Casa Sicart

edifici enderrocat

La casa Sicart era un edifici situat a la cantonada del carrer de Fontanella i la plaça de Catalunya de l'Eixample de Barcelona, avui desaparegut.

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Casa Sicart
Imatge
Tribuna modernista de l'annex de la Casa Sicart al carrer de Fontanella
Dades
TipusEdifici residencial i tribuna Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Estil arquitectònichistoricisme arquitectònic: casa
modernisme català: tribuna Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaDreta de l'Eixample (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióFontanella, 1-3 i plaça de Catalunya, 16 Modifica el valor a Wikidata
Plànol
Modifica el valor a Wikidata

Història i descripció

modifica

Es tractava d'una casa senyorial de planta baixa i tres pisos, projectada el 1867 pel mestre d'obres Pau Martorell per encarrèc d'Isidre Sicart i Torrents, que el 1875 va rebre el títol de comte de Sicart de mans del papa Pius IX. La façana adoptava un llenguatge historicista, amb obertures d'arc de mig punt i un fris de rossasses quadrilobulades al coronament.[1]

El 1900, l'arquitecte Antoni Maria Gallissà, que poc abans ja s'havia encarregat de la reforma de la casa de Carles de Llança i de Carballo (casat en primeres noces amb Josepa Sicart i Torrents),[2] va projectar una tribuna al cos annex del carrer de Fontanella, i també va reformar el terrat, introduint-hi remats amerletats.[1]

El 1906, Enric Fatjó va projectar la reforma de la planta baixa per obrir-hi botigues, transformant les obertures primitives en amplis portals d'arc escarser, sostinguts per columnes amb capitells guarnits amb motius florals.[3][1]

Finalment, la casa i el cos annex amb la tribuna van ser enderrocats el 1990 per a l'ampliació d'El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, obra de MBM arquitectes (Martorell, Bohigas i Mackay). Aquests van fer una còpia de la tribuna en pedra artificial i la van col·locar a la façana del nou edifici com a simple element decoratiu.[1]

Vegeu també

modifica

Referències

modifica

Bibliografia

modifica
  • Lacuesta, Raquel; González Torán, Xavier. El modernisme perdut. La Barcelona antiga, 2013, p. 206-208. 
  • Vega i March, Manuel «Antonio Mª Gallisá». Arquitectura y Construcción, 1903, pàg. 164-173.

Enllaços externs

modifica