Obre el menú principal

BiografiaModifica

El seu sobrenom seria degut al color de la seva armadura, però no era utilitzat pels seus contemporanis. No apareix fins al 1568 a Chronicle of England de Richard Grafton. En vida, se l'anomenava simplement el «príncep», el príncep de Gal·les, i entre 1362 i 1372 el príncep d'Aquitània. També se'l coneixia pel seu lloc de naixement: Eduard de Woodstock.

Els seus preceptors van ser Walter Burley i el cavaller d'Hainaut Walter Mauny. Als vuit anys mentre el seu pare marxa a Flandes per tal de contreure aliances contra França, és designat "guardià del regne". Va ser instruït per Eduard III, no negligint ni la seva educació ni la seva instrucció de príncep, fent-lo cavaller el 12 de juliol de 1345.

La guerra dels cent anysModifica

 
La batalla de Nàjera, miniatura de Jean Froissart.

Ja acostumat als torneigs, desembarca l'11 de juliol de 1346 a la Haia, destrossa Normandia al costat del seu pare i coneix la seva primera gran batalla a Crécy el 1346,[1] on assumeix el comandament de l'ala dreta de l'exèrcit anglès amb l'ajuda del també jove comte de Warwick. Una crònica de l'època diu que el jove Príncep va estar a punt de perdre la vida aquell dia: desarmat per un cavaller francès, és el seu porta estendard que hauria tingut la presència d'esperit d'amagar-lo sota la bandera amb el drac vermell del príncep de Gal·les i qui hauria rebutjat nombrosos atacants. Aquella nit, hauria manat l'execució de tots els soldats francesos ferits i incapaços de pagar el rescat, i al matí, es produí una massacre encara més gran quan les milícies urbanes franceses van venir com a reforç però ja massa tard.

Primera guerra civil castellanaModifica

Enric de Trastàmara amb l'ajut de Carles V de França, la reina Joana de Borbó, Pere el Cerimoniós i nobles castellans contraris a Pere va envair el territori castellà sent proclamat rei a Calahorra el 1366, ocupant en poc temps la totalitat del Regne de Castella.

Pere el Cruel, necessità l'ajuda d'Eduard de Woodstock, governador anglès d'Aquitània, negociant els acords en el tractat de Libourne el 1366[2] i junts van penetrar a la península amb tropes angleses, derrotant Enric II de Castella a la batalla de Nàjera el 1367, on agafà una malaltia que l'acompanyà els darrers anys de vida.[3] Tot i la brutal repressió contra els partidaris d'Enric, aquest aconseguí recobrar forces i va assetjar Toledo el 1368 i derrotar Pere I a la batalla de Montiel el 1369, qui finalment mor en una baralla durant les converses de pau.

Gran estrategModifica

Eduard va aconseguir grans victòries contra els francesos tot i estar habitualment en inferioritat numèrica, gràcies als seus dots tàctics i a l'ús de l'arc llarg anglès, com en les batalles de Dupplin Moor (10:1), Neville's Cross (1,9:1), Crécy (2:1), Poitiers[4](2,3:1) o Nàjera (1,5:1).[5]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eduard de Woodstock  
  1. (anglès) Jim Bradbury, The medieval archer, p.105
  2. (anglès) Ronald H. Fritze, William Baxter Robison, Historical dictionary of late medieval England, 1272-1485, p.188
  3. (anglès) William W. Kibler, Medieval France: an encyclopedia, p.315
  4. Urban, William L. Medieval Mercenaries: The Business of War (en anglès). Greenhill Books, 2006, p. 99. ISBN 1853676977. 
  5. (anglès) MacGregor Knox i Williamson Murray, The dynamics of military revolution, 1300-2050, p.16