Obre el menú principal

Dauns —en llatí daunii, en grec Δαύνιοι, (daúnioi)— foren un poble considerat d'origen pelàsgic, que vivia a la costa Adriàtica al nord de la moderna Pulla. Eren veïns dels apulis (a l'oest) i dels peuquetis (al sud). Van quedar sota sobirania romana com aliats a la segona guerra samnita, a finals del segle IV aC. De la seva cultura destaca la ceràmica, que té una decoració característica.

Infotaula de grup humàDauns
Tipus grup humà i tribu
Modifica les dades a Wikidata
Gerra de ceràmica dàunia (550-400 aC).

OrígensModifica

Vers els finals de l'edat del bronze (segles XI-X aC), diversos pobles procedents d'Il·líria van travessar la mar Adriàtica i es van establir a la regió de la Pulla.[1] Aquests, units a les tribus preexistents i altres pobles procedents de la mar Egea, probablement de Creta, van crear la civilització dels iapigis que estava formada per tres tribus: els peuquetis, els messapis i els dauns.[2] La regió havia estat habitada prèviament per pobles itàlics, entre els quals estaven: els ausons/oscs, els sabins, els lucans, els pelignes, els brucis, els campanis, els eques, els samnites i els frentans.

Trets culturalsModifica

Els dauns eren semblants però alhora diferents dels peuquetis i dels messapis, que es van establir al centre i sud de la Pulla.[2]Tenien menys influència dels campanis i per tant, la seva cultura era peculiar, sobretot pel que fa a les esteles funeràries que van esculpir durant els segles VII aC i VI aC, i que s'han trobat a la plana sud de Siponto, les quals es conserven majoritàriament al Museu Nacional Arqueològic de Manfredonia. La ceràmica dels dauns és força especial i no està gaire estudiada: es caracteritza per tenir en la seva decoració sanefes geomètriques en combinació amb figures humanes o de plantes i ocells.

 
Estela dels dauns.

Els assentaments podien estar a dalt de turons, com en el cas de Gargano, o a les planes. Els habitacles eren simples cabanes amb l'interior de terra batuda. Feien servir quatre tipus de tombes: en forma de petita piràmide truncada, un simple clot tapat amb reble, soterrat amb un cercle de pedres al voltant i una gran caixa per ficar el difunt; aquesta darrera manera era la més emprada per a nens.[2][3]

Els principals centres on s'han trobat restes de la cultura dels dauns són: Teanum Apulum (dins l'actual San Paolo di Civitate), Uria Garganica (encara cal descobrir la seva localització), Casone, Lucera, Merinum (Vieste), Monte Saraceno (a prop de Mattinata), Siponto, Coppa Navigata, Cupola, Salapia (a prop de Cerignola i Manfredonia), Arpi (a prop de Foggia), Aecae (a prop de Troia), Vibinum (Bovino), Castelluccio dei Sauri, Herdonia (Ordona), Asculum (Ascoli Satriano), Ripalta (a prop de Cerignola), Canosa di Puglia, Melfi, Lavello i Venosa.

Propagació segons la literatura antigaModifica

Segons els autors antics, la presencia dels dauns es va propagar més enllà dels Apenins, per la Campània i el Latium. Una d'aquestes ciutats és Ardea, situada enmig dels rútuls, els habitants de la qual es consideraven dauns. Virgili escriu que el pare de Turnus era de a tribu dels dauns. Sext Pompeu Fest diu que un rei d'Ardea, anomenat Lucerus va lluitar amb Ròmul contra Titus Taci i aquest va ser l'origen de la tribu romana dels Luceres.[4]

EtimologiaModifica

 
Recipient de ceràmica amb anses.

En la mitologia els dauns tenien un rei anomenat Daune, fill del rei d'Arcadia, Licàon.[5] L'etònim d'aquesta tribu està, doncs, relacionat amb el llop —ja que Licàon deriva de λύκος (lýkos), que és «llop» en grec—, que podria ser el seu animal totèmic. El culte al llop estava força estès per tota la geografia italiana en aquella època i estava relacionat amb ritus místics dels accadis. La paraula daunos, té un terme cognat en el grec antic θώς thaunosxacal»), ambdós procedents d'una arrel indoeuropea *dhau- que vol dir «xudolar». El terme Lucera, una ciutat dels dauns, i el terme lucans, deriven d'una arrel que també està relacionada amb els llops. Els idiomes protoindoeuropeus van introduir el so aspirat [dh], que es pot trobar en la llengua que parlaven els pobles vinguts d'Il·líria, però que no es troba en llatí ni en oscà.[6]

ReferènciesModifica

  1. Carpenter; Lynch; Robinson, 2014, p. 2,18,38.
  2. 2,0 2,1 2,2 «The origins of the Daunia civilization and the early Iron Age». Istituto Centrale per il Catalogo e la Documentazione, 2008.
  3. Anthon, 2005, p. 417.
  4. Briquel, 1974, p. 16.
  5. «Daunia: The taste of myth». Istituto Centrale per il Catalogo e la Documentazione, 2008.
  6. Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Woerterbuch, p.235

BibliografiaModifica

  • Briquel, Dominique «Le problème des Dauniens». Mélanges de l'Ecole française de Rome. Antiquité, 86, 1, 1974.
  • Carpenter, T. H.; Lynch, K. M.; Robinson, E. G. D.. The Italic People of Ancient Apulia: New Evidence from Pottery for Workshops, Markets, and Customs. Cambridge University Press, 2014. ISBN 9781139992701. 
  • Anthon, Charles. A Classical Dictionary: Containing the Principle Proper Names Mentioned in Ancient Authors - Part One. Kessinger Publishing, 2005. ISBN 1-4191-7384-7.