Cincona

gènere de plantes
(S'ha redirigit des de: Cinchona)

Cincona o arbres de la quina és el nom que s'utilitza en català per a les espècies del gènere Cinchona,[1][2] un gènere de plantes angiospermes de la família de les rubiàcies (Rubiaceae).[3]

Infotaula d'ésser viuCincona
Cinchona Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font deescorça de quina i quinina Modifica el valor a Wikidata
Planta
Tipus de fruitcàpsula Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreGentianales
FamíliaRubiaceae
SubfamíliaCinchonoideae
GènereCinchona Modifica el valor a Wikidata
L., 1753
Tipus taxonòmicCinchona officinalis Modifica el valor a Wikidata
Nomenclatura
EpònimAna de Osorio i Francisca Enriquez de Rivera (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Detall flor

Són plantes productores de diversos alcaloides medicinals principalment la quinina usada contra el paludisme o usats en l'elaboració de begudes refrescants com l'aigua tònica. El seu origen és tropical sud-americà, dels Andes, especialment del Perú, Equador, Bolívia i d'algunes zones de Colòmbia. Però el seu conreu actualment s'ha estès gràcies al seu èxit per combatre fortes febres, produïdes per la malària. Fou en el s. XVII, quan l'esposa del virrei del Perú, Francisca Enríquez de Rivera Comtessa de Chinchón agafà una febre molt persistent i es decidí en fer ús de la planta que els indis usaven. En 1632 portà aquest remei a Europa, i a través del Cardenal Lugo l'exportaren a Roma, en 1649. I ja finalment foren els jesuïtes els que la portaren a Indonèsia, d'on avui en dia principalment se l'obté de l'Illa de Java, com també de nombroses parts d'Àfrica (Ruanda, Camerun, Congo, Tanzània), de Jamaica i del sud-est asiàtic (Ceilan, Índia, Borneo…).[4] El seu cultiu és degut a la seva escorça, coneguda com a quina,[5] de la qual se n'extreu principalment la quinina, important principi actiu, a partir d'arbres d'uns 15-25 anys.

És a la llista dels 100 espècies invasores més nocives del món.[6]

Descripció

modifica

Gènere d'arbres o arbusts de mida de 10 m d'alçada, tot i que poden arribar a 30 m. Rarament formen boscs compactes, sinó que creixen en agrupacions d'uns quants exemplars, o bé solitaris. Les seves fulles són simples, enteres i ovalades o ovovades quasi circulars amb estípules de vegades tan desenvolupades que semblen talment fulles. Tenen disposició a la tija i el seu aspecte és llustrós i brillant, amb nerviació pennada. Solen mesurar uns 10-40 cm de llarg. Les flors són de color rosa, blanc o vermell i estan disposades en forma de panícules terminals o axil·lars. Són pentàmeres i el seu ovari, ínfer i generalment bicarpel·lar, origina el fruit que en aquest cas és una càpsula oblonga o ovoidea que conté unes 40-50 llavors planes i alades.[7]

Taxonomia

modifica

Aquest gènere va ser publicat per primer cop l'any 1753 al primer volum de l'obra Species Plantarum del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).[8][9]

Espècies

modifica

Dins del gènere Cinchona es reconeixen les 24 espècies següents:[3]

Híbrids

modifica

S'ha descrit un híbrids natural:[3]

  • Cinchona × boliviana Wedd.

Composició química

modifica

La Cincona conté alcaloides formats principalment a les cèl·lules parenquimàtiques de les capes mitjanes de l'escorça, representant entre un 3-15% del pes d'aquest òrgan de la planta. Són coneguts en conjunt com a alcaloides de la quina, i s'han extret fins ara 25. La seva forma a l'escorça és en forma de sulfats o hidroclorurs i solen estar combinats amb àcids orgànics, com l'àcid quínic i amb tanins. La quantitat d'alcaloides varia segons l'espècie, regió geogràfica, eddat del'exemplar, i mètode de recol·lecció de l'escorça. Els híbrids C. ledgeriana i C.calisaya tenen major concentració. El mateix succeeix amb els arbres d'entre 6 i 9 anys. I l'alcaloid més abundant, la quinina, es presenta com una pols blanca, cristal·lina, amarga, poc soluble en aigua i soluble en alcohol i cloroform. A més d'alcaloids, l'arbre de la quina també conté principis amargs, com la quinovina; roig de quina, pigment que en algunes espècies pot arribar a constituir el 10% del seu pes en sec; saponines, beta sitosterol, olis essencials (traces); etc.[10]

Usos medicinals

modifica

Els usos medicinals més comuns de la quinina estan dirigits pels casos de malària i d'enrampades musculars a les cames. en canvi la quinidina s'usa correntment en el tractament d'arrítmies ventriculars i supraventriculars. També té usos etnomedicinals, entre ells el caràcter astringent de l'escorça de la quina en decocció, usat per a inflamacions orofaríngees fent gargarismes. I en ús intern, és usat com orexigen i eupèptic.

Accions farmacològiques

modifica

Estan centrades en les propietats antimalàriques i antiarrítmiques dels seus principals alcaloids quinina i quinidina. La seva principal activitat, és l'antipalúdica, deguda a la quinina que té acció esquizonticida, amb escassa activitat sobre els esporozoïts o sobre les formes preertitrocítiques dels paràsits de la malària. És gametocida només per a Plasmodium malarie i Pl.vivax, essent comparativament més tòxica i menys efectiva que la cloroquina. Se sol administrar com a preventiu o per a excessos de febre palúdica. L'arbre de la quina també té propietats antiarrítmiques gràcies a la quinidina, que descendeix la freqüència cardíaca i l'excitabilitat, evitant els fenòmens d'hiperautomatisme. la quinina també produeix els mateixos efectes però en un 50% menys. Gràcies als seus principis amargs, la cincona té un efecte eupèptic i orexigen, afavorint la secreció de sucs gàstrics. També és astringent degut als tanins i per això és útil en processos inflamatoris de les mucoses o com a regulador intestinal. També s'han determinat altres propietats causades per la quinidina com l'efecte citostàtic o l'acció antitèrmica, al provocar inhibició sobre el centre regulador bulbar; o també causades per la quinina, com l'atenuació de l'excitabilitat o les propietats antioxidants de l'extracte de l'escorça de la quina.

Interaccions medicamentoses, contraindicacions i altres

modifica

Quinina: Els seus efectes adversos i/o tòxics es manifesten en elevades dosis, essent depressora del sistema nerviós central i generant nausees i vòmits. Durant el seu ús prolongat pot produir-se la síndrome del cinconisme. Està contraindicada per a embarassos i períodes de lactància, ja que és oxitòcica i teratogènica. I el seu ús amb antiàcids disminueix l'absorció gastrointestinal d'aquesta.

Quinidina: Ocasionalment pot originar efectes inmunoal·lergènics que desencadenen en un bloqueig aurículo-ventricular, i està contraindicat per als tractaments d'arrítmies, ja que és un alt risc. També aquest alcaloid realitza interaccions medicamentoses amb drogues anticoagulants a l'augmentar els seus efectes i provocar hemorràgies per hipotrombinèmia.

modifica

Les diferents Farmacopees reconeixen les escorces de Cinchona succirubra, Cinchona calisaya, Cinchona ledgeriana i Cinchona officinalis. Les quines són molt usades en begudes tòniques, amb un límit admès per a la quinina d'un màxim de 83 ppm. L'escorça de la quina és aprovada per a consum, per la Comissió E d'Alemanya recomanant-se com a orexigen i eupèptic.[cal citació]

Galeria d'imatges

modifica

Referències

modifica
  1. Cincona al DIEC
  2. «cincona». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 5 juliol 2024].
  3. 3,0 3,1 3,2 «Cinchona L.» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 5 juliol 2024].
  4. Chinchón a l'Enciclopèdia Espasa Calpe
  5. «quina ». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  6. «Cinchona pubescens (tree)» (en anglès). Global invasive species database. IUCN. Arxivat de l'original el 2012-10-26. [Consulta: 8 octubre 2015].
  7. «Cincona». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  8. «Cinchona L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 5 juliol 2024].
  9. Linné, 1753, p. 172.
  10. Alonso, Jorge. Tratado de fitofármacos y nutracéuticos. Ed. Corpus, 2004. ISBN 987-20292-3-7. «Entrada Quina» 

Bibliografia

modifica
  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Bruneton, J. Plantas tóxicas: vegetales peligrosos para el hombre y los animales. Editorial Acribia. Zaragoza., 2000. ISBN 9788420009353. 

Enllaços externs

modifica