Obre el menú principal

Caterina de Cardona (Barcelona o Nàpols, 1519 - Cueva de Doña Catalina de Cardona, Casas de Benítez, 11 de maig de 1577) va ser una noble catalana que es va retirar a fer vida eremítica.[1] Coneguda com a Beata Caterina de Cardona, no ha estat beatificada oficialment, i és reconeguda com a venerable; "beata" era el nom que rebien les dones laiques que adoptaven un estil de vida retirada i religiosa i, a partir d'aquesta denominació s'ha originat la confusió.[2]

Infotaula de personavenerable Caterina de Cardona
Biografia
Naixement Caterina de Cardona-Anglesola
1519
Barcelona (Principat de Catalunya) o Nàpols
Mort 11 de maig de 1577
Cueva de Doña Catalina de Cardona (Casas de Benítez, província de Conca)
Lloc d'enterrament N. S. del Carmen (Villanueva de la Jara, Conca) 
Activitat
Ocupació Monja
Orde religiós Terciaris dels carmelites descalços
anacoreta
Celebració Església Catòlica
Beatificació No ha estat beatificada oficialment; coneguda com a venerable
Festivitat Alguns santorals la qualifiquen com a beata i n'indiquen la festa en 21 de maig
Iconografia Hàbit carmelita
Família
Cònjuge Ferran d'Aragó i Guardato
Fills Joana d'Aragó
Maria d'Aragó
Antonio de Aragón Tradueix
Pares Ramon Folc de Cardona-AnglesolaElisabet de Requesens i Enríquez
Germans Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Va néixer a la família noble dels Cardona, barons de Bellpuig, filla de Ramon Folc de Cardona-Anglesola, setzè baró de Bellpuig, duc de Soma i virrei de Nàpols. Sembla que era filla il·legítima i que per això fou portada a Nàpols i no fou criada per l'esposa del seu pare, Elisabet de Requesens i Enríquez, comtessa de Palamós. Va ésser ingressada a un convent de caputxines i als tretze anys fou promesa en matrimoni, i només va sortir del convent per casar-se. Molt devota, influí en el seu marit, que canvià la seva manera de viure, però morí molt aviat. Vídua, va tornar al convent, on viu com a seglar, però lliurara a l'espiritualitat i la religió.[1][3]

En 1557, la princesa de Salerno, parenta seva, va tornar a Espanya i convencé Caterina perquè l'acompanyés, anant amb ella a la cort, llavors a Valladolid. Hi va ésser dida del fill del rei Felip, Carles, l'hereu, i de Joan d'Habsburg i Blomberg, germanastre del rei. Mentre vivia al palau, però, continuava fent penitència i vida ascètica, fent dejunis i pregàries contínues. Desitjava portar una vida de penitència i solitud i en 1562 va fugir del palau dels prínceps d'Éboli a Pastrana (Guadalajara) i es retirà a una cova de la població de Casas de Benítez (avui dia a la província de Conca, prop de (La Roda).[1][3]

Vida a l'ermitaModifica

Hi visqué com a eremita, lliurada a la pregària i el rigor, com altres dones similars que, especialment a Castella i Extremadura, en un ambient de reforma espiritual i influïdes per les idees de la contrareforma, deixaven la vida mundana per la monàstica o l'eremítica, arribant a extrems d'extrema austeritat.[3]

Va ésser descoberta per un pastor en 1566[2] i aviat la seva cova va esdevenir lloc de pelegrinatge, on anava gent a demanar-li consell i oracions. Destorbada en el seu retir, per acabar amb la situació, Caterina va fundar al lloc un convent de carmelites descalços per tal de poder continuar-hi amb la seva vida de solitud. Va proposar la idea a Ana de Mendoza de la Cerda, princesa d'Èboli, que donava suport a santa Teresa de Jesús i la seva reforma, en 1571, que l'acollí amb entusiasme, com també la resta de la cort.[1][3]

Quan va arranjar la fundació, Caterina s'acomiadà de la cort i tornà a La Roda en 1572 amb uns frares que començaren a aixecar el convent, amb molts problemes, ja que les obres no van estar ben dirigides; els retards i defectes de construcció van fer que els diners destinats a la construcció s'acabessin i la part feta presentés molts problemes. L'església s'uní amb una galeria subterrània a la cova de la penitent. Aquest convent, Santa María del Socorro de La Roda, va ésser traslladat, en 1603 a Villanueva de la Jara. Mentrestant, Caterina continuà la seva vida retirada com a terciària carmelita; la fama de santedat de l'ermitana s'estengué, i fou lloada per Pere d'Alcántara i Teresa de Jesús.[1][3]

« Después que hizo el monasterio, todavía se iba y estaba y dormía, a su cueva, sino era ir a los Santos Oficios. Y antes que se hiciese, iba a misa a un monasterio de mercedarios, que esta a un cuarto de legua [a Fuensanta], y algunas veces de rodillas. Su vestido era buriel y túnica de sayal, y de manera hecho, que pensaban era hombre. »
Teresa de Jesús , Las fundaciones, capítol 28[4]

Va morir en llaor de santedat l'11 de maig de 1577, dia que ella mateixa havia predit. Fou sebollida a la capella de la Mare de Déu del Carme del convent, a Casas de Benítez, i la seva tomba fou meta de pelegrinatges, atribuint-s'hi miracles i guaricions.[2]

VeneracióModifica

En 1603, en traslladar-se el convent, el seu cos també va traslladar-se al nou convent de Villanueva de la Jara; avui es conserven a l'església del Carmen, antiga església del convent de frares carmelites.[2]

El procés de beatificació de l'eremita va quedar paralitzat i localment se li dóna el títol de venerable Cardona. Avui, és recordada a la zona on es conserva la cova, abandonada. Va ésser redescoberta en 1980, i declarada monument, tot iniciant-se les obres de restauració.[2]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionario de historia eclesiástica de España. Dirigido por Quintín Aldea Vaquero, Tomás Marín Martínez, José Vives Gatell, etc. Madrid: Instituto Enrique Flórez, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1972-1975. 4 vols.(en Castellà)
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Vida de la madre Catalina de Cardona por fray Juan de la Miseria. Un texto hagiográfico desconocido del siglo XVI (Bancroft Library, UCB, Fernán Núñez Collection, vol. 143) Antonio CORTIJO OCAÑA (University of California, Santa Barbara), Adelaida CORTIJO OCAÑA (University of California, Berkeley). Dicenda. Cuadernos de Filología Hispánica 2003, 21 21-34 [1] (en castellà) Consulta 7 d'abril de 2016
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Crónica del Carmen (Reforma de los Descalzos de Nuestra Señora del Carmen de la primitiva obediencia). Francisco de Santa María. Libro IV, capítulos I-XX, pàgs. 577-638, inèdit conservat al Ms. S 1435 de la Biblioteca Nacional de Madrid.(en castellà)
  4. Teresa de Jesús, Las fundaciones capítol 28

BibliografiaModifica