Obre el menú principal
No s'ha de confondre amb el Palau Requesens

El Palau Reial Menor de Barcelona, també conegut com a Palau de la Comtessa, en origen fou el Palau del Temple, és a dir, la seu de la comanda o convent de l’orde del Temple a la ciutat comtal. El formaven un conjunt d'edificis situats al nucli antic de Barcelona, entre els actuals carrers d'Ataülf, Timó-Milans, Avinyó i Templers-Cervantes. Fou enderrocat l'any 1866 per l'aleshores propietària del Palau, comtessa de Sobradiel, per construir pisos de lloguer. De l'edifici antic només es conservà la Capella de la Mare de Déu de la Victòria.[1]

Infotaula d'edifici
Palau Reial Menor
Palau reial menor de Barcelona.JPG
Dades
Tipus estructura arquitectònica
Característiques
Estat d'ús enderrocat o destruït
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
Provínciaprovíncia de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
 41° 22′ 54″ N, 2° 10′ 41″ E / 41.381554°N,2.178165°E / 41.381554; 2.178165
Modifica les dades a Wikidata

Els templers a BarcelonaModifica

Els templers van arribar a Catalunya, procedents de Terra Santa, vers l’any 1128[2] per fer proselitisme de la seva santa causa i recaptar tota mena de donatius per al manteniment dels exèrcits croats a Orient. Foren molt ben rebuts per les autoritats civils i eclesiàstiques les quals de seguida els feren importants donacions. Una de les primers fou la finca que havia de ser la seva residència a la ciutat comtal. L’any 1134, Bernat Ramon de Massanet i el seu fill donen al Temple les «cases d’en Gallifa» (amb mur, torres, pati i pou) del costat occidental de la muralla romana de Barcelona, vora el castell de Regomir. Segons el document, sembla que es tractava d’un conjunt d’edificis que, aprofitant l’angle que formava allí l’antiga muralla, havien estat ordenats al voltant d’un pati quadrangular. Aquelles torres i cases, en pocs anys, esdevindrien la residència barcelonina dels templers, coneguda a partir d'aleshores amb el nom de «Palau del Temple».[3]

 
Barcelona, la casa de Palau del Temple vers l'any 1150

Gairebé al mateix temps que l’Orde rebia aquestes i altres cases a Barcelona, havia començat a adquirir un conjunt important de finques i altres beneficis en terres del Vallès. Amb tot aquest patrimoni, el Temple organitzà una comanda amb seu a Palau-Solità, que portaria el nom de Palau Solità o Palau del Vallès. Aquesta casa i la de Barcelona formaren de fet una sola casa; és a dir, una mena de comanda bicèfala. Tot i que en un principi la casa de Barcelona no era un convent, amb el temps i sobretot a causa dels negocis que tenia el comanador del Vallès amb els oficials reials, acabà esdevenint-ho. Vers el 1282 es desplaçà la seu del Vallès a Barcelona.[4] Tot i així, Palau de Barcelona i Palau del Vallès seguiren essent la mateixa casa, i les propietats tant del Vallès com de Barcelona les administrà el mateix preceptor, que a partir d'aleshores s’intitulà «comanador de Barcelona». En començar el segle XIII, als voltants de la muralla romana de la ciutat havien anat apareixent satèl·lits de població que tenien com a eix els camins que sortien de l'urbs en totes direccions. Aquest creixement, motivat per la prosperitat econòmica, anà acompanyat de la inevitable especulació urbanística. El Temple, institució poderosa, influent i amb olfacte especial per als negocis, hi participà de la mateixa manera que ho feren famílies poderoses com els Montcada (llinatge). L’acció de l’orde es desenvolupà a la zona de sota el mur de la seva residència, vers ponent, on avui hi ha el carrer d’Avinyó, i cap a la Rambla, fins a la muralla de Jaume I que es començà a construir a la primera meitat del segle xiii. L’any 1245, el comanador Pere Gil comprà cases i horts pròxims al convent barceloní. Començava així un projecte urbanístic que comprenia la disposició d’un hort o jardí sota el Palau, a l’altre costat de la muralla, i la construcció de cases en dos carrers –un dels quals era potser l’actual Avinyó. Uns anys més tard, el 1253, els templers aconseguien del batlle reial de la ciutat llicència per tancar un carrer que, procedent del vicum balneorum novorum (carrer dels Banys Nous), passava per sota el mur de la casa del Temple en direcció al mar. El tancament d'aquest carrer els permetia construir l’hort, perquè simultàniament s’havien obert al davant dos carrers paral·lels. L’any següent es documenten donacions i permutes de terrenys, també vora el convent, que palesen un interès especial pel projecte urbanístic endegat. De seguida començà la construcció de cases als carrers nous per iniciativa de la casa de Palau, i aquell mateix any es documenten set establiments de parcel·les per construir-ne d'altres. La tasca constructora continuà els anys següents, i durà, amb un ritme lent, fins als anys seixanta. El prestigi i la importància assolits en pocs anys pels templers es palesen en el tracte que la Comanda de Palau rebé de la Corona i dels diversos estaments. Jaume I li atorgà, l’any 1237, carta de protecció individual. També gaudí, per concessió reial, de drets sobre l’encunyació de moneda, la qual cosa significava una important suma de diner. Per altres conceptes, Palau rebia del rei un cens anual pels alfòndecs de mar. També percebia una renda sobre el roldor, producte molt emprat pels assaonadors de la indústria de la pell, i una part de les rendes de la lleuda i el quintar reial, entre d'altres. Si els templers apareixen especulant amb els terrenys per edificar, apareixen també (i molt sovint) negociant amb els jueus –els banquers per excel·lència. Segurament, el quefer d'aquestes dues comunitats va tenir molt a veure amb la prosperitat del país durant aquells anys. La majoria de negocis documentats són préstecs usuraris fets pels jueus al Temple; d'altres són vendes o arrendaments de rendes i censos. La casa de Palau esdevingué com cap altra el lloc on la gent important de la ciutat dipositava documents i valors mobles diversos, a manera dels nostres bancs moderns. Entre les activitats de la comanda barcelonina destaca d’una manera notable l’activitat portuària. El comanador de Palau tenia també tractes amb els oficials reials de Barcelona i amb els mercaders que negociaven amb Orient. El port de Barcelona era utilitzat pels templers catalans en les seves relacions amb Terra Santa i amb altres províncies mediterrànies. També a Barcelona l’orde posseïa obradors i taules als mercats. Se'n documenten alguns a la plaça del Mercadal, situada a l’actual plaça de l’Àngel, vora el castell i la cort del veguer (el Castell Vell). Era usual que l’orde, per una banda, gaudís del dret a fer fires i mercats, i, per l’altra, que els utilitzés per comercialitzar millor els productes procedents de les seves explotacions agropecuàries. Després del 1317, abolit ja l’orde del Temple, la major part dels béns de la Comanda de Palau Solità / Barcelona passaren a l’Hospital, el qual administrà tot aquell patrimoni des de l’antiga casa de Sant Joan de Jerusalem Barcelona. Palau de Barcelona i Palau del Vallès deixaren de ser comandes.[5]

 
Barcelona. Planta del Palau Menor, s. XIX (Arxiu de Palau).

El Palau del Temple de BarcelonaModifica

 
Barcelona, Palau del Temple, "sala dels cavalls", any 1858, (Arxiu Municipal de la Ciutat).
 
Barcelona, Palau del Temple, planta baixa de la "sala dels cavalls", any 1858. (Arxiu Municipal de la Ciutat).

La casa de Barcelona existia des del 1134, però no fou probablement fins al 1282 que els templers hi traslladaren oficialment la seu de la comanda, que fins aleshores oficialment havien tingut al Vallès, a la casa de Palau-solità. La casa-convent fou construïda en els terrenys del sector sud-occidental de la muralla romana, a les anomenades cases o torres d'en Gallifa. No se sap l'abast real de la construcció templera, ja que només en queda la capella i encara molt modificada.

En ser extingit l'Orde del Temple, les cases de la comanda de Palau (Vallès i Barcelona) passaren a l'Orde de l'Hospital, però ben aviat comprà la de Barcelona el bisbe de Vic, el qual, uns anys més tard, la vengué al rei. El pas de l’edifici a propietat reial representà un gran canvi arquitectònic, ja que fou modificat per convertir-se en Palau Reial Menor. Tot i haver estat enderrocat a finals del segle XIX, resten sortosament plànols, fotografies, dibuixos i pintures del conjunt del Palau Menor, tots del segle XIX, a través dels quals es pot reconstruir en part l’antic convent templer.[6]

La casa-convent de Barcelona tenia un pati quadrangular, on hi havia la capella, que ocupava tot el costat nord, i els principals edificis conventuals, que es repartien per la banda occidental. La resta de costats eren ocupats per edificis de serveis i horts. El límit exterior venia donat per l'angle sud-occidental de la muralla romana, constituït per mur i set torres, entre cilíndriques i prismàtiques, que devien servir de protecció del recinte en els primers anys. Molt aviat, amb el creixement urbanístic de Barcelona, les torres perderen la seva funció originària i al seu peu (suburbis) es construïren cases. Les obres que es feren a la casa de Palau per habilitar-la com a Palau Reial Menor no foren poques, però sabem que de l’època templera es conservaren la capella (únic edifici dempeus) i -almenys- un altre gran edifici de planta rectangular que tenia als baixos una esplèndida estructura de robusta creueria i a la planta noble una magna estança amb arcs diafragmàtics transversals, anomenada «sala dels cavalls» –aquesta sala pogué ser el precedent de les del Palau Reial Major (saló del Tinell) i de la sala del Consell de Cent de la ciutat.[3] Pere el Cerimoniós féu construir una altra sala al costat de la dels cavalls, «la sala major»,[7] també amb arcs transversals, i altres estances adossades a la muralla romana, a més d'un espaiós jardí que amplià l'antic hort templer. Amb aquestes i altres obres i additaments, el Palau arribà a finals del segle XV, en què Joan II el cedí al noble Galceran de Requesens. En el decurs del segle XVI, els Requesens (entre ells, el famós almirall de la batalla de Lepant, Lluís de Requesens i Zúñiga) van fer importants modificacions a Palau, la més important de les quals afectà la capella. Els descendents dels Requesens en conservaren la propietat fins al 1866, any en què fou enderrocat el conjunt, exceptuant-ne la capella, per construir-hi habitatges plurifamiliars i carrers.[8]

Capella de Santa Maria de PalauModifica

 
Capella de la casa de Palau del Temple. Perspectiva caballera.
 
Barcelona, façana actual de la capella templera de Palau. Projecte d'Elies Rogent, 1866. (Arxiu Administratiu de la Ciutat).
 
Barcelona, interior de la capella templera de Palau, remodelada per la família Requesens el s. XVI. Al fons, a un i altre costat del cancell es poden veure els armaris litúrgics, 2014.

L'església barcelonina de Palau fou construïda no solament per atendre les necessitats pròpies de la comunitat, sinó també per complir funcions parroquials en un barri nou, el qual, sota la iniciativa templera, s'anava configurant al voltant del convent, en l’eixample vers la nova muralla construïda aleshores. La quantitat de negocis urbanístics duts a terme pels comanadors en els terrenys propers a casa seva sembla que ho confirmin. A més, en el document que autoritzava la construcció de la capella i cementiri, el bisbe feia referència explícita a la seva condició de parròquia, i indicava quins parroquians podrien ser-hi sebollits i com es repartirien, bisbe i templers, les deixes dels difunts que s'acollissin a aquell privilegi.[9]

La capella és l’únic element que s’ha conservat de l'antic convent templer. Està situada entre els carrers d'Ataülf i de Palau, i té actualment la porta d'entrada al carrer d'Ataülf. És, en essència, la mateixa que manà construir el comanador Pere Gil l'any 1246, quan li fou concedit pel bisbe i capítol de Barcelona permís per edificar a la casa de Barcelona una capella i cementiri. És un edifici d'una sola nau i capçalera plana, orientada al sud-oest. Els murs tenen un gruix d’1,5 m i la planta mesura 25 m de llarg per 10,65 m d'ample. A l’interior la nau està dividida en sis trams per cinc arcs lleugerament apuntats d'igual altura que de llum; cada tram està cobert amb una volta nervada d'un gòtic tardà. L'absis és semihexagonal amb coberta semblant a la de les tramades. Al costat de ponent s'obren tres capelles laterals del mateix estil, al damunt de les quals hi ha tribunes. A l'altre costat es repeteix el programa, però amb les capelles insinuades, que no foraden el mur, i amb finestrals de contorn ogival a sobre. Per accedir al temple hi ha dues portes: una d’interior, situada dins la tercera capella de ponent, que comunica amb la sagristia i amb les dependències de l'actual residència de jesuïtes, i una altra en el frontispici que dóna al carrer d'Ataülf. Aquesta, que forma part d'un frontispici neoromànic, conserva un arc de mig punt original amb motllures i una ziga-zaga, ornaments típics del romànic tardà. Les motllures de l'extradós descansen sobre dues mènsules esculpides de la mateixa època, amb uns alts relleus molt interessants que representen personatges al·legòrics. Damunt de l'antiga sagristia hi ha dos pisos moderns on resideix actualment la comunitat que regenta la capella. Sobre l'església es construí darrerament un pis que serveix de biblioteca.[3]

L'estat actual d'aquesta església és el resultat d'una sèrie d'afegits que es feren al temple primitiu. Addicions, però, que no llevaren gairebé res de l'estructura arquitectònica construïda per ordre del comanador templer Pere Gil. Un reconeixement detingut del temple va descobrint l'esquema d'una construcció típica de planta de saló amb arcs diafragma extradossats en angle per aguantar una coberta de fusta de doble vessant. La coberta primitiva pot endevinar-se a la vista de la nau actual, ja que, malgrat les voltes nervades del segle XVI, la tipologia dels arcs delata l’estructura anterior dels diafragmes, els quals, sense necessitat de ser enderrocats, esdevingueren arcs formers o, més aviat, arcs faixons. Però on aquests es mostren amb tota claredat és damunt de les voltes de la nau: allí es poden veure encara mènsules de pedra que aguantaven els caps de biga de l'armadura de fusta i, sobretot, es pot apreciar la continuació dels diafragmes esmotxats entre la volta afegida del segle XVI i el pis que hi ha damunt de l’església.[3]

Els armaris litúrgics que hi ha actualment als peus de la nau fan pensar de manera inequívoca que l’orientació de l’església fou alterada, probablement també en el segle XVI. L’absis poligonal actual és un decorat afegit el segle passat, posterior al canvi d’orientació.

Resulta molt interessant, i alhora significatiu, constatar com en el convent urbà, suposadament el més important que l'Orde del Temple posseí al Principat, els frares cavallers elegiren per a la capella el pla d'una sola nau i l'estructura d'arcs diafragma amb armadura de fusta per cobrir-la. Aquesta clara adopció de les fórmules autòctones –que els templers utilitzaren primer que ningú per cobrir esglésies– en un convent de la importància de Barcelona esdevé una mena de declaració de principis en preferir la planta rectangular tradicional enfront de la planta rodona, que empraren en certes comandes principals (París, Londres, Tomar). Quan el 1866 s'enderrocaren els edificis del Palau Reial Menor, fou tapiada la porta primitiva i principal, situada en el mur lateral de l'evangeli, que comunicava amb el pati interior del Palau. Part dels elements romànics d'aquesta porta, l'arc motllurat i dues mènsules, foren utilitzats en el frontispici neoromànic del carrer d'Ataülf, projectat per Elies Rogent. El mateix arquitecte construí, amb llambordes de carrer, l'absis poligonal que tapà dues portes que comunicaven amb la sagristia i obrí dos dels tres finestrals de damunt de les capelles de llevant. Les obres que realitzà el comanador Pere Gil a la casa de Barcelona devien dotar-la d’una riquesa i solemnitat més grans del que ens podem imaginar. En són una mostra les restes de pintura mural que conserva l'església i un còdex amb miniatures (un sacramentari) que es guarda a la Biblioteca Vaticana.[10]

Pintures murals de l'esglésiaModifica

És probable que tot el temple hagués estat pintat al fresc, com s'esdevingué, a partir del segle XIII, a les principals capelles de l'Orde. Les restes de pintura es localitzen en dos armaris litúrgics de l'antic presbiteri, en dues creus de consagració, també del presbiteri, i en els arcs diafragma, actualment amagats damunt de la volta de la nau. La tècnica emprada, segons una primera impressió que caldrà que confirmi l'analítica, és el mal anomenat "fresco secco" o el tremp de cola utilitzat al segle XIII.

 
Capella del palau del Temple de Barcelona. Restes de pintura mural, s. XIII, que decoraven els arcs diafragma de l'església, actualment amagades per la volta de creueria, 2006.
 
Barcelona, capella templera de Palau. Armari litúrgic del presbiteri, 2006.

Els armaris litúrgics són els típics armaris de paret al mur de l'absis, a un i altre costats de l'altar major (en l'orientació primitiva), que servien per guardar la reserva eucarística i altres objectes de culte. Actualment, els de l'església de Palau són als costats de la porta principal, que fou oberta el segle XVI, quan convertiren la capçalera en frontispici. Conserven part de la pintura mural que revestia tot l'interior. És una decoració esquemàtica amb una temàtica figurativa de caràcter simbòlic, envoltada d'un fons decoratiu geomètric. L'un presenta motius geomètrics: quadrats, creus, sanefes amb arcs trilobulats de colors blau i roig. La decoració de l'altre armari està força malmesa, sobretot al departament inferior, on no es veu res. A la lluneta es conserva prou bé la pintura, que representa tres elements decoratius de tipus vegetal: pinyes o cards inspirats en el repertori decoratiu oriental i flors de lis. En aquest cas, a més del blau ultramar i el roig anglès s'ha utilitzat el vermell cadmi utilitzat en unes creus inscrites als quadrats. Aquesta pintura recorda els fons de les miniatures de l'escola parisenca d'il·luminadors tot i que, en certa manera, resulta força maldestra.

Als murs laterals, al mig de cada tram i a uns tres metres d'altura, hi havia les creus de consagració preceptives. De les dotze que hi solien haver, només han quedat les dues del primer tram. Són creus gregues floronades, inscrites en una circumferència i pintades al fresc, creu i circumferència, sobre el mur. Avui els dos cercles de les creus apareixen retallats sobre el mur de pedra, que fou repicat no fa massa anys per seguir la nefasta moda de deixar la pedra vista. Hom té la impressió que les creus formaven part de les composicions pictòriques que adornaven els laterals de la nau.

Fa poc temps, foren practicades diverses cales (o forats) als revoltons de rajola que tapen els mutilats arcs diafragmes per damunt de la volta. Les cales –d'uns cinc centímetres de diàmetre– van deixar veure restes de pintura mural sobre els diafragmes. En eixamplar fins a mig metre el forat del quart diafragma (costat nord, d'esquena a l'antic presbiteri), s'ha pogut veure bé un fragment de fresc que mesura 1,20 m d'alt per 1,50 m d'ample. Al fragment hi ha representada la part superior d'una figura masculina, des del cap fins al pit, emmarcada per un arc de mig punt traçat amb doble línia, roja i negra, inscrit en un rectangle roig. Als carcanyols hi ha decoració vegetal roja i blava, i al damunt del rectangle, una sanefa de trilòbuls, pintats amb blau ultramar, iguals que els que hi ha a l'armari del presbiteri, a l'interior dels quals hi ha flors de lis. La figura, tant pel que fa als trets anatòmics com a l'abillament, és de bona execució. Representa un personatge masculí que mira endavant amb expressió hieràtica amb trets d'inspiració romànica als ulls, nas i llavis, dibuixats amb doble traç roig i negre. Duu cabell i barba negres i arrissats, ben dibuixats amb les corbes ja pròpies del gòtic lineal. Un nimbe groc resseguit per una circumferència roja li envolta la testa, i vesteix una túnica blava amb mantell roig al damunt. Al costat esquerre s'hi endevina la part superior d'un llibre que deu aguantar amb la mà, detall que permet suposar que es tracta d'un apòstol representat dempeus. La disposició i les mesures de la figura indiquen que ocupava la part inferior del triangle curvilini que forma l'arc diafragma amb el mur lateral i el sostre; com que els arcs eren aproximadament un metre més alts, s'ha d'entendre que la composició pictòrica arribava fins allí. És probable que en altres diafragmes es repetís la composició amb altres apòstols. La tècnica i els pigments emprats, tant en el diafragma com en els armaris, són els mateixos, però la factura és molt més acurada a la figura de l'apòstol. L'estil que s'aprecia a la figura de l'apòstol encaixa perfectament en les característiques de l'incipient gòtic lineal de la segona meitat del segle XIII.[11]

L'antiga capella dels templers avui, amb la façana molt restaurada, és una església al número 4 del carrer d'Ataülf, amb interessants mostres artístiques del segle XVI, patrocinades per la família Requesens, com la imatge de marbre de la Mare de Déu de la Victòria, de l'escultor Martín Díez de Liatzasolo; i una de les tres grans taules (la Pietat) que pintà Isaac Hermes Vermey per a les capelles laterals (les altres dues i el retaule major del mateix autor foren destruïdes l'any 1936).[12]

 
Reconstrucció de capella de Palau al s. XIII, amb indicació del lloc on es troben les restes de pintura mural.

ReferènciesModifica

  1. L'atribució que s'ha fet als templers d'una porta del carrer del Timó manca de fonament, sobretot perquè l'indret era exterior a la muralla que delimitava la casa del Temple.
  2. Treton, 2010, I, p. 22.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Fuguet, 2004.
  4. Forey, 1973, p. 101-102
  5. Fuguet, 1995, p. 277-285; 2005, p. 19-23 ...
  6. Quan es plantejà l'enderrocament del Palau Menor hi va haver una forta reacció ciutadana en contra; en són testimoni molts articles de protesta a la premsa i dibuixos i pintures realitzats per diversos artistes (Francesc Soler i Rovirosa, Lluís Rigalt i Farriols, Ramon Martí i Alsina...) per conservar-ne la memòria.
  7. Cid, 1997.
  8. Fuguet, 2004, 2013.
  9. Fuguet, 2013
  10. Fuguet, 1995, 2004, 2013.
  11. Fuguet, 2004, 2008, 2013.
  12. Garriga, 1986, p. 118-122 i 201-202.

BibliografiaModifica

  • ADROER TASSIS, Anna M. (1994): «El palau de la reina Elionor: un monument desaparegut», a Lambard, 6, IEC, p. 247-264.
  • CID MORAGAS, Daniel (1997): «La restauració del Palau Reial Menor de Barcelona a través del Llibre d'Obra. El cas de la Sala Major (1376-1378», a Acta Mediaevalia, 18, p.397-325.[1]
  • FOREY, Alan (1973): The templars in the “Corona de Aragón”, Oxford University Press, Londres.http://libro.uca.edu/forey/templars.htm
  • FUGUET SANS, Joan (1990): «Els templers a Barcelona», a L'Avenç, 133, Barcelona, 1990, p. 6-15.[2]
  • ― (1995): L’arquitectura dels templers a Catalunya, R. Dalmau Ed., Barcelona.
  • ― (2005): Templers i Hospitalers, IV, R. Dalmau, Ed., Barcelona.
  • ― (2004): «La casa del palau del Temple de Barcelona», a Locus Amoenus, 7, Barcelona, p. 99-109.[3]
  • ― (2008): «Pinturas, miniaturas y graffiti de los Templarios en la Corona de Aragón», en LUTTRELL, Antony / TOMMASI, Francesco (eds.). Religiones Militares, Perusa, p. 237-264.[4]
  • FUGUET, Joan & PLAZA, Carme (2013): cL’ordre du Temple dans la Couronne d’Aragon, aspects topographiques et archéologiques. Les cas de Tortosa et Barcelone», en Damien CARRAZ (dir.), Les Ordres Religieux Militaires dans la ville medieval (1100-1350), Presses Universitaires Blaise-Pascal, Clermont-Ferrand, p. 239-256.[5]
  • ― (2012): Els templers guerrers de Déu. Entre Orient i Occident, Rafael Dalmau Ed., Barcelona.
  • GARRIGA, Joaquim (1986): L'època del Renaixement, s. XVI, dins Història de l'Art Català, vol, IV, Edicions 62, Barcelona.
  • MIRET Y SANS, Joaquim (1910): Les cases de Templers y Hospitalers en Catalunya, Impremta de la Casa de Caritat, Barcelona.
  • TRÉTON, Rodrigue (2010): Diplomatari del Masdéu, I-V, Fundació Noguera, Barcelona. I, p. 22.[6]

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica