Obre el menú principal

Coneixem la cançó

pel·lícula de 1997 dirigida per Alain Resnais

Coneixem la cançó (títol original: On connaît la chanson) és una pel·lícula franco-britànico-suïssa dirigida per Alain Resnais, estrenada l'any 1997. Ha estat doblada al català.[1] A partir del tema de les aparences, Resnais s'inspira aquesta vegada en l'autor anglès Dennis Potter, que tenia el costum d'integrar cançons completes en les seves ficcions per fustigar millor la societat britànica.[2] Fragments de cançons interpretades en play-back (procediment ja assajat a La vie est un roman) intervenen, per associació lliure, en els desencontres dels sis personatges principals.

Infotaula de pel·lículaConeixem la cançó
On connaît la chanson
On connait la chanson.jpg
poster de la pel·lícula
Fitxa
Direcció Alain Resnais
Protagonistes
Producció Michel Seydoux i Ruth Waldburger
Dissenyador de producció Jacques Saulnier
Guió Jean-Pierre Bacri i Agnès Jaoui
Música Henri Christiné
Fotografia Renato Berta
Muntatge Hervé de Luze
Dades i xifres
País d'origen França, Regne Unit i Suïssa
Estrena 1997
Durada 120 min
Idioma original francès
Color en color
Descripció
Gènere comèdia romàntica, cinema musical i drama
Lloc de la narració París
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0119828 Filmaffinity: 352118 Allocine: 9118 Rottentomatoes: m/same_old_song_1999 Allmovie: v75296 TCM: 443856
Modifica les dades a Wikidata

ArgumentModifica

Odile (Sabine Azéma) i Claude (Pierre Arditi) formen una parella rutinària. Claude veu de mal ull el retorn a París de Nicolas (Jean-Pierre Bacri), un antic amant d'Odile. Odile projecta comprar un pis. S'adreça a Marc (Lambert Wilson), agent immobiliari del qual Camille (Agnès Jaoui), la germana de Odile, guia i estudiant d'història, s'enamora en una visita. Però Camille és sense saber-ho convoitée cortejafa per Simon (André Dussollier), empleat del tiranic Marc, i que comparteix amb ella la passió de la història. Simon fa sense convicció la seva feina d'agent immobiliari, fent visitar a Nicolas una trentena de pisos.[3]

RepartimentModifica

Cançons de la pel·lículaModifica

  • Joséphine Baker: J'ai deux amours
  • Dalida et Alain Delon: Paroles, paroles
  • Charles Aznavour: Et moi dans mon coin
  • René Koval: C'est dégoûtant mais nécessaire
  • Simone Simon: Afin de plaire à son papa
  • Gaston Ouvrard: Je n'suis pas bien portant
  • Albert Préjean: Je m'donne
  • Jacques Dutronc: J'aime les filles
  • Michel Sardou: Déjà vu
  • Gilbert Bécaud: Nathalie
  • Maurice Chevalier: Dans la vie faut pas s'en faire
  • Arletty et Jean Aquistapace: Et le reste
  • Édith Piaf: J'm'en fous pas mal
  • Alain Bashung: Vertige de l'amour
  • Sheila: L'école est finie
  • Serge Lama: Je suis malade
  • Léo Ferré: Avec le temps
  • Henri Garat: Avoir un bon copain
  • Jane Birkin: Quoi
  • France Gall: Résiste
  • Henri Garat: Amusez-vous
  • Henri Garat: La Tête qu'il faut faire
  • Alain Souchon: Sous les jupes des filles
  • Eddy Mitchell: La Dernière Séance
  • Sylvie Vartan: La Plus Belle pour aller danser
  • Serge Gainsbourg: Je suis venu te dire que je m'en vais
  • Eddy Mitchell: Je vous dérange
  • Téléphone: Ça (c'est vraiment toi)
  • Dranem: Quand on perd la tête
  • Johnny Hallyday: Ma gueule
  • Pierre Perret: Mon p'tit loup
  • Claude François: Le Mal Aimé
  • Michel Jonasz: J'veux pas qu'tu t'en ailles
  • Julien Clerc: Ce n'est rien
  • Claude François: Chanson populaire
  • Eddy Mitchell: Blues du blanc

Al voltant de la pel·lículaModifica

  • Agnès Jaoui interpreta aquí el personatge d'una estudiant d'història, guia a hores, que prepara una tesi sobre « els cavallers camperols de l'any mil al llac de Paladru ».
  • André Dussollier és un autor dramàtic de peces històriques radiofòniques, sobretot una sobre la « Brinvilliers », famosa enverinadora parricide i doble fratricida sota Lluís XIV.
  • Al final del film, al nou pis de Odile, Agnès Jaoui i André Dussollier són al balcó i admiren la vista. El diàleg entre ells fa directament referencia a la novel·la Zazie al metro de l oulipien Raymond Queneau, amic de Resnais. A la pregunta: « Aquest no és pas el Panthéon ? », el segon respon: « No, és la Borsa del Treball », al·lusió a la una de les escenes culte de la novel·la de Queneau.
  • Entre la trentena de peces musicals, Jane Birkin és l'única que interpreta una de les seves pròpies cançons.
  • La font « la pile de plat » (fontaine dels Polypores), lloc de la 1re troba de Camille (Agnès Jaoui) i Marc Duveyrier (Lambert Wilson), se situa al 91, carrer Balard, a la 15e districte de París. El œuvre ha signat de l'artista Jean-Yves Lechevallier.
  • "Original musical (...) Per una vegada, Resnais et fa passar una bona estona" [4]
  • "Sentit homenatge a la cançó francesa" [5]
  • "No es pot no ser feliç quan el film acaba: Alain Resnais ens ofereix amor en forma de cinema."[6]

Premis i nominacionsModifica

ReferènciesModifica

  1. «Coneixem la cançó». esadir.cat.
  2. Christian Fevret «Alain Resnais: « S'il y a nostalgie, je ne cherche pas à la favoriser »». Les Inrockuptibles, novembre 1997.
  3. «On connaît la chanson». The New York Times.
  4. Ocaña, Javier «On connaît la chanson». Cinemanía.
  5. Khan, Omar «On connaît la chanson». Cinemanía.
  6. D’Espósito, Leonardo. «On connaît la chanson». Revista Noticias.