Chaim Weizmann
Chaim Weizmann (en hebreu: חיים ויצמן) (nascut el 27 de novembre de 1874 mort el 9 de novembre de 1952) va ser un líder sionista, President de l'Organització Sionista Mundial, i el primer President d'Israel. Weizmann era també un químic que va desenvolupar un procés de producció de l'acetona mitjançant la fermentació bacteriana.[1]
_-_President_Chaim_Weizmann.jpg)
BiografiaModifica
Va fer els seus estudis a l'escola rabínica Talmud-Thora, al Realgymnasium dels Alemanys on va tenir per mestre Masliausky; a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es va doctorar. Del 1901 al 1903 va seguir els cursos de química a la Universitat de Ginebra, i observades les seves felices disposicions pel professor Perkins, de la Universitat de Manchester, va ser cridat per aquest, qui li va confiar el càrrec de professor agregat de Química biològica. va realitzar llavors notables treballs científics, que li van valer el títol de membre de la Societat Real, i al començament de la guerra europea va tenir un important càrrec al Ministeri de Municions de guerra. Des dels seus temps d'estudiant, Weizmann havia simpatitzat amb el moviment dels anomenats Amants de Sió, que preconitzaven el retorn dels jueus a Palestina per mitjà d'una colonització agrícola. Més tard figura al costat de Theodoro Herzl, fundador del sionisme polític, i a partir del tercer Congrés sionista fou nomenat membre del gran Comitè d'Acció d'aquesta organització.
Indecís entre les idees de Herzl i les del sionisme espiritual o cultural del filòsof Ahad-Aam, va fundar al quart Congrés la fracció democràtica oposada a la política de Herzl i Max Nordau, i més tard de David Wolffsohn. Quan la qüestió d'Uganda, va realitzar una aferrissada campanya d'oposició als projecte de colonització a Àfrica, així com el moviment territorial del novel·lista jueu anglès Israel Zangwill.
A Manchester va desplegar gran activitat a favor del sionisme, donant gran nombre de conferències i insinuant la idea de la fundació d'una Universitat hebraica a Jerusalem, que va realitzar més tard, i més endavant a Londres es va assegurar el favor d'altes personalitats, com LLoyd George i Herbert Samuel. Resultat de la seva campanya, en què van col·laborar els sionistes d'Amèrica i els Rotschild de Londres, va ser la cèlebre Declaració Balfour de 1917, aprovada per França, Itàlia i els Estats Units i incorporada al Mandat britànic de Palestina per la conferència de Sant Remo ( 1920) i la Societat de les Nacions (1922).
Des del Congrés sionista de Carlsbad el 1923, Weizmann fou el cap d'aquest moviment. I en aquells temps va patir una forta oposició a la seva política, representada sobretot per la Unió de sionistes revisionistes capitanejats per Jabotiusky, la fracció dels radicals (Grunbaum, Soloweitschik i Stricker) i els grups americans del rabí Esteban Wise i de Brandeis, així com per alguns antics leaders del partit (Ussuschkin, Ficher, Slousch).
Durant la Segona Guerra Mundial, marxà als Estats Units, on efectuà nous descobriments científics. El 1946, després d'acabada la guerra, dimití com a cap de l'organització sionista, i quan fou creat l'Estat d'Israel se'l designà president d'aquest el febrer de 1946 i fou reelegit el 19 de novembre de 1951.
ReferènciesModifica
- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 70, pàg. 50. (ISBN 84-239-4570-7)
- Enciclopèdia Espasa suplement 1949/52, pàgs. 347/48. (ISBN 84-239-4590-1)
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Chaim Weizmann |
- ↑ «Chaim Weizmann (1874 - 1952)» (en anglès). Jewish Virtual Library.
| Precedit per: Ningú |
President d'Israel 1949 - 1952 |
Succeït per: Yitzhak Ben-Zvi |