Enric Gros i Miquel
Enric Gros i Miquel (Franciac, Selva, 1864 - Calvià, Mallorca, 22 de febrer de 1949) va ser un naturalista i recol·lector botànic català.[1][2][3]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1864  Franciac (Selva) |
| Mort | 22 febrer 1949 (84/85 anys) Calvià (Mallorca) |
| Activitat | |
| Ocupació | naturalista, botànic |
| Ocupador | Universitat de Barcelona Museu de Ciències Naturals de Barcelona |
Tot i no disposar de formació científica, fou un gran observador i coneixedor de les plantes del camp.[1][4] Fill d'una família humil, després de múltiples oficis i ocupacions, com a captaire, vailet de pastor, bouer, boscater, carboner de bosc i de ciutat, segador, dallaire, taper i alguns més, s'embarcà cap a L'Havana, en un viatge sembla que motivat per motius polítics. Un cop a l'Havana, va ingressar a l'Hospital de les Animes, seduït per les promeses dels seus facultatius, que li van oferir vacunar-lo contra la febre groga. En realitat, es tractava dels primers assajos de vacunació per mitjà de la picada de mosquits infectats, i Gros, inoculat, tingué la sort de sortir indemne de la prova. Altres companys seus van morir en la prova. Després de l'experiència, s'incorporà a l'Hospital de les Ànimes com a jardiner, i després ingressà al seu laboratori, on va aprendre les nocions elementals de la tècnica microscòpica i microfotogràfica.[2][3]
Quan retornà a Barcelona, es convertí en ajudant de classes pràctiques d'història natural a la Universitat de Barcelona, quan regentava la càtedra Odón de Buen. Més tard, entrà al Laboratori de Biologia Marina de Portopí, i posteriorment al de Màlaga. El 1917 passà a treballar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona com a recol·lector botànic.[2][3] Allà, col·laborà amb Odón de Buen, i, posteriorment, amb Pius Font i Quer com a recol·lector dels herbaris del Museu, que enriquí considerablement entre el 1917 i el 1934.[1] Des de la nova ocupació, Gros arribà a conèixer els gèneres i moltes espècies de la flora de Catalunya, i aconseguir aplegar grans quantitats de plantes a Catalunya, les Balears, el País Valencià, Andalusia, Castella, Extremadura, Portugal i el Marroc, que es convertí en la base de les col·leccions afro-hispàniques de l'Institut Botànic de Barcelona. Els gèneres Calycotome, Centaurea, Genista, Iberis, Origanum, Sideritis, etc., compten amb alguna estirp que duu el seu nom.[3]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Enric Gros i Miquel». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Font i Quer, Pius «Enrique Gros y Miquel». Collectanea Botanica. Institut Botànic de Barcelona (IBB) - Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), Vol. 2, Núm. 2, 1949, pàg. I-III. ISSN: 0010-0730 [Consulta: 26 abril 2020].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Font i Quer, Pius «Enric Gros i Miquel (1864-1949)». Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 1949, pàg. 120 [Consulta: 26 abril 2020].
- ↑ Guasch Ribas, Xavier «Gros i Miquel, Enric». Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera [Consulta: 26 abril 2020].
Bibliografia modifica
- Font i Quer, Pius; Aramon i Serra, Ramon (ed.). «Història de dos botànics catalans». A: Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1953, p. 21-45.