Comissions Obreres

sindicat obrer espanyol

Comissions Obreres (CCOO) és una confederació sindical espanyola que agrupa diferents organitzacions territorials (ex. Comissions Obreres de Catalunya, Comissions Obreres d'Euskadi...) i les organitzacions federatives o sectorials (Federació de Serveis a la Ciutadania, Federació d'Indústria...) de les comissions obreres d'Espanya.[1]

Infotaula d'organitzacióComissions Obreres
Logotipo de Comisiones Obreras.svg
CCOO de Catalunya.jpg
Seu central de Comissions Obreres de Catalunya a la Via Laietana de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipussindicat Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1976 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Secretari generalUnai Sordo Calvo (2017–) Modifica el valor a Wikidata

Lloc webccoo.es Modifica el valor a Wikidata
Twitter: CCOO Modifica el valor a Wikidata

És una organització que es va fundar majoritàriament amb militants del Partit Comunista d'Espanya (PCE), (del PSUC i d'altres organitzacions polítiques d'esquerra a Catalunya) amb els de les organitzacions obreres catòliques, com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i amb d'altres sense cap afiliació política. Posteriorment ha evolucionat cap a un sindicalisme de classe independent de qualsevol partit polític. Actualment, Comissions Obreres és el principal sindicat espanyol, amb més d'1.000.000 d'afiliats, seguit per la Unió General de Treballadors (UGT) i la Unió Sindical Obrera (USO).

Segons els seus Estatuts, Comissions Obreres es defineix com un sindicat: reivindicatiu, de classe, unitari, democràtic, independent, participatiu, de masses, d'homes i dones, sociopolític, internacionalista, pluriètnic i multicultural.

HistòriaModifica

La primera comissió obrera es va establir a Biscaia el 1956 i vuit anys després es creà la Comissió del Metall de Madrid, que va ser el primer organisme estable de CCOO, estenent-se a la resta de l'estat.[1]

Les primeres comissions obreres van ser organitzades durant els anys 1960 a Astúries, Catalunya, Madrid i les províncies basques de Guipúscoa i Biscaia com a moviment al marge del sistema franquista. Van ser impulsades pel Partit Comunista d'Espanya (PCE), el PSUC, moviments cristians obrers (JOC i HOAC), militants del Partit Carlista i diferents col·lectius d'esquerres (del Front Obrer de Catalunya i de l'Organització Comunista Bandera Roja a Catalunya entre d'altres) inclosos nacionalistes, oposats al règim. La seva tàctica va ser la de l'entrisme, és a dir: infiltrar-se en els Sindicats Verticals franquistes.

Des de mitjans dels anys 60 es va convertir en un dels principals moviments d'oposició, des de l'interior de l'estat, al règim franquista. Aquesta va ser una de les raons per les quals va obtenir importants suports i va aconseguir l'elecció de delegats en les fàbriques i mines. Segons Marcelino Camacho, el model organitzatiu de Comissions Obreres per aquell temps era completament original i es basava en experiències històriques com els consells obrers dels països de l'Est i les experiències del sindicalisme revolucionari.2019[cal citació]

El 1967 el Tribunal Suprem el va declarar il·legal. Va continuar estant il·legalitzat fins al 1977.[1]

L'etiqueta de comunista que penjava sobre Comissions Obreres va impedir la seva legalització al mateix temps que la resta de centrals sindicals. El 1976 va celebrar el seu I Congrés, encara a la clandestinitat, a Barcelona, constituint-se en central sindical. Marcelino Camacho va ser escollit secretari general. L'assassinat dels advocats laboralistes (militants de CCOO i del PCE) del carrer d'Atocha de Madrid (col·laboradors de Comissions) a mans d'un grup terrorista d'extrema dreta, i el massiu seguiment del seu funeral va ser el detonant de la legalització de CCOO i el PCE l'abril de 1977.

Des de la transició democràtica fins a 1987 el seu secretari general va ser l'històric dirigent obrer Marcelino Camacho, també dirigent del PCE i diputat entre 1977 i 1982. Comissions va convocar les vagues generals de 1985, 1988, 1992 i 1994 contra la política econòmica i laboral del govern de Felipe González. Especialment massiva i històrica va ser la vaga general del 14 de desembre de 1988, convocada al costat de la UGT, que va obligar a retirar el Pla d'Ocupació Juvenil al govern.

Entre 1987 i 1998 el secretari general del sindicat va ser Antonio Gutiérrez, durant el mandat del qual es va impulsar un allunyament del PCE, culminat en el VI congrés del sindicat, en 1996,[2] en el què el Sector Crític de Comissions Obreres va obtenir a l'entorn d'un 23% de la representació del sindicat,[3] i el resultat va provocar la renúncia de Camacho a la direcció, i en el congrés de 2004, després d'anys de sentir-se exclosos en la direcció de José María Fidalgo Velilla, Agustín Moreno García va presentar per primer cop en la història una candidatura alternativa a la direcció.[4] En 2008 els crítics es van aglutinar entorn d'Ignacio Fernández Toxo, que va derrotar Fidalgo.[5] En 2002 CCOO i UGT van convocar una vaga general contra el decret del govern de José María Aznar que abaratia l'acomiadament, eliminava subsidis agraris i fomentava la precarietat laboral, conegut com a decretazo. Després de les protestes la mesura va ser retirada gairebé completament.

El novembre de 2014 es va inaugurar una exposició commemorativa dels seus 50 anys de vida al Museu d'Història de Catalunya.[6]

OrganitzacióModifica

Comissions Obreres s'organitza a nivell local (unions sindicals a nivell provincial, comarcal o inferior), regional (unions regionals) i nacional, amb federacions territorials, i a nivell de ram de la producció.[1] Les seves federacions de branca són:

  • Federació d'Industria (FI).
  • Federació Agroalimentària (FEAGRA).
  • Federació de Construcció i Fusta (FECOMA).
  • Federació d'Indústries Tèxtil-Pell, Químiques i Afins (FITEQA).
  • Federació d'Ensenyament (FE).
  • Federació de Serveis a la Ciutadania (FSC).
  • Federació de Serveis Administratius i Financers (COMFIA).
  • Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme (FECOHT).
  • Federació de Sanitat.
  • Federació d'Estatal Pensionistes i Jubilats (FPJ).
  • Federació d'Activitats Diverses (AADD).

Els seus òrgans de decisió són el Congrés Confederal, el Consell Confederal i la Comissió Executiva Confederal.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pérez de Lama, Ernesto (dir.). Manual del Estado Español 1999. Madrid: LAMA, 1998, p. 664. ISBN 84-930048-0-4. 
  2. Parra, Carmen. El Pais. El congreso de la ruptura con el PCE (en castellà), 13 gener 1996 [Consulta: 27 gener 2021]. 
  3. Tumolo, Paulo Sergio. A formação sindical das Comisiones Obreras (CCOO) da Espanha: trajetória histórica e mudanças (en portuguès). Em Debate, p. 30. 
  4. «Agustín Moreno, líder de los críticos, abandona la dirección de CC.OO. después de 30 años» (en castellà). Europa Press, 18-12-2008. [Consulta: 30 gener 2021].
  5. «Toxo pone fin a la era Fidalgo y toma las riendas de CCOO» (en castellà). El Mundo, 19-12-2008. [Consulta: 27 gener 2021].
  6. «El Museu d'Història de Catalunya acull l'exposició "CCOO: 50 anys d'història de Catalunya. 1964-2014"». erb. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 22 novembre 2014].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Comissions Obreres