David (empresa)
David fou una marca catalana d'automòbils, fabricats per l'empresa David SA a Barcelona en dues modalitats i etapes diferenciades: autocicles de 1913 a 1923 i microcotxes de 1951 a 1957. Inicialment, la raó social de l'empresa era Fábrica Nacional de Cyclecars David i tenia la seu al carrer Pallars del Poblenou. El 1919, l'empresa canvià la seva denominació inicial per l'actual[1] i el 1931 es traslladà a un nou edifici, construït per l'arquitecte Ignasi Mas al carrer d'Aribau i conegut encara avui com a Edifici David. L'empresa subsisteix encara, dedicada als serveis immobiliaris (lloguer d'oficines, locals i aparcaments) i a la gestió del seu històric edifici.
Epònim | David | ||||
---|---|---|---|---|---|
Dades | |||||
Tipus | marca d'automòbil empresa fabricant d'automòbils (1913–1957) | ||||
Indústria | indústria automotriu, taxi i empresa immobiliària | ||||
Forma jurídica | societat anònima | ||||
Història | |||||
Creació | 1914 | ||||
Fundador | Josep Maria Armangué i Feliu | ||||
Activitat | |||||
Produeix | autocicle i microcotxe | ||||
Governança corporativa | |||||
Seu | |||||
Persona rellevant | Josep Maria Moré i Comas | ||||
Lloc web | davidsa.com… | ||||
Història
modificaEls inicis
modificaEl promotor i cofundador de l'empresa, Josep Maria Armangué, fou un metge molt afeccionat als esports que ja el 1907, a disset anys, començà a experimentar amb els aleshores anomenats down-cars (petites plataformes amb rodes que es coneixen en català com a carretons). Armangué en va crear un a partir d'un bobsleigh i, després d'un temps de practicar-hi carretera de la Rabassada avall,[2] se li acudí de fabricar un motor de quatre temps i instal·lar-l'hi.[3] Aquest motor fou la base del prototipus del primer vehicle David, dotat d'un canvi de velocitats progressiu que Armangué i els seus familiars Lluís i Frick patentaren. Els tres cosins Armangué, amb el suport dels germans Ramon i Josep Maria Moré, Ferran Comas, els germans Puig, Arruga i membres de les famílies Andreu, Roviralta i Sagnier, culminaren la construcció del seu primer autocicle David el 1913.[2][4] Per al nom, Armangué s'inspirà en l'heroi bíblic, ja que el seu cotxe podia competir amb altres de molt més grossos.[1]
L'èxit comercial i esportiu del primer David va fer que els socis abans esmentats constituïssin a Barcelona, el 14 de juliol de 1914,[5] la Fàbrica Nacional de Cyclecars David amb un capital social de 65.000 pts (uns 391 euros al canvi).[6] L'empresa començà a produir als tallers Juanico de l'Avinguda del Tibidabo fins que es traslladà al número 71 (actual 77) del carrer Pallars del Poblenou. El 1915 ja produïren un centenar de vehicles.[3]
L'èxit comercial de l'empresa creixia i molts joves barcelonins benestants van tenir un David com a primer cotxe. Se n'arribaren a fabricar-ne 1.500 unitats[6] i varen estar en producció fins als voltants de 1922.[7] A banda, els autocicles David dominaren les competicions d'aquesta mena de petits automòbils arreu de la península Ibèrica durant anys.[7]
El negoci dels taxis
modificaEl 1917, Josep Maria Armangué es morí en un accident d'aviació al Prat de Llobregat i el control de l'empresa passà a mans dels germans Moré,[4] els quals decidiren de reorientar el negoci cap al sector del taxi tot i mantenir la fabricació de vehicles comercials. Una branca de la família fundadora va seguir vinculada a l'automobilisme amb la Casa Armangué –ubicada a la Rambla de Catalunya– activa fins al 2010 com a taller de reparacions i recanvis. El 1919, l'empresa canvià la seva denominació per David, S.A.
En aquella època, la casa David esdevingué molt popular a Barcelona, ja que arribà a tenir 1.000 taxis circulant per la ciutat.[3] Els seus xofers estaven obligats per contracte a vestir uniforme i no podien acceptar propines, mentre els taxis oferien comoditat i seguretat. Tots ells duien, a la part anterior, una figureta del David de Miquel Àngel com a element distintiu.[4]
El novembre del 1929, atès el volum que havia pres la producció de cotxes David destinats a la indústria del taxi, s'encarregà la construcció d'un edifici capaç d'albergar tots aquests vehicles i que servís alhora com a taller. Dissenyat per Ignasi Mas i Morell, l'Edifici David s'inaugurà oficialment el 1931. Ocupava els números 230-240 del carrer d'Aribau i era una obra emblemàtica d'aspecte neoclàssic, inspirada en l'anomenada escola de Chicago.
El 1931 s'unificaren els colors dels taxis de Barcelona i s'adoptà la combinació de colors groc i negre original dels David, vigent encara actualment.[7]
La postguerra
modificaDurant la guerra civil espanyola l'empresa va ser col·lectivitzada i els taxis es varen fer servir al front. Un cop acabada la guerra, David es reconvertí en representant de Citroën i va entrar en altres negocis, com ara els aparcaments i el servei de grua.[7] Cal dir que, a causa de l'escassetat de combustible de l'època, Josep Maria Moré va fabricar una curta sèrie de vora deu vehicles elèctrics sota la marca David, amb xassís Citroën i carrosseria tipus haiga.[6]
Cap a 1954, David va obtenir la patent d'un microcotxe de tres rodes,[3] el qual va fabricar fins al 1957.[7]
Autocicles (1913-1923)
modificaEls autocicles David es construïen amb carrosseries de dues i quatre places. El prestigi de la marca va culminar amb l'encàrrec del duc de Montpensier, que va donar lloc a la comercialització d'un model amb el seu nom. Amb la mort de Josep Maria Armangué la fàbrica va començar un lent ocàs, el David no va evolucionar i la clientela va minvar fins que va aturar definitivament la producció cap a 1923. Els cotxes encara no venuts es van transformar en una mena de petit taxi de dues places.[6]
Els motors dels David, juntament amb les seves dimensions i prestacions, van créixer. Dotats inicialment de bicilíndrics de motocicleta JAP refrigerats per aire, després en muntaren de 2 i 4 cilindres MAG (Motosacoche) amb refrigeració líquida. D'ençà de 1919, en muntaren de les marques Hispano Suiza, Ballot i Elizalde.[1] Però el punt fort dels David era el seu xassís, dotat de bastidor de fusta, suspensió anterior independent per ballestes transversals superposades i transmissió per doble corretja a les rodes posteriors, amb relació adaptable. Gràcies a les seves vies, molt amples, tenien gran estabilitat. Els més potents podien assolir els 130 km/h en pla, i la seva agilitat els feia molt competitius.[2]
Èxits esportius
modificaEls autocicles David van destacar en competició durant l'època en què aquesta mena de vehicles era popular, en dura competència amb altres marques barcelonines com ara Ideal o DyG.[8] Pilotats especialment pels germans Armangué i per Josep Maria Moré, però també per Josep i Joan Andreu, Santiago Soler, Josep Martí i altres pilots. Josep Maria Armangué hi guanyà la Barcelona-Sabadell-Barcelona de 1914 i Frick i Lluís Armangué, la Barcelona-Madrid-Barcelona de 1916 (més de 1.250 km a uns 44 km/h de mitjana). El 1915, Moré va guanyar la I prova per equips amb els seus companys Ferran i Armangué (amb motocicletes Rudge) i Pau Llorens amb sidecar Rover.[1]
A la fi dels anys deu, aparegueren nous fabricants que aportaren solucions més innovadores als autocicles, com ara Loryc i Salmson. Malgrat la manca d'evolució dels David enfront d'aquesta competència, els èxits esportius de la marca continuaven. El 1922, Moré fou segon a la I Pujada a la Rabassada (després del Bugatti de Patricio de Satrústegui) amb un David anomenat «La Bala de Plata» equipat amb motor MAG de 1.100 cc tetracilíndric, vàlvules a la culata i carrosseria més aerodinàmica. Però la davallada en la demanda i competitivitat dels David va provocar el seu progressiu abandonament. De cara al Trofeu Armangué de 1922, fins i tot Frick Armangué va canviar el seu David per un Loryc-EHP amb el qual va fer la volta ràpida al circuit i va acabar segon.[1]
Microcotxes (1951-1957)
modificaDavid S.A. va presentar el 1950 un model de microcotxe per al repartiment urbà (més aviat un tricicle carrossat) amb mecànica pròpia,[7] del qual se'n varen fer diverses versions incloent-hi un turisme de dues places (i fins i tot una tricamioneta de cinc rodes). Segons Josep Maria Moré «No es tracta d'un cotxe amb una roda menys, sinó d'una moto amb una roda més».[1]
Tot i que els primers prototipus daten de 1949 i els darrers exemplars matriculats, de 1959,[1] se n'ha calculat una producció total d'uns 60 exemplars entre 1951 i 1957.[6]
Característiques tècniques
modifica- Motor:
- Característiques: Monocilíndric anterior de fabricació pròpia (tipus M.2 t.1) de dos temps de 76 X 76 mm (345 cc) refrigerat per turbina d'aire accionada per l'eix del cigonyal
- Potència: 10 CV a 4.000 rpm
- Compressió: 5,7:1
- Parell màxim: 2 m/kg
- Carburador: Solex
- Dipòsit d'oli: 2 l
- Instal·lació elèctrica: 6 H amb dinamo de 100 W, bateria de 45 A i bugies de grau F-70
- Canvi de marxes i frens:
- Velocitats: 6 relacions (3 marxes amb multiplicador) més marxa enrere
- Relacions de canvi: 1a 1:26 / 2a 1:1,47 / 3a 1:1,04 / Marxa enrere -1:4,2
- Embragatge: Multidisc en bany d'oli
- Frens: Mecànics sobre les tres rodes
- Superfície total de frenada: 240 cm2
- Xassís:
- Tipus: Barra central longitudinal sobre la qual es recolza el tren posterior. El tren anterior consta de conjunt de direcció-suspensió i el motor gira juntament amb la roda.
- Suspensió anterior: Per ballestes i molla espiral
- Suspensió posterior: Per làmines de torsió
- Direcció: Per semicorona i pinyó amb 3,40 m de diàmetre de gir
- Pneumàtics: 4.00 x 8 (pressió: 1,5 davant i 1,75 darrere)
- Mides i pes:
- Ample de via posterior: 1,20 m
- Distància entre eixos: 1,70 m
- Longitud total: 2,80 m
- Amplada total: 1,40 m
- Alçada total: 1,40 m (capotat)
- Alçada sobre el terra: 0,20 m
- Pes: 280 kg (els primers models pesaven 215 kg)
- Carrosseria:
- Tipus: Monocasc d'estil torpede oberta (amb capota o sense). Hi va haver un model tancat i una tricamioneta oberta.
- Seients: 2+2
- Dipòsit de benzina: 18 l
- Prestacions:
- Velocitat màxima: 68 km/h el model normal i 58 km/h la tricamioneta
- Consum: 5 l/100 km
Vegeu també
modificaReferències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Astudillo, Josep. «David (1913 - 1959)» (en castellà). Autopasion18. [Consulta: 24 març 2013].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Del Arco, Javier; Arderiu, Miquel; Montero, Xavier; Camp, Jordi. «D'Hispano Suiza i David a Nacional Pescara». A: Història de l'automobilisme a Catalunya. Barcelona: Planeta, 1990, p. 250-252. ISBN 84-320-6249-9.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 C.S. «Aquells artefactes bojos». El Periódico, 21-10-2014.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Historia» (en castellà). davidsa.com, 2016. [Consulta: 24 març 2016].
- ↑ Ciuró, Joaquim «Centenario de un genial automovilista» (en castellà). La Vanguardia, 22-01-1991 [Consulta: 9 febrer 2016].
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 «David» (en castellà). losorigenes.net, 2007. Arxivat de l'original el 2016-04-06. [Consulta: 24 març 2016].
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Cubeles, Albert; Roca, Joan. «David». A: L'enginy de postguerra. Microcotxes de Barcelona (PDF). Barcelona: Museu d'Història de Barcelona, 12 desembre 2012, p. 17 (MUHBA Llibrets de sala, 11).
- ↑ Oliveras, Josep «La consolidació d'una ciutat industrial. Barcelona, 1881-1935» (PDF). Barcelona quaderns d'història. raco.cat [Barcelona], Núm. 19: L'Electrificació de Barcelona, 1881-1935, 2013, p. 257 [Consulta: 25 març 2016].
- ↑ «DAVID, Barcelona» (en castellà). grupo7.com. [Consulta: 24 març 2013].
Enllaços externs
modifica- David - Lloc web oficial
- Article sobre Josep Maria Armangué al Web Todos los Pilotos Muertos Arxivat 2016-04-19 a Wayback Machine. (castellà)
- Història dels autocicles David (castellà)