Viquipèdia

David Fernàndez i Ramos

periodista i activista social català

David Fernàndez i Ramos (Barcelona, 24 de setembre de 1974)[1] és un periodista i activista social català.[2] Va ser diputat del Parlament de Catalunya de la X legislatura per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), exercint el càrrec de president-portaveu del Grup Mixt.[1] El 27 de juliol de 2015, després d'exercir el càrrec com a independent, va passar a formar part de la CUP com a militant.[3] Des de febrer de 2022 és vocal de la junta d'Òmnium Cultural presidida per Xavier Antich.[4]

Plantilla:Infotaula personaIl·lustre Modifica el valor a Wikidata
David Fernàndez i Ramos
Imatge
David Fernàndez (2017) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement24 setembre 1974 Modifica el valor a Wikidata (50 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Diputat al Parlament de Catalunya

17 desembre 2012 – 4 agost 2015

Circumscripció electoral: Barcelona

Dades personals
FormacióUniversitat Autònoma de Barcelona
La Sedeta
Institut Vila de Gràcia Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, activista social, polític Modifica el valor a Wikidata
PartitCandidatura d'Unitat Popular Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències
Participà en
13 juliol 2016Per un referèndum oficial i vinculant sobre la independència el 2017 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Veu: David Fernàndez i Ramos Modifica el valor a Wikidata
Lloc webblocs.mesvilaweb.cat… Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm5377361 TMDB.org: 2139297
Facebook: higiniaroig X: HiginiaRoig Modifica el valor a Wikidata

Biografia

modifica

Nascut el 24 de setembre de 1974 a Barcelona.[5] Té un germà bessó que treballa a Brussel·les de programador informàtic.[5] El seu avi patern, Saturnino Fernández, fou militant comunista, republicà, i ferm antifranquista, en el que s'emmirallà políticament.[5] Cursà els estudis bàsics als instituts de La Sedeta i al Vila de Gràcia, ambdós de Barcelona.[1] Començà la seva militància política a inicis de la dècada del 1990 als Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista[5] i l'any 1993 a l'organització estudiantil Alternativa Estel.[1] Pel que fa al món universitari, inicià els estudis de ciències polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona però els abandonà al tercer curs de la llicenciatura.[5] En acabat, estigué dos anys al taller 1 (planxisteria) de la fàbrica de l'empresa automobilística SEAT, posant unes 200 portes diàries al model Ibiza, fins que una lesió l'obligà a abandonar la feina.[5]

L'any 1996 fou membre fundador de l'Ateneu Independentista i Popular de la Vila de Gràcia La Torna.[1] És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils[6] i de la Xarxa d'Economia Solidària.[1] Des de 2003 forma part de la cooperativa de crèdit de finances ètiques i solidàries Coop57, tasca que únicament interrompé durant el mandat de diputat al Parlament de Catalunya entre 2012 i 2015.[5] Afiliat a la Federació de Treballadors i Treballadores de Catalunya —adscrita a la Intersindical Alternativa de Catalunya— i al Sindicat de Periodistes de Catalunya, és membre d'Entrepobles i participa de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció i Denúncia de la Tortura.[1] Va ser redactor i editor del setmanari La Directa coordinant la secció d'investigació «Estirant del fil».[7] També ha col·laborat com a periodista amb mitjans de comunicació alternativa com Gara, Berria, VilaWeb,[8] Mèdia.cat, Masala, Diagonal i Carrer.[1]

El 2006 va publicar, en català i en castellà, una crítica de les actuacions de l'estat, Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial, amb pròleg d'Arcadi Oliveres.[9] El 13 de novembre de 2012 va publicar, juntament amb Julià de Jòdar, un treball divulgatiu sobre els orígens i el projecte de la Candidatura d'Unitat Popular a partir de la recopilació d'opinions de l'entorn, titulat Cop de CUP.[10] L'any 2013 va seguir Foc a la barraca, un recull d'articles d'opinió seus realitzats als darrers anys, que va ser el llibre de pensament crític més venut durant la diada de Sant Jordi d'aquell mateix any.[11]

Activitat institucional

modifica

Políticament, Fernàndez no havia militat mai en cap partit, en valer-se sempre de la condició d'independent. Va concórrer per primera vegada a les eleccions municipals de Barcelona de 2011 en el 14è lloc de la llista de la CUP-Alternativa per Barcelona,[12][13] que no va obtenir cap representant al consistori.[14] El 13 d'octubre de 2012 va ser escollit com a cap de llista de la CUP-Alternativa d'Esquerres per Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012.[15][16][17][18] En aquells comicis, la CUP va obtenir tres escons, tots de la circumscripció de Barcelona, i Fernández va convertir-se així el 25 de novembre en diputat electe de la desena legislatura del Parlament de Catalunya.[19] El 17 de desembre va acreditar l'acta de diputat per exercir el càrrec de president-portaveu del Grup Mixt de la desena legislatura de la Catalunya autonòmica.[1]

Al llarg la seva etapa parlamentària Fernàndez va esdevenir especialment popular per les seves crítiques contra la corrupció de banquers i polítics a la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya sobre la crisi financera espanyola iniciada el 2008. El novembre de 2013, quan Rodrigo Rato, expresident de Bankia i exdirector gerent del Fons Monetari Internacional, fou cridat a declarar en aquesta comissió, Fernàndez va treure's una sandàlia i la va mostrar a Rato, titllant-lo de «gàngster».[20] L'incident fou socialment aplaudit, però va generar molta incomprensió als mitjans de comunicació espanyols, els quals van adreçar-li algunes desqualificacions.[21][22] Pels seus mèrits, el 2014 fou nomenat president de la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política.[23]

A les eleccions municipals de 2015 fou escollit en quaranta-unè lloc de la CUP-Capgirem Barcelona. Tancava la llista de Barcelona, juntament amb l'advocat August Gil Matamala[24] i la jurista Isabel Vallet, trenta-novè i quarantena respectivament.[25]

Activitat artística

modifica

Ha participat en espectacles musicals de tribut a Ovidi Montllor conjuntament amb Borja Penalba i David Caño formant el grup musical Ovidi3, «Un temps, una estima, una idea», que s'ha acabat transformant en Ovidi4 integrant a la cantant valenciana Mireia Vives a partir de l'espectacle «Cuidem-nos». L'abril de 2021, Sembra Llibres i Propaganda pel fet! va publicar el llibre-disc L'Ovidi se’n va a la Beckett, enregistrat a la Sala Beckett de Barcelona.[26]

Obra publicada

modifica
  • Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial. Del Cinema Princesa a l'absolució dels Tres de Gràcia (1996-2006). 2006. Virus, p. 318. ISBN 9788496044807. [27]
  • Fernández, David; Salellas, Benet; diversos autors. Rastres de Dixan. Islamofòbia i construcció de l'enemic en la era post 11-s. 2009. Virus, p. 144. ISBN 9788492559091. [28]
  • Cop de CUP, amb l'escriptor Julià de Jòdar (Grup 62, 2012)[29]
  • Foc a la barraca (Lo Diable Gros, 2013)[30]
  • August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra, amb l'educadora social Anna Gabriel (Sembra Llibres, 2017)[31]
  • La revolta de Santa Jordina, amb la dissenyadora gràfica Lyona (Àmsterdam Llibres, 2019)[32]
  • No robaràs. Barcelona: Fragmenta, 2024. ISBN 9788410188006. [33]

Referències

modifica
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Parlament de Catalunya - Fitxa del diputat David Fernàndez». Parlament.cat. Arxivat de l'original el 2013-07-21. [Consulta: 21 febrer 2013].
  2. ↑ «Informació de l'usuari». Blog de l'Estirant del fil. Arxivat de l'original el 2014-04-10. [Consulta: 31 octubre 2012].
  3. ↑ «David Fernàndez s'acomiada del «Matrix» del Parlament i dilluns es farà militant de la CUP». NacioDigital.cat, 24-07-2015. Arxivat de l'original el 2021-04-18. [Consulta: 17 desembre 2015].
  4. ↑ «Junta directiva». Òmnium Cultural, 01-02-2022. Arxivat de l'original el 2022-05-25. [Consulta: 4 març 2022].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Hinojosa, Silvia. «David Fernández, un punky en el Parlament» (en castellà). LaVanguardia.com, 08-11-2014. Arxivat de l'original el 23 de juliol 2019. [Consulta: 17 gener 2018].
  6. ↑ «Estirant del fil - Biografia». Blog Estirantdelfil. Arxivat de l'original el 2014-04-10. [Consulta: 21 desembre 2012].
  7. ↑ «La CUP irá a las urnas para dar voz a los movimientos sociales» (en castellà). Eldiario.es. Arxivat de l'original el 2013-02-03. [Consulta: 18 octubre 2012].
  8. ↑ Gimeno, Josep. «La jornada Ramon Barnils analitzarà el tractament mediàtic dels casos de corrupció». Cugat.cat, 20-11-2009. Arxivat de l'original el 2021-04-19. [Consulta: 21 desembre 2012].
  9. ↑ «Portada del "Cròniques del sis"». VirusEditorial.net. Arxivat de l'original el 2020-11-09. [Consulta: 31 octubre 2012].
  10. ↑ «Apareix el bloc del llibre "Cop de CUP", de David Fernàndez i Julià de Jòdar». Llibertat.cat, 17-10-2012. Arxivat de l'original el 2021-04-23. [Consulta: 22 novembre 2012].
  11. ↑ Picazo, Sergi. «Rànquing dels 15 llibres (alternatius) més venuts la diada de Sant Jordi». Directa.cat, 30-04-2013. [Consulta: 8 maig 2013].
  12. ↑ «Candidatura d'Unitat Popular - Alternativa per Barcelona (CUP-AB)» (pdf) pàg. 26. Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, 26-04-2011. [Consulta: 2 maig 2013].[Enllaç no actiu]
  13. ↑ «La CUP presenta la llista per Barcelona amb Xavier Monge al capdavant». CUP.cat. Arxivat de l'original el 2013-12-07. [Consulta: 20 desembre 2012].
  14. ↑ «Elecciones locales 2011 - Barcelona» (en castellà). Elecciones.mir.es. Arxivat de l'original el 2015-05-05. [Consulta: 20 desembre 2012].
  15. ↑ «Edicte de 29 d'octubre de 2012, pel qual es fan públiques les candidatures proclamades per la Junta Electoral Provincial de Barcelona per a les eleccions al Parlament de Catalunya». Gencat.cat, 29-10-2012. Arxivat de l'original el 2014-10-18. [Consulta: 31 octubre 2012].
  16. ↑ Cardús, Pere. «David Fernàndez: 'Som un projecte de ruptura democràtica per als Països Catalans'». VilaWeb, 14-10-2012. Arxivat de l'original el 2012-11-16. [Consulta: 31 octubre 2012].
  17. ↑ «David Fernàndez, líder de la CUP: "Pensem que la unitat no es fa en cap despatx, la farem al carrer"». 324.cat, 15-10-2012. Arxivat de l'original el 2013-10-30. [Consulta: 31 octubre 2012].
  18. ↑ «Entrevista a David Fernàndez». EL 9 TV, 20-11-2012. [Consulta: 1r juliol 2024].
  19. ↑ «Diputats electes a la X Legislatura del Parlament de Catalunya». Parlament.cat, 25-11-2012. Arxivat de l'original el 2014-02-23. [Consulta: 26 novembre 2012].
  20. ↑ Garganté, Toni. «David Fernàndez, a Rodrigo Rato, al Parlament: "Fins aviat, gàngster"». Ara, 11-11-2013. [Consulta: 13 juny 2020].
  21. ↑ Ribera, Xavier. «David Fernández, el justiciero de la sandalia» (en castellà). El Diario, 07-06-2014. [Consulta: 13 juny 2020].
  22. ↑ ACN-Redacció. «Insults i desqualificacions contra David Fernàndez en mitjans espanyols. Arran de les paraules del diputat de la CUP a Rodrigo Rato ahir al parlament». Vilaweb, 12-11-2013. [Consulta: 13 juny 2020].
  23. ↑ «Constituïdes les comissions d'investigació sobre frau fiscal i corrupció política i sobre Spanair». Parlament de Catalunya, 03-11-2014. Arxivat de l'original el 2021-01-22. [Consulta: 4 gener 2018].
  24. ↑ «David Fernàndez i Gil Matamala escriuen un conte sobre Felip Puig». Vilaweb.cat, 06-12-2012. Arxivat de l'original el 2012-12-10. [Consulta: 7 desembre 2012].
  25. ↑ «Candidatura d'Unitat Popular Capgirem Barcelona-Poble Actiu (CUP Capgirem Bcn PA)» (pdf) pàg. 14. Butlletí Oficial de la Província de Barcelona, 22-04-2015. [Consulta: 19 febrer 2021].[Enllaç no actiu]
  26. ↑ Gea, Èlia. «Ovidi 4 canta des d'un sofà ric de mudances». Enderrock.cat, 18-03-2021. [Consulta: 18 març 2021].
  27. ↑ «Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial». VirusEditorial.org. Arxivat de l'original el 2014-01-08. [Consulta: 8 gener 2014].
  28. ↑ «Benet Salellas i David Fernàndez presenten el llibre "Rastres de Dixan" a Vic». Vilaweb.cat, 03-11-2009. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 21 desembre 2012].
  29. ↑ Picazo, Sergi. «'Cop de CUP', l'striptease de l'esquerra independentista». El Punt Avui, 20-11-2012. Arxivat de l'original el 2015-04-13. [Consulta: 26 novembre 2012].
  30. ↑ «"Foc a la barraca", el llibre "alternatiu" més venut per Sant Jordi segons la "Directa"». Blocs.MesVilaweb.com, 20-05-2013. [Consulta: 25 maig 2013].
  31. ↑ «Presentació de llibre: 'August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra'». ICAB.cat. Arxivat de l'original el 2021-04-18. [Consulta: 24 octubre 2017].
  32. ↑ «La revolta de Santa Jordina». AraLlibres.cat. Arxivat de l'original el 2021-05-08. [Consulta: 28 novembre 2020].
  33. ↑ Nierga, Gemma. «Anar a eleccions ens pot situar en un lloc pitjor». RTVE, 28-06-2024. [Consulta: 1r juliol 2024].
En altres projectes de Wikimedia:
 
Commons
 Commons (Galeria)  
 
Commons
 Commons (Categoria)  
 
Viquidites
 Viquidites
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=David_Fernàndez_i_Ramos&oldid=34259114»