
- 2014: High Hopes (14 de gener de 2014)
- 2019: Western Stars (14 de juny de 2019)
- 2020: Letter to You
- 2022: Only the Strong Survive
GuardonsModifica
Premis de l'Acadèmia (Oscars)Modifica
| Any | Premi | Categoria | Nominat | Resultat | Ref |
|---|---|---|---|---|---|
| 1994 | "Streets of Philadelphia" | Oscar a la millor cançó original | Guanyador | ||
| 1996 | "Dead Man Walking" | Oscar a la millor cançó original | Nominat |
Premis GrammyModifica
Springsteen ha guanyat 20 premis Grammy d'un total de 50 nominacions.
| Any | Obra | Premi | Resultat |
|---|---|---|---|
| 1981 | "Devil with the Blue Dress"/ "Good Golly Miss Molly" / "Jenny Take a Ride" | Millor interpretació vocal masculina de rock | Nominat |
| 1982 | The River | ||
| 1985 | "Dancing in the Dark" | Gravació de l'any | |
| Millor interpretació vocal masculina de rock | Guanyador | ||
| Born in the U.S.A. | Àlbum de l'any | Nominat | |
| 1986 | "Born in the U.S.A." | Gravació de l'any | |
| 1988 | "Tunnel of Love" | Millor interpretació vocal de rock | Guanyador |
| "Brilliant Disguise" | Millor interpretació vocal masculina de Pop | Nominat | |
| "Paradise By The "C"" | Millor interpretació instrumental de rock (orquestra, grup o solista) | ||
| 1993 | "Human Touch" | Millor cancó de Rock | |
| Human Touch[8] | Millor interpretació vocal masculina de rock | ||
| 1995 | "Streets of Philadelphia" (de la pel·lícula Filadèlfia) | Best Rock Song | Guanyador |
| Millor interpretació vocal masculina de rock | |||
| Cançó de l'any | |||
| Millor cançó escrita per a mitjans visuals | |||
| Gravació de l'any | Nominat | ||
| 1997 | "Dead Man Walkin'" | Millor interpretació vocal masculina de rock | |
| Blood Brothers | Millor vídeo musical de format llarg | ||
| The Ghost of Tom Joad | Millor àlbum de Folk | Guanyador | |
| 1998 | "Thunder Road" | Millor interpretació vocal masculina de rock | Nominat |
| 2000 | "The Promise" | Millor cançó de Rock | |
| Millor interpretació vocal masculina de rock | |||
| 2003 | The Rising | Àlbum de l'any | |
| Millor àlbum de Rock | Guanyador | ||
| "The Rising" | Cançó de l'any | Nominat | |
| Millor interpretació vocal masculina de rock | Guanyador | ||
| Millor cançó de Rock | |||
| 2004 | "Disorder in The House" (amb Warren Zevon) | Millor actuació de rock d'un duo o grup amb veus | |
| 2005 | "Code of Silence" | Millor interpretació vocal de rock en solitari | |
| 2006 | Devils & Dust | Millor àlbum de Folk | Nominat |
| Millor vídeo musical de format llarg | |||
| "Devils & Dust" | Cançó de l'any | ||
| Millor cançó de Rock | |||
| Millor interpretació vocal de rock en solitari | Guanyador | ||
| 2007 | We Shall Overcome: The Seeger Sessions | Millor àlbum de Folk | |
| "Wings for Wheels: The Making of Born to Run" | Millor video musical | ||
| 2008 | Magic | Millor àlbum de Rock | Nominat |
| "Radio Nowhere" | Millor interpretació vocal de rock en solitari | Guanyador | |
| Millor cançó de Rock | |||
| "Once Upon a Time in the West" | Millor interpretació instrumental de rock | ||
| 2009 | "Girls in Their Summer Clothes" | Millor cançó de Rock | |
| Millor interpretació vocal de rock en solitari | Nominat | ||
| 2010 | "The Wrestler" (de la pel·lícula 'The Wrestler') | Millor cançó escrita per a mitjans visuals | |
| "Sea of Heartbreak" (amb Rosanne Cash) | Millor col·laboració pop amb veus | ||
| "Working on a Dream" | Millor cançó de Rock | ||
| Millor interpretació vocal de rock en solitari | Guanyador | ||
| 2013 | "We Take Care of Our Own" | Millor interpretació de Rock | Nominat |
| Millor cançó de Rock | |||
| Wrecking Ball | Millor àlbum de Rock | ||
| 2018 | Born to Run | Millor àlbum parlat[9] | Nominat |
HonorsModifica
.svg){kind=small}
ReferènciesModifica
- ↑ «In a Culture War Over the Military, Bruce Springsteen Stands Alone». .
- ↑ LOS40. «Biografía Bruce Springsteen» (en castellà), 26-06-2002. [Consulta: 28 març 2022].
- ↑ 3,0 3,1 «Bruce Springsteen». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Bruce Springsteen ranked 23rd greatest artist». Rolling Stone.
- ↑ «Americans May Never Get Weary of the Boss» (en anglès). The New York Times, 06-11-2012 [Consulta: 6 maig 2021].
- ↑ «Bruce Springsteen te lee su autobiografía en televisión» (en castellà). El Periódico, 20-12-2016, pàg. 69 [Consulta: 6 maig 2021].
- ↑ "Top Selling Artists" Arxivat 2007-07-01 a Wayback Machine., web de la RIAA. Accedit el 4-9-2008
- ↑ «Bruce Springsteen», 17-03-2014. [Consulta: 15 desembre 2018].
- ↑ Rodman, Sarah «Carrie Fisher nets Grammy nod in spoken-word category, faces off with Springsteen and Bernie Sanders». Los Angeles Times, 28-11-2017.
- ↑ Obama condecora Michael Jordan amb la Medalla de la Llibertat
- ↑ «Bruce Springsteen» (en anglès). The Kennedy Center, 09-09-2009. [Consulta: 11 novembre 2015].
Enllaços externsModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bruce Springsteen |
- Bruce Springsteen - Lloc web oficial
- Bruce Springsteen Archives
- "Say Hello to Last Year's Genius" (Entrevista gener 1974) (anglès)