Obre el menú principal

El poble d'Escarlà pertany a l'antic terme ribagorçà de Sapeira, agregat el 1970 al terme municipal de Tremp. És al nord-oest de Tremp, a l'extrem de ponent del terme, a prop de la Noguera Ribagorçana. És aturonat dalt de la carena que delimita pel nord la vall del barranc d'Escarlà.

Infotaula de geografia políticaEscarlà

Localització
Localització de Tremp respecte del Pallars Jussà.svg
 42° 13′ 10″ N, 0° 43′ 34″ E / 42.2194°N,0.726233°E / 42.2194; 0.726233
Població
Total 2 hab.
Geografia
Altitud 797,3 m
Identificador descriptiu
Codi postal 22584
Modifica les dades a Wikidata

Entre 1812, a ran de l'aplicació de la Constitució de Cadis, i febrer del 1847, Escarlà formà ajuntament, que desaparegué en fixar-se que el nombre de veïns (caps de família) havia de sobrepassar els 30, per mantenir la independència municipal. En aquell moment[1] s'uní a Sapeira.

Té una interessant església romànica, dedicada a sant Joan, sufragània de la parroquial de Sant Pere d'Espills.

A llevant del poble, a l'altre costat de la vall, al vessant nord-oest del Grau d'Espills, als peus de la Serra de la Capella, hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Mir o de la Mira.

Contingut

EtimologiaModifica

Segons Coromines (op. cit.), Escarlà s'escapa de la norma general que explica els topònims acabats en com a procedents d'antropònims llatins acabats en -anum. Tampoc no té res a veure amb el nom comú carlà, que prové de castlà.

En aquest cas, es tracta d'un nom propi germànic, Skarilan, prou documentat en gòtic antic.

HistòriaModifica

Escarlà era una castlania avançada d'Espills: així com el castell d'Espills quedava en una posició dominadora, però allunyada de les vies comunicatives de ran de Noguera Ribagorçana, Escarlà queda més proper i igualment aturonat: aquí hi hagué una torre o castell molt senzill, el castell d'Escarlà, alguna resta del qual roman a ponent de la roca on es troba l'església de Sant Joan d'Escarlà.

El 1553, Escarlà (Scarlar) tenia 5 focs[2] (uns 30 habitants); en el cens del 1831, Escarlà apareix amb 27 habitants, i a l'entorn de l'any 1900 tenia 33 edificis i 43 habitants. El 1970 ja només tenia 7 habitants, que han quedat reduïts a 2 el 2006, havent passat, però, per uns anys en què es convertí en despoblat total.

Com a senyoriu, Escarlà era de Baró al segle XVII, sense que consti si és un cognom familiar, o significa que pertany al baró, que en aquest cas seria la família Erill. Al segle XIX, quan s'extingiren els senyorius, pertanyia a Torres i Santgenís.

Pascual Madoz dedica un article a Escarlà en el seu Diccionario geográfico..., del 1845. Segons aquest diccionari, Escarlà és dalt d'un turó a ponent de la Noguera Ribagorçana (cosa que és un error evident, atès que és a l'est), on el combaten tots els vents. El clima és fred, però saludable, i no hi ha més malalties que les bilioses, producte de la mala alimentació. Tenia 10 cases unides, que formaven un sol carrer, costerut i mal empedrat. Cita com a proper el santuari de Nra. Sra. de la Mira. El terreny del seu terme és aspre, trencat, pedregós i estèril, i només s'hi conreen uns 80 jornals. No hi ha boscos, només alguns roures disseminats, així com algunes pomeres. Els veïns d'Escarlà se serveixen dels matolls, per a acaptar llenya. S'hi produïa blat, patates i vi, que és el més abundant, tot i que de qualitat inferior. S'hi criaven algunes ovelles i cabres, així com els bous i ases necessaris per a les feines del camp. Hi havia caça de perdius i de molts conills, així com pesca de truites i barbs. La població era de 6 veïns (caps de família) i 36 ànimes (habitants).

ReferènciesModifica

  1. Butlletí Oficial de la Província de Lleida
  2. Lo vicari, eclesiàstic; Mossèn Pere Boïls, senyor del lloc, militar, i Pere Guardiola, l'hereu de Montserrat Espies i Pere Espies.

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica

Vegeu tambéModifica