Dolors Frau i Julià

pedagoga i mezzosoprano catalana

Dolors Frau i Julià (Barcelona, 1 de setembre de 1882[1] - Barcelona, 11 de juliol de 1966[2]) fou una mezzosoprano catalana.[3]

Infotaula de personaDolors Frau i Julià
Dolors Frau i Julià.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r setembre 1882 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort11 juliol 1966 Modifica el valor a Wikidata (83 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPedagoga i cantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
VeuMezzosoprano Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Fou filla de Llorenç Frau i Abrines,[4] de Palma, i de Marta Julià i Guerrero, de Maó. Estudià cant, solfeig i piano a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb Lluís Millet i Joaquim Canals.[5] Dolors Frau va estudiar al Conservatori Municipal de Barcelona amb la professora Vàzquez. Va debutar el 1905 al Teatre del Bosc de Barcelona i poc després va començar la seva carrera internacional. Va estar viatjant per Europa i els Estats Units durant tres anys. El 1909 va tornar a Barcelona i va fer algun concert, però no romangué gaire temps a la capital catalana. El 1913 va debutar a la Scala de Milà amb un paper secundari d'Aida, compartint cartell amb Maria Gay. Els èxits de Dolors Frau a l'estranger arribaven a Catalunya a través de La Vanguardia, on es feia ressò de les funcions.[3]

El debut al Liceu de Barcelona va ser al gener del 1916 amb La Dolores de Bretón, i el 1919 es va presentar al Teatro Real de Madrid amb La Gioconda. Quan es va retirar el 1934, Dolors Frau havia cantat dirigida per directors de la talla de Toscanini, Camille Saint-Saëns y Tomás Bretón entre altres. A partir de 1935 va treballar com a professora al Conservatori del Liceu, on practicava un mètode d'ensenyança basat en els mètodes de Parisotti, Vaccai, Panofka i Rubini. Una de les seves alumnes fou Victòria dels Àngels, que estudià tres anys amb ella, fins que sorgiren certes desavinences a causa del repertori.[3] També tingué d'alumne a Carme Bustamante.[6]

La veu de Dolors Frau era ampla i potent, perfecta pels papers dramàtics, tot i que també era capaç de cantar amb dolcesa. Segons una anècdota, Camille Saint-Saëns va parar un assaig de Samson et Dalila per exclamar-li a la soprano “Quina veu tan dolça que teniu!”. De la veu de Dolors Frau queden documents sonors, com ara algunes peces d'Aida, Carmen i Il Trovatore.[3]

ReferènciesModifica

  1. Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1882, número de registre 4433.
  2. «Necrológicas». La Vanguardia, 21-07-1966, pàg. 29.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Dolors Frau Julià». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
  4. Llorenç Frau i Abrines fou autor d'un Diccionari de la Maçoneria, publicat el 1883.
  5. «Dolors Frau i Julià». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. [enllaç sense format] http://www.conservatori-liceu.es/conservatori/cantants.htm

BibliografiaModifica

  • Casares, Emilio (dir. i ed.) (2002). Historia de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid: SGAE.
  • Martín de Sagarmínaga, Joaquín (1997). Diccionario de cantantes líricos españoles. Madrid: Acento Editorial.