Editorial Maga

editorial de còmics

Maga va ser una editorial ubicada a València, que va perdurar des del 1951 fins al 1986 i el nom de la qual és un acrònim de Manuel Gago, el seu fundador. Fins al 1966 es va dedicar fonamentalment a la producció de còmic, convertint-se en un dels puntals de la denominada Escola Valenciana d'historieta. Va optar després per altres productes de la cultura popular, com els àlbums de cromos.

Infotaula d'organitzacióEditorial Maga
Dades
Tipuseditorial Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1951 Modifica el valor a Wikidata
FundadorManuel Gago García Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1986 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu

CaracterístiquesModifica

L'editorial Maga va mostrar una personalitat pròpia que la distingia d'altres editorials coetànies:

  • Una confecció acurada,[2]evident en l'ús d'iconografies i grafismes distintius per a les portades de cadascuna de les seves sèries.[3]
  • Certes constants argumentals, que l'estudios del còmic Pedro Porcel recull en poques paraules:
« Exotisme a dojo, acció, manteniment d'un cert to melodramàtic, respecte a les convencions narratives i convicció que només el que és extraordinari mereix ser explicat.[4] »

TrajectòriaModifica

Orígens i consolidació (1950-1957)Modifica

L'any 1950, sense deixar de treballar per l'Editorial Valenciana, Manuel Gago va fundar l'efímera Editorial Garga, al costat dels seus germans Pablo i Gago, el seu pare i un soci d'aquest. A l'any següent, la família Gago va fundar l'editorial Maga, controlada ja exclusivament per ells mateixos, i en la qual Miguel Quesada exercia feines de director artístic.

Després del peculiar "Leyenda y Fantasía", un còmic de fades que en gens se semblaria als seus productes més típics, l'editorial Maga es va afermar amb dues sèries dels germans Quesada, Pacho Dinamita i Tony y Anita, tot i que encara incidia en els còmics auto-conclusius, segurament per influència dels reeixits Roberto Alcázar y Pedrín o Hazañas Bélicas.[5] Al mateix temps, va donar a conèixer a una altra parella de germans, José ((Juan Bravo y sus Chicos) i Leopoldo Ortiz (El Príncipe Pablo).

A partir de 1954, el mateix Manuel Gago va començar a aportar les seves pròpies sèries, a mesura que s'anava deslligant de Valenciana: El As de Espadas (1954), El Capitán España (1955), El Defensor de la Cruz (1956) i, ja el 1957, El Paladín Audaz, El Club de los Cinco, Puño de Hierro i El Capitán Valiente.[6] L'editorial va acabar de consolidar-se, gràcies a l'èxit de Pantera Negra (1956) de Pedro Quesada i José Ortiz i El Pequeño Héroe (1957), d'origen italià.[7]

Esplendor (1958-1962)Modifica

A la fi dels 50, Maga va començar a apostar per personatges més despreocupats i menys dramàtics, d'acord amb els canvis que El Capitán Trueno (1956) havia desencadenat.[8] Va augmentar també la seva oferta de col·leccions, intentant acaparar el mercat, i aconseguint tres autèntiques fites el 1958: Apache, on va ressaltar la feina de Luis Bermejo; Pequeño Pantera Negra i Bengala.[9][10] A l'any següent, Manuel Gago es rescabalava amb El Corsario sin Rostro, El Aguilucho i sobretot Piel de Lobo.[11]

A principis dels anys 60, l'editorial va llançar "Muchachas" (1960) i "Selecciones Maga" (1961), adscrites a la tendència del "còmic sentimental-proper", que havia inaugurat en 1958 "Rosas Blancas" de Toray.[12] Va haver-hi nous èxits, com El Coloso (1960), Olimán (1961) i Flecha Roja (1962).

Decadència (1963-1986)Modifica

El 1963, després de l'excés d'anys anteriors, es va reduir el nombre de llançaments, a més d'abundar el material importat i les reedicions. Malgrat la consolidació d'autors interessants com Eustaquio Segrelles[13] i èxits com África, les col·leccions de quaderns d'aventures es van esfondrar, a causa de la implantació de la televisió i el repunt de la censura motivat per l'arribada de María Consuelo Reyna a la Delegació a València de la Comissió d'Informació i Publicacions Infantils i Juvenils.[14]

Després de provar amb revistes juvenils (Pantera Negra i Flecha Roja), l'editorial Maga va deixar d'editar còmics el 1966, per centrar-se en els àlbums de cromos fins al seu tancament el 1986.[15]

ReferènciesModifica

  1. Porcel (2002), p. 227.
  2. Porcel (2002), p. 252.
  3. Baena (2002), pp. 68 a 72.
  4. Porcel (2002), p. 242.
  5. Baena (2002), p. 64.
  6. Baena (2002), pp. 72 a 75.
  7. Porcel (2002), p. 260.
  8. Porcel (2002), pp. 259 a 260.
  9. Porcel (2002), p. 261.
  10. Porcel (2002), p. 270.
  11. Baena (2002), pp. 85 a 87.
  12. Ramírez (1975), pp. 86 a 88.
  13. Porcel (2002), pp. 294 a 298.
  14. Porcel (2002), pp. 80 a 82.
  15. Porcel (2002), 75.

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica