Dziga Vértov
Dziga Vértov (en rus, Дзи́га Ве́ртов, en ucraïnès, Дзи́ґа Ве́ртов, Dzyga Vértov) és el pseudònim de Denis Arkad’evič Kaufman[1] (Bialystok, actual Polònia, 2 de gener de 1896 – Moscou, 12 de febrer de 1954[1]). Fou director de cinema, guionista i muntador avantguardista soviètic, autor d'obres experimentals, com ara Txelovek s kinoapparàtom (“L'home amb la càmera”, 1929), que van revolucionar el gènere documental, del qual se’l considera un dels primers creadors.
_1913.jpg)  | |
| Nom original | (pl) Dawid Abelowicz Kaufman |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 2 gener 1896 Białystok (Polònia) |
| Mort | 12 febrer 1954 (58 anys) Moscou (Rússia) |
| Causa de mort | Causes naturals (Càncer ) |
| Sepultura | Cementiri de Novodévitxi |
| Activitat | |
| Ocupació | guionista, muntador, director de cinema, director de fotografia |
| Activitat | 1917 – |
| Gènere | Documental |
| Família | |
| Cònjuge | Yelizaveta Ignatevna Svilova (en)  (1929–1954) |
| Germans | Mikhail Kaufman (en) i Boris Kaufman |
Premis | |
      | |
Alguns dels seus altres films són Godovščina revoljucii («L’aniversari de la revolució», 1919), Šagaj, Sovet! («Endavant, soviet!», 1926), Šestaja Čast’ mirva («La sisena part del món», 1926) i Tri pesni o Lenine («Tres cançons sobre Lenin», 1934), d’intenció propagandística.
BiografiaModifica
David Àbelevitx Kàufman va néixer el 1896 en una família jueva a Bialystok, ciutat llavors pertanyent a la Rússia tsarista i actualment part de Polònia. Va estudiar música al conservatori de Bialystok fins que la seva família, fugint de l'avenç de l'exèrcit alemany durant la Primera Guerra Mundial, es va traslladar a Moscou el 1915.
Poc després es van instal·lar a Sant Petersburg, on Kaufman va iniciar la carrera de Medicina i va començar a escriure, tant poesia com narracions satíriques i de ciència-ficció. Interessat pel futurisme rus, va adoptar el pseudònim de Dziga Vértov, que significa «gira, baldufa» en ucraïnès.
El 1918, després de la revolució, el Comitè del Cinema de Moscou el va contractar per treballar a Kinonedélia («Setmana de cinema», setmanari cinematogràfic sovièticvde notícies d'actualitat), a Moscou. Va treballar muntant noticiaris cinematogràfics durant tres anys. Entre els seus companys estaven Lev Kuleixov, que per aquells anys estava portant a terme els seus famosos experiments de muntatge, i Eduard Tissé, futur càmera d'Eisenstein.
La seva primera pel·lícula com a director va ser L'aniversari de la Revolució (1919), seguida de La batalla de Tsaritsin (1920), El tren Lenin (1921) i Història de la guerra civil (1922). En aquestes pel·lícules, Vértov va explorar les possibilitats del muntatge, ensamblant fragments de pel·lícula sense tenir en compte la seva continuïtat formal, temporal ni lògica, buscant sobretot un efecte poètic que pogués impactar als espectadors.
El 1919, Vértov i altres joves cineastes, entre els quals es trobava la seva futura dona Ielizaveta Svílova, van crear un grup anomenat Kinoki ("Ulls de cinema"). Més tard se'ls uniria un dels germans de Vértov, Mikhaïl Kàufman, operador cinematogràfic. Entre 1922 i 1923, Vértov i Svílova van publicar diversos manifestos en publicacions d'avantguarda, desenvolupant la seva teoria del cinema ull, un precedent del cinema veritat.
Vértov i els altres membres del grup rebutjaven qualsevol dels elements del cinema convencional: des de l'escriptura prèvia d'un guió fins a la utilització d'actors professionals, passant pel rodatge en estudis, els decorats, la il·luminació, etc. El seu objectiu era captar la «veritat» cinematogràfica, muntant fragments d'actualitat de manera que permetessin conèixer una veritat més profunda que no pot ser percebuda per l'ull. Segons el mateix Vértov, «fragments d'energia real que, mitjançant l'art del muntatge, es van acumulant fins a formar un tot global», permetent «veure i mostrar el món des del punt de vista de la revolució proletària mundial».
El 1922 va fundar el grup Kinoglaz i va començar la sèrie de noticiaris Kinopravda («Veritat cinematogràfica»). En la sèrie Kinopravda, Vértov va filmar tota mena de llocs públics, a vegades amb càmera oculta i sense demanar permís. El més famós noticiari va ser Léninskaia kinopravda, que mostrava la reacció a la mort de Lenin el 1924.
Durant els anys 20 va rodar diverses pel·lícules, però destaca sobretot Txelovek s kinoapparàtom (Человек с киноаппаратом, «L'home amb la càmera», 1929). Txelovek s kinoapparàtom mostra un dia en la vida d'un operador soviètic, dedicat a filmar una ciutat soviètica des de l'alba fins a la nit. S'ha relacionat amb una modalitat de documentals urbans que va tenir èxit en l'època, les «simfonies de grans ciutats», exemplificades per pel·lícules com Berlín, simfonia d'una gran ciutat (1927), de Walter Ruttmann, o Pluja (1929) de Joris Ivens.
El que distingeix a l'obra de Vértov de les citades és la voluntat de realitzar una anàlisi marxista de les relacions socials mitjançant el muntatge. A més, Txelovek s kinoapparàtom posa l'accent en el procés de producció i consum del cinema (rodatge, muntatge i contemplació). Després de la seva última obra d'importància, Tres cants sobre Lenin (Tri pesni o Lénine, 1934), Vértov va ser relegat pel sistema estalinista a la producció de noticiers convencionals.
Vértov, a més de ser germà de l'operador Mikhaïl Kàufman, també ho era del director de fotografia Borís Kàufman.
ReferènciesModifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dziga Vértov |
- ↑ 1,0 1,1 «Dziga Vertov». GEC. [Consulta: 19 febrer 2021].