Declivi de l'Imperi Romà d'Orient
L'Imperi Romà d'Orient[nota 1] passà per diversos cicles de creixement i deterioració al llarg de gairebé un mil·lenni, incloent-hi grans pèrdues durant les conquestes àrabs del segle vii. Tanmateix, la majoria d'historiadors moderns situen l'inici del seu declivi terminal al segle xi.
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/4/40/Byzantine_Empire_animated.gif/220px-Byzantine_Empire_animated.gif)
Al segle xi, l'Imperi patí una gran catàstrofe quan perdé gran part dels seus territoris centrals a Anatòlia a mans dels turcs seljúcides després de la batalla de Mantziciert i la guerra civil posterior. Alhora, l'Imperi perdé els seus últims territoris a Itàlia a mans del regne normand de Sicília i rebé atacs repetits contra els seus territoris als Balcans. Davant d'aquesta situació l'emperador Aleix I Comnè demanà ajut a Occident, petició que desembocaria en la Primera Croada. Tanmateix, les concessions econòmiques a les repúbliques italianes de Venècia i Gènova afebliren el control de l'Imperi sobre les seves pròpies finances, especialment a partir del segle xiii, mentre que les tensions amb Occident conduïren al saqueig de Constantinoble per les forces de la Quarta Croada el 1204 i la posterior partició de l'imperi.
Tot i que diversos estats successors petits sobrevisqueren i aconseguiren reconquerir Constantinoble el 1261, l'Imperi havia quedat molt tocat. A llarg termini, la puixança dels turcs a Anatòlia es plasmà en el sorgiment de l'Imperi Otomà, que en poc temps conquerí els antics territoris centrals de l'Imperi Romà d'Orient durant els segles xiv i xv, culminant en la caiguda de Constantinoble en mans de l'exèrcit del soldà Mehmet II el 1453.