Capella del Palau

La Capella del Palau és una església situada al carrer d'Ataülf, 4 de Barcelona, catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. És l'única part que s'ha conservat del desaparegut Palau Reial Menor, que al segle xiii era la seu de la comanda o convent de l'Orde del Temple a la ciutat.

Infotaula d'edifici Capella del Palau
Interior de la capella del Palau. Al fons, a un i altre costat del cancell es poden veure els armaris litúrgics
Dades
Tipus	Església i capella palatina
Part de	Palau Reial Menor i Conjunt especial del sector de la muralla romana
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	el Gòtic (Barcelonès)
Localització	Ataülf, 4
41° 22′ 53″ N, 2° 10′ 41″ E
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40298
Id. Barcelona	138
Plànol
Projecte de reforma de la façana. Elies Rogent (1868)

Història

Sembla que la construcció de la capella té a veure amb la «donació d'una casa emmurallada i emmerletada construïda parcialment en els murs de l'antiga muralla romana i tocant al castell de Regomir», que un tal Ramon Massanet havia fet a l'Orde del Temple. Les obres haurien començat cap al 1245, sota el mandat del comanador Pere Gil.

Quan l'Orde dels Templers va ser dissolta, l'edifici va passar a diferents propietaris, entre ells els Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, fins que al segle xvi va passar a mans dels Requesens, els quals van encarregar al mestre Andreu Matxí la reforma de la capella (1542-1547).

Quan el 1857 s'enderrocaren els edificis del Palau, fou tapiada la porta primitiva del segle xiii, situada en el mur lateral del costat de l'evangeli, que comunicava amb el pati interior. Part dels elements romànics d'aquesta porta, d'arquivoltes treballades i dues mènsules figurades, foren utilitzats en el frontispici neoromànic del carrer d'Ataülf, projectat per Elies Rogent el 1868. El mateix arquitecte construí, amb llambordes de carrer, l'absis poligonal, i va realitzar de bell nou dos dels tres finestrals de damunt de les capelles de llevant, la rosassa i el coronament de l'edifici.

Descripció

Es tracta d'un temple de nau única i capçalera plana, orientada al sud-oest. Els murs tenen un gruix d'1,5 m i la planta mesura 25 m de llarg per 10,65 m d'ample. A l'interior, la nau està dividida en sis trams per cinc arcs faixons de mig punt rebaixat, els quals tenen la seva continuïtat al mur a través d'unes pilastres de secció quadrada; cada tram està cobert amb una volta de creueria d'un gòtic tardà.

L'absis és semi-hexagonal amb coberta semblant a la de les tramades. Al costat de l'epístola s'obren tres capelles laterals cobertes amb volta de creueria i obertes a la nau a través d'arcs conopials, al damunt de les quals hi ha unes tribunes en voladís amb llosana i barana de pedra, unides entre si per un pas i obertes a la nau amb un arc lobulat. Al costat de l'evangeli es repeteix el programa, però amb les capelles insinuades, que no foraden el mur, comunicades entre si a través d'unes petites obertures d'arcs de mig punt (que semblen fruit d'una reforma posterior) i amb finestrals de contorn ogival a sobre.

El presbiteri es presenta com un espai ampli, de capçalera plana i cobert amb una volta estrellada; tot i que el tram immediat està cobert amb una volta de creueria, presenta diversos arcs entrellaçats rematats amb un floró que tenen únicament una funció decorativa i no pas estructural. A la tercera capella del costat de l'epístola hi ha una porta que comunica amb la sagristia i amb les dependències de l'actual residència de jesuïtes.

La façana principal del carrer d'Ataülf, reformada el 1868 per Elies Rogent en estil neoromànic, es presenta parcialment revestida amb un arrebossat de tonalitat marró. Tot sembla indicar que l'únic element original conservat (tot i que mogut) és la portalada d'arc de mig punt, amb arquivoltes esculpides i mènsules figuratives, ornaments típics del romànic tardà. Les motllures de l'extradós descansen sobre dues mènsules esculpides de la mateixa època, amb uns alts relleus molt interessants que representen personatges al·legòrics.

La porta es troba emmarcada i rematada per un element triangular que recorda en certa manera un frontó. La façana es remata amb un coronament triangular on es disposen dues filades d'arcuacions ascendents que prenen com a referència alguns models romànics pirinencs.

Damunt de l'antiga sagristia hi ha dos pisos moderns on resideix actualment la comunitat que regenta la capella. Sobre l'església es construí darrerament un pis que serveix de biblioteca.

A l'interior, la capella conserva interessants mostres artístiques del segle xvi, patrocinades per la família Requesens, com la imatge d'alabastre de la Mare de Déu de la Victòria al presbiteri, contractada el 1556 junt amb uns retaules de fusta a Martín Díez de Liatzasolo, i una de les tres grans taules (la Pietat) que Isaac Hermes Vermey pintà cap al 1576 per a les capelles laterals (les altres dues i el retaule major del mateix autor foren destruïdes l'any 1936).

Restes de pintura mural (segle xiii), que decoraven els arcs diafragma de l'església, actualment amagades per la volta de creueria

Armari litúrgic del presbiteri

Capella de la casa del Temple (perspectiva caballera)

Reconstrucció de la capella al segle xiii, amb indicació del lloc on es troben les restes de pintura mural

Pintures murals

És probable que tot el temple hagués estat pintat al fresc, com s'esdevingué, a partir del segle xiii, a les principals capelles de l'Orde del Temple. Les restes de pintura es localitzen en dos armaris litúrgics de l'antic presbiteri, en dues creus de consagració, també del presbiteri, i en els arcs diafragma, actualment amagats damunt de la volta de la nau. La tècnica emprada, segons una primera impressió que caldrà que confirmi l'analítica, és el mal anomenat fresco secco o el tremp de cola utilitzat al segle xiii.

Els armaris litúrgics són els típics armaris de paret al mur de l'absis, a un i altre costats de l'altar major (en l'orientació primitiva), que servien per guardar la reserva eucarística i altres objectes de culte. Actualment, els de l'església de Palau són als costats de la porta principal, que fou oberta al segle xvi, quan convertiren la capçalera en frontispici. Conserven part de la pintura mural que revestia tot l'interior. És una decoració esquemàtica amb una temàtica figurativa de caràcter simbòlic, envoltada d'un fons decoratiu geomètric. L'un presenta motius geomètrics: quadrats, creus, sanefes amb arcs trilobulats de colors blau i roig. La decoració de l'altre armari està força malmesa, sobretot al departament inferior, on no es veu res. A la lluneta es conserva prou bé la pintura, que representa tres elements decoratius de tipus vegetal: pinyes o cards inspirats en el repertori decoratiu oriental i flors de lis. En aquest cas, a més del blau ultramar i el roig anglès s'ha utilitzat el vermell cadmi utilitzat en unes creus inscrites als quadrats. Aquesta pintura recorda els fons de les miniatures de l'escola parisenca d'il·luminadors tot i que, en certa manera, resulta força maldestra.

Als murs laterals, al mig de cada tram i a uns tres metres d'altura, hi havia les creus de consagració preceptives. De les dotze que hi solien haver, només han quedat les dues del primer tram. Són creus gregues floronades, inscrites en una circumferència i pintades al fresc, creu i circumferència, sobre el mur. Avui els dos cercles de les creus apareixen retallats sobre el mur de pedra, que fou repicat no fa massa anys per seguir la nefasta moda de deixar la pedra vista. Hom té la impressió que les creus formaven part de les composicions pictòriques que adornaven els laterals de la nau.

Fa poc temps, foren practicades diverses cales (o forats) als revoltons de rajola que tapen els mutilats arcs diafragmes per damunt de la volta. Les cales (d'uns cinc centímetres de diàmetre) van deixar veure restes de pintura mural sobre els diafragmes. En eixamplar fins a mig metre el forat del quart diafragma (costat nord, d'esquena a l'antic presbiteri), s'ha pogut veure bé un fragment de fresc que mesura 1,20 m d'alt per 1,50 m d'ample. Al fragment hi ha representada la part superior d'una figura masculina, des del cap fins al pit, emmarcada per un arc de mig punt traçat amb doble línia, roja i negra, inscrit en un rectangle roig. Als carcanyols hi ha decoració vegetal roja i blava, i al damunt del rectangle, una sanefa de trilòbuls, pintats amb blau ultramar, iguals que els que hi ha a l'armari del presbiteri, a l'interior dels quals hi ha flors de lis. La figura, tant pel que fa als trets anatòmics com a l'abillament, és de bona execució. Representa un personatge masculí que mira endavant amb expressió hieràtica amb trets d'inspiració romànica als ulls, nas i llavis, dibuixats amb doble traç roig i negre. Duu cabell i barba negres i arrissats, ben dibuixats amb les corbes ja pròpies del gòtic lineal. Un nimbe groc resseguit per una circumferència roja li envolta la testa, i vesteix una túnica blava amb mantell roig al damunt. Al costat esquerre s'hi endevina la part superior d'un llibre que deu aguantar amb la mà, detall que permet suposar que es tracta d'un apòstol representat dempeus. La disposició i les mesures de la figura indiquen que ocupava la part inferior del triangle curvilini que forma l'arc diafragma amb el mur lateral i el sostre; com que els arcs eren aproximadament un metre més alts, s'ha d'entendre que la composició pictòrica arribava fins allí. És probable que en altres diafragmes es repetís la composició amb altres apòstols. La tècnica i els pigments emprats, tant en el diafragma com en els armaris, són els mateixos, però la factura és molt més acurada a la figura de l'apòstol. L'estil que s'aprecia a la figura de l'apòstol encaixa perfectament en les característiques de l'incipient gòtic lineal de la segona meitat del segle xiii.

Bibliografia

• FUGUET SANS, Joan (1990): «Els templers a Barcelona», a L'Avenç, 133, Barcelona, 1990, p. 6-15.
• FUGUET SANS, Joan (1995): L'arquitectura dels templers a Catalunya, R. Dalmau Ed., Barcelona.
• FUGUET SANS, Joan (2004): «La casa del palau del Temple de Barcelona», a Locus Amoenus, 7, Barcelona, p. 99-109.
• FUGUET SANS, Joan (2005): Templers i Hospitalers, IV, R. Dalmau, Ed., Barcelona.
• FUGUET SANS, Joan (2008): «Pinturas, miniaturas y graffiti de los Templarios en la Corona de Aragón», en LUTTRELL, Antony / TOMMASI, Francesco (eds.). Religiones Militares, Perusa, p. 237-264.
• FUGUET, Joan & PLAZA, Carme (2013): «L'ordre du Temple dans la Couronne d'Aragon, aspects topographiques et archéologiques. Les cas de Tortosa et Barcelone», en Damien CARRAZ (dir.), Les Ordres Religieux Militaires dans la ville medieval (1100-1350), Presses Universitaires Blaise-Pascal, Clermont-Ferrand, p. 239-256.
• FUGUET SANS, Joan (2005): Templers i Hospitalers, IV, R. Dalmau, Ed., Barcelona.
• FUGUET SANS, Joan (2012): Els templers guerrers de Déu. Entre Orient i Occident, Rafael Dalmau Ed., Barcelona.
• GARRIGA, Joaquim (1986): L'època del Renaixement, s. XVI, dins Història de l'Art Català, vol, IV, Edicions 62, Barcelona.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Capella del Palau

• «Capella del Palau Reial Menor». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.