Les carreteres de gel, igual que les carreteres convencionals, són infraestructures destinades a la comunicació i transport terrestre però tenen la particularitat d'ésser de gel i neu en comptes d'asfalt, grava, formigó o altre material menys peculiar.

Carretera de gel a Canadà.

La majoria d'aquestes carreteres estan localitzades al nord del Canadà i únicament estan accessibles en les èpoques de més fredes de l'any. Es construeixen sobre llacs, fins i tot sobre el mar, servint per a connectar menudes illes i mines amb la resta del continent. Una vegada que les temperatures són inferiors a -20 °C per diversos dies, la superfície dels llacs i part del mar es congela totalment amb una capa d'almenys 1 m de gruix. Aquesta capa (sumada a la neu caiguda) permet comunicar aquests punts mitjançant el passatge de camions pesats. Antigament s'utilitzaven trineus llençats per gossos, més tard per bulldozers amb una pala llevaneu i actualment es preparen les carreteres amb màquines llevaneu especialment preparades perquè puga circular qualsevol vehicle convencional. La principal motivació per a usar aquestes perilloses vies de comunicació és per a reduir els costos que suposa enviar i rebre subministraments a aquestes illes.

Les carreteres de gel requereixen una cura especial, sent necessari tractar-les perquè siga possible la circulació de vehicle convencionals. A més la circulació sobre elles és especialment complicada i es realitza per professionals especialitzats, ja que pràcticament no es pot frenar durant tot el trajecte, ni superar determinats paràmetres. És necessari analitzar contínuament el gel per a determinar com és la capacitat de càrrega, sabent açò es podrà determinar el pes màxim, la velocitat màxima i distància mínima que cal exigir perquè la infraestructura suporte el tràfic.

La carretera de gel més llarga té una longitud de 568 km i va de Tibbit a Contwoyto; el 85% del recorregut es realitza sobre llacs gelats.

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica