Can Peixau

masia desapareguda de la ciutat de Badalona

Can Peixau va ser un antic casal o torre senyorial, més tard una masia, de Badalona, documentada des de 1125, fins al seu enderrocament el 1957. Estava ubicada a l'antic camí o carrer del barri de Llefià, en un tram avui inexistent, i dintre dels límits de l'antic veïnat o raval de Llefià. Va ser una de les senyories feudals més importants durant l'edat mitjana i més tard reconvertida en una masia, que va passar per diverses famílies fins que va quedar en mans dels barons de Maldà, que van començar començar a urbanitzar la finca a principis de segle XX. Els propietaris també van vendre la masia, desapareixent durant el franquisme. D'acord amb la xarxa de carrers actual, estava situada a l'espai delimitat pels carrers de Font i Escolà, de Baldomer Solà, de Miquel Servet i de Galileu.

Infotaula d'edifici
Can Peixau
Dades
Tipusedifici
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBadalona
Modifica les dades a Wikidata

S'hi van dur a terme dues excavacions arqueològiques per part de Joaquim Font i Cussó el 1929, i de Josep M. Cuyàs abans del seu enderrocament.

HistòriaModifica

La història del casal es remunta a l'alta edat mitjana, si bé es té constància que a sota hi havia una antiga vil·la romana, reconstruïda els segles I i II dC i, després, el segle IV. Durant aquest període va ser una senyoria feudal de gran importància, al costat d'altres com la Torre Vella, de fet, en alguns documents és anomenada com Torre de Badalona. La casa, que destacava per estar coronada per una torrassa rodona documentada fins a finals del segle XVIII, disposava de pagesos propis,[1] és a dir que durant el període va tenir un petit nucli de població al costat, segons Font i Cussó format d'ençà de la conquesta de Barcelona per part dels francs,[2] a més de tenir una capella dedicada a Sant Salvador, documentada des del 1125, que des del segle IV, segons Joan Rosàs,[3] va ser possiblement un dels centres espirituals d'abast local més importants, juntament amb la parròquia de Santa Maria de Badalona. Probablement, també disposava d'una petita necròpolis, perquè durant les excavacions que fer Josep M. Cuyàs el 1957 es van trobar una bona quantitat d'ossos humans.[4]

A la baixa edat mitjana la casa va ser comprada per ciutadans barcelonins, el primer és Pere de Vilar el 1312, i més tard va passar diverses famílies: els Aversó, els Pelegrí, els Vilafranca i els Albert. Els darrers se la van vendre al mercader Arnau Ros el 1565, moment en què es declara que l'heretat de Can Peixau es trobava en estat de destrucció, i tot que no se'n saben les causes, se'n desprèn que el nucli habitat medieval havia desaparegut i que la casa havia quedat com un mas, això sí de dimensions imponents, a la ruralia de Badalona.[1] De fet, pel que fa a la capella de Sant Salvador, segons mossèn Josep Mas, la darrera noticia era del segle XIV, però segurament la seva destrucció fou progressiva.[5] Per matrimoni la finca va passar a la família Peixau, nom amb el qual s'ha conegut fins a l'actualitat la masia.[1] Els Peixau van ser succeïts pels Santjust, els Cortada i, finalment, els Amat, un dels quals va ser Rafael d'Amat i de Cortada, el després conegut com a baró de Maldà, que en la seva coneguda obra Calaix de Sastre relata les seves estades a Can Peixau, amb tot de descripcions del casal, però també de les seves vivències a Badalona.[6]

Finalment, dels Amat va passar als Càrcer,[6] també barons de Maldà. A inicis de segle XX, la baronessa Maria Dolors de Càrcer i Ros,[7] va emprendre la urbanització de la finca a final de la dècada de 1910. Finalment, Can Peixau va ser enderrocada el 1957 per construir-hi naus industrials, en un moment del franquisme en què no va haver-hi protestes. Segons es diu, mentre els obrers anaven enderrocant els murs, apareixien fragments gòtics procedents de la primera etapa constructiva de la casa.[6]

ExcavacionsModifica

El 1929 es va fer una primera excavació per part de l'historiador local Joaquim Font i Cussó, on es va trobar una estela funerària ibèrica datada entre el 150 i el 75 aC, actualment exposadal Museu de Badalona. Del període romà es van trobar, entre altres, una escultura togada d'un monument funerari de finals del segle i aC, un fragment de sarcòfag decorat del segle IV dC i un mosaic.[1] Abans del seu enderrocament es va fer una nova excavació, aquesta vegada per part de Josep M. Cuyàs i Tolosa, i a les restes de la capella hi van trobar capitells d'estils diversos, una pica baptismal, a més de documentar la presència d'ossos i de sitges.[4][3]

ReferènciesModifica

BibliografiaModifica

Vegeu tambéModifica