Viquipèdia

Condottiero

cap de tropes mercenàries
(S'ha redirigit des de: Condottiere)

El condottiero (en italià plural condottieri; singular condottiero) era el nom que rebien els capitans de tropes mercenàries al servei de les ciutats estat italianes des de finals de l'Edat Mitjana fins a mitjans del segle xvi.[1] La paraula condottiero deriva de condotta, terme que designava al contracte entre el capità de mercenaris i el govern que llogava els seus serveis.[2][3] En la historiografia italiana són anomenats capitani di ventura.

Il Condottiere, de Leonardo da Vinci
L'estàtua eqüestre de Bartolomeo Colleoni

Els condottieri consideraven la guerra com un veritable art. No obstant això, els seus interessos no eren sempre els mateixos que els dels estats al servei dels quals estaven. Buscaven riquesa, fama i terres per a si, i no estaven lligats per llaços patriòtics a la causa per la qual lluitaven. Eren cèlebres per la seva falta d'escrúpols: podien canviar de bàndol si trobaven un millor postor abans o fins i tot durant la batalla. Conscients del seu poder, de vegades eren ells els quals imposaven condicions als seus suposats patrons.

Els primers condottieri van ser mercenaris estrangers (sobretot alemanys), però ja en el segle xv gairebé tots els professionals de les armes eren italians. Aquest segle va suposar la veritable edat d'or dels condottieri, amb grans figures, com Gattamelata o Bartolomeo Colleoni. A principis del segle xvi, no obstant això, van ser incapaços de plantar cara amb les seves tàctiques antiquades i les seves armadures medievals, als exèrcits moderns de les potències europees que van envair Itàlia, i van acabar per desaparèixer cap a 1550.

Història modifica

Als segles xiii i xiv, les ciutats estat italianes de Venècia, Florència i Gènova eren molt riques gràcies al seu comerç amb Llevant, però posseïen exèrcits nacionals molt petits. En el cas que els ataquessin potències estrangeres i veïns envejosos atacats, els nobles governants contractaven mercenaris estrangers perquè lluitessin per ells. Els termes i condicions del servei militar es van estipular en una condotta (contracte) entre la ciutat estat i els soldats (oficials i allistats), per tant, el líder contractat, el capità mercenari al comandament, va ser titulat Condottiere.

 
Luchino Visconti derrotà la Companyia de Sant Jordi de Werner von Urslingen a la batalla de Parabiago

Des del segle xi al XIII, soldats europeus dirigits per oficials professionals van lluitar contra els musulmans a les Croades (1095-1291). Aquests oficials croats tenien experiència de combat a gran escala en la guerra de la Terra Santa. En acabar les Croades les primeres mesnades (bandes de soldats errants) van aparèixer a Itàlia. Tenint en compte la professió, algunes mesnades no eren tant mercenaris com bandits i homes desesperats. Aquestes mesnades no eren italianes, sinó (majoritàriament) alemanyes, del ducat de Brabant (per tant, brabanzoni), i de Catalunya i Aragó. Aquests últims eren soldats que havien seguit el rei Pere III d'Aragó a la Guerra de les Vespres Sicilianes l'octubre de 1282, i, després de la guerra, hi van romandre a la recerca d'ocupació militar. Pel 1333 altres mercenaris havien arribat a Itàlia per lluitar amb Joan de Bohèmia com la guerra de la Compagnia della Colomba entre Perusa i Arezzo.

 
Alberico da Barbiano i John Hawkwood fundaren la Companyia de Sant Jordi i derrotaren a la companyia de bretons de l'antipapa Climent VII a Marino en 1379

Els primers mercenaris ben organitzats a Itàlia van ser les companyies de ventura foren els del duc Werner von Urslingen i comte Konrad von Landau. La companyia de Werner es va diferenciar d'altres companyies mercenàries perquè el seu codi de justícia militar va imposar la disciplina i un repartiment equitatiu dels ingressos del contracte. La companyia de ventura va augmentar en nombre fins a esdevenir la temible "Gran Companyia" d'uns 3.000 barbute (cada barbuta composta per un cavaller i un sergent). La primera companyia mercenària amb un condottiero italià com a cap va ser la "Companyia de Sant Jordi", formada en 1339 i dirigida per Lodrisio Visconti. Aquesta companyia va ser derrotada i destruïda per Luchino Visconti de Milà (un altre condottiero i oncle de Lodrisio) a l'abril de 1339. Més tard, en 1377, es va formar una segona "Companyia de St. Jordi" sota el lideratge de l'italià Alberico da Barbiano i del comte de Conio, qui més tard va ensenyar ciència militar per condottieri, com Braccio da Montone i Giacomuzzo Attendolo Sforza, qui també va servir a la companyia.[4]

Un cop conscients del seu monopoli del poder militar a Itàlia, les bandes de condottieri es va fer famós per llurs capritxos, i aviat dictares termes als seus ocupadors ostensibles. Al seu torn, molts condottieri, com Braccio da Montone i Muzio Sforza, es van convertir en poderosos polítics. Com la majoria eren homes educats familiaritzats amb els manuals en la ciència militar romana (per exemple, l'Epitoma rei militarii de Flavi Renat Vegeci), van començar la visualització de la guerra des de la perspectiva de la ciència militar, en comptes del valor o força física, a conseqüència de la cavalleria, el model tradicional medieval del soldat. En conseqüència, els condottieri lluitaven per immobilitzar l'oponent i combatre la capacitat per fer la guerra, en lloc d'arriscar-se en un combat camp obert on podia morir o ser capturat.

 
Detall de frescos, amb soldats.

El primer condottieri medieval va desenvolupar l' art de la guerra (estratègia i tàctica) en ciència militar més que qualsevol dels seus predecessors militars històrics lluitant indirectament, no directament, per tant evitaven posar-se en perill a si mateixos i als seus homes, evitant la batalla quan fos possible, evitant també el treball i les campanyes d'hivern, ja que totes elles reduïen el nombre total de soldats entrenats disponibles, i aanva en detriment del seu interès polític i econòmic.[5] Nicolau Maquiavel va arribar a dir que els condottieri s'enfrontaven entre si en batalles grandioses, però sovint inútils i gairebé incruentes. No obstant això, en el Renaixement la línia de batalla dels condottieri encara va desplegar el gran cavaller amb armadura i les armes i tàctiques medievals després que la majoria de les potències europees havien començat a emprar exèrcits permanents professionals de piquers i mosqueter, el que va ajudar a contribuir al seu eventual deteriorament i destrucció.

En 1347, Cola di Rienzo (tribú i dictador efectiu de la ciutat) va executar Werner von Urslingen a Roma, i Konrad von Landau assumí el comandament de la Gran Companyia. En la conclusió (1360) de la pau de Bretigny entre Anglaterra i França, Sir John Hawkwood va conduir a Itàlia un exèrcit de mercenaris anglesos, anomenat la Companyia Blanca, que va tenir un paper destacat en les guerres confuses dels propers trenta anys. Cap al final del segle els italians van començar a organitzar exèrcits amb la mateixa descripció. Això va posar fi al regnat de la companyia purament mercenària, i va començar la de l'exèrcit mercenari semi-nacional que va dominar a Europa fins que fou reemplaçat pel sistema d'exèrcit nacional permanent. En 1363, el comte von Landau va ser traït pels seus soldats hongaresos i derrotat en combat per les tàctiques més avançades de la Companyia Blanca sota el comandament d'Albert Sterz i John Hawkwood. Estratègicament el barbuta va ser substituït per la lancia (un capo-lancia, un escuder i un noi) de tres soldats muntats; cinc lancia formaven una posta, cinc posta formaven una bandiera. En aquest moment, les companyies de condottieri en campanya eren tant italians com estrangers: la Compagnia della Stella d'Astorre I Manfredi; una nova Companyia de St. Jordi sota Ambrogio Visconti; la Compagnia del Cappelletto de Niccolò da Montefeltro; i la Compagnia della Rosa, comandada per Giovanni da Buscareto i Bartolomeo Gonzaga.

A partir del segle xv la majoria de condottieri eren nobles italians sense terra que havien triat la professió de les armes com a mitjà de vida; el més famós d'aquests capitans mercenaris era el fill de Caterina Sforza, Giovanni dalle Bande Nere, de Forlì, conegut com l'últim condottiero; el seu fill va ser Cosme I de Mèdici, gran duc de Toscana; a més prínceps nobles també va lluitar com a condottieri, donat els ingressos considerable de les seves propietats, en particular Sigismondo Malatesta, Senyor de Rimini i Federico da Montefeltro, Duc d'Urbino; tot i la inflació en temps de guerra, la paga de soldat era alta:

Els condottieri caps de companyia seleccionaven els soldats a allistar; el condotta era un contracte consolidat, i, quan transcorria la ferma (període de servei) la companyia entrava en un període d' aspetto (espera), on la ciutat estat contractant considerava la seva renovació. Si la condotta caducava definitivament, el condotiero no podia declarar la guerra contra la ciutat estat contractant durant dos anys. Aquest costum militar-empresarial es va respectar perquè la reputació professional (credibilitat empresarial) ho era tot pels condottieri; un ocupador enganyat podia arruïnar la seva reputació; el mateix succeeix amb els mercenaris marítims, els contratto d'assento estipulanet termes i condicions del servei militar naval; els capitans de mar i els mariners contractats van ser anomenats assentisti. Els seus principals ocupadors eren a partir del segle XIC Gènova i els Estats Papals, a partir del segle xiv, ja que Venècia considerava humiliant emprar mariners militars així, i no va fer ús de mercenaris navals, fins i tot durant el major perill en la història de la ciutat.

A Itàlia del segle xv, els condottieri eren mestres senyors de la guerra; durant les guerres a Llombardia, Maquiavel va observar:

« Cap dels principals estats estaven armats amb les seves pròpies forces. D'aquesta manera els braços d'Itàlia estaven en mans de prínceps menors, o d'homes que no posseïen cap estat; per als prínceps menors adoptar la pràctica de les armes no tenia cap desig de glòria, sinó l'adquisició de les propietats o de seguretat. Els altres (aquells que posseïen cap estat) havien adoptat les armes des de la seva infància, no estaven familiaritzats amb cap altre art, i van fer la guerra per emolument, o per conferir-se dignitats. »
History I. vii.

En 1487, a Calliano, els venecians es van unir amb èxit i van lluitar contra lansquenets alemanys i la infanteria suïssa, que llavors eren els millors soldats a Europa.

Declivi modifica

 
Bartolomeo d'Alviano un dels condottiere a Garigliano

Amb el temps els interessos financers i polítics dels condottieri van resultar greus inconvenients per les guerra decisives i sagnants: els capitans mercenaris sovint eren traïdors que tendien a evitar el combat i "resoldre" la lluita amb un suborn, ja sigui per l'oponent o per si mateixos. Cap al final del segle xv, quan les grans ciutats s'havien empassat a poc a poc els petits estats i la pròpia Itàlia es va veure embolicada en el corrent general de la política europea, i va esdevenir camp de batalla dels poderosos exèrcits francès, espanyol i alemany, els condottieri, que al final va resultar ser molt desiguals a la gendarmeria de França i les millors tropes dels estats italians, desaparegueren a poc a poc.

Els soldats dels condottieri eren gairebé íntegrament cavalleria cuirassada pesant (homes d'armes). Abans de 1400 tenien poc o res en comú amb els pobles entre els que van combatre, i la seva conducta desordenada i rapacitat sovint semblaven haver superat la dels exèrcits medievals. Sempre estaven disposats a canviar de bàndol davant la perspectiva d'una paga més alta, l'enemic d'avui podrien ser els companys d'armes del demà. A més, un pres era sempre més valuós que un enemic mort. Com a conseqüència, les seves batalles eren sovint tan incruentes com teatrals. Eren coneguts exèrcits esplèndidament equipats per a lluitar durant hores gairebé sense la pèrdua d'un home (Batalla de Zagonara, 1424; Batalla de Molinella, 1467).

El declivi dels condottieri es va iniciar en 1494, amb la primera gran invasió estrangera en un segle: l'exèrcit reial del rei de França, Carles VIII va colpejar les dividides ciutats estat italianes i llurs petits exèrcits de condottieri. Els condottieri més reconeguts lluitaren per a potències estrangeres: Gian Giacomo Trivulzio abandonà Milà per França, mentre que Andrea Doria era almirall de l'emperador germànic Carles V. Al final el fracàs era polític més que militar, derivat de la desunió i la indecisió política, i pel 1550 el servei militar condotta havia desaparegut, mentre que el terme condotiero seguia sent actual, denominant al grans generals italians (principalment) que lluitaven pels estats estrangers; homes com Gian Giacomo Medici, Ambrogio Spinola, Marcantonio II Colonna, Raimondo Montecuccoli i Prospero Colonna eren prominents en els segles xvi i xvii. La pràctica política de contractació de mercenaris estrangers, però, no va acabar. Per exemple, la Guàrdia suïssa del Vaticà són les restes moderns d'un exèrcit mercenari històricament eficaç.

L'edat de les armes de foc i armes que utilitzen la pólvora també va contribuir al declivi dels condottieri. Tot i que les forces mercenàries van ser les primers a adaptar-se a les noves tecnologies en el camp de batalla, en última instància, l'adveniment de la guerra amb armes de foc va deixar obsolet l'estil de lluita cerimonial dels condottieri. Quan els camps de batalla van canviar dels enfrontaments de cavalleria que es caracteritzen per ostentació de poder a la guerra d'un home comú, els condottieri estaven mal preparats per adaptar-s'hi.

Condottieri famosos modifica

Referències modifica

  1. ↑ Lenman, B., Anderson, T. Chambers Dictionary of World History, p. 200
  2. ↑ Condottieri a dictionary.com
  3. ↑ «Condottiero». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Machiavelli, Niccolò. The Prince, trans. & ed. Rebhorn, Wayne A. Ch. 12, note 12, p. 57. ISBN 1-59308-328-9
  5. ↑ Mallett, Mercenaries and their Masters, p. 6

Bibliografia modifica

  • García Martín, Pedro: Los condotieros. Cuadernos Historia 16 nº 242 (1985).
  • Trease, Geoffrey: Los condotieros. Soldados de fortuna. Barcelona, Aymá, 1977. ISBN 84-209-0434-1.
  • Mujica Láinez, Manuel: Bomarzo. Argentina, Sudamericana, 1962. ISBN 950-07-1436-1. - El protagonista de Bomarzo és descendent d'un llinatge de condottieri.
  • Machiavelli, Niccolò. Història de Florència. llibre I, ch. vii.(on-line text Arxivat 2006-09-12 a Wayback Machine.)
  • Mallett, Michael (1974). Mercenaries and their Masters: Warfare in Renaissance Italy. Rowman and Littlefield.
  • Rendina, Claudio (1992). I Capitani di ventura. Newton Compton.
  • Ricotti, Ercole (1844–1845). Storia delle compagnie di ventura in Italia, 4 vols.
  • Lenman, B., Anderson, T., eds. (2000). Chambers Dictionary of World History, Edinburgh: Chambers Harrap Publishers Ltd., ISBN 0-550-13000-4
  • Machiavelli, Niccolò. El Príncep, trans. & ed. Rebhorn, Wayne A. ISBN 1-59308-328-9
  • Aquest article incorpora text d'una publicació actualment en domini públic: Chisholm, Hugh, ed. (1911). Encyclopædia Britannica (11a ed.). Cambridge University Press.

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Condottiero
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Condottiero&oldid=32657438»