Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 81.38.56.212. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. Etiqueta: Reversió |
m neteja i estandardització de codi |
||
Línia 3:
La '''caiguda de l'Imperi Romà d'Occident''' és el procés de decadència que va portar a la fragmentació de l'[[Imperi Romà d'Occident]] l'any [[476]].
Cap al {{segle|IV|s}}, Roma seguia dominant un extens imperi, que tenia com a eix el [[mar Mediterrani]]. La civilització romana s'estenia des del [[Rin]] i el [[Danubi]] fins al [[Sàhara]], des de l'occident d'[[Hispània]] fins a [[Mesopotàmia (província romana)|Mesopotàmia]].
El triomf del [[cristianisme]], que va ser convertit en religió oficial per l'emperador [[Teodosi I el gran|Teodosi I el Gran]] a finals del segle IV, consolidava encara més aquesta unitat. Tanmateix, en aquell moment, aquest immens imperi patia una greu crisi que a la llarga acabaria amb la seva existència. Era un gegant cansat després de diversos segles d'expansió i esforços.
Alguns símptomes d'aquesta decadència eren:
Línia 17:
L'exèrcit es conservava encara fort, malgrat que era cada vegada més freqüent l'allistament de germànics, que ocupaven fins i tot alts càrrecs de comandament.
A part d'aquesta situació, ja de per si greu, una forta amenaça assetjava Roma. Es tractava de la pressió que sobre els seus ''limes'' o fronteres feien els pobles germànics. La derrota i mort soferta per l'emperador d'Orient [[Valent]] l'any [[378]] enfront dels [[visigots]], en la [[Batalla d'Adrianòpolis (378)|Batalla d'Adrianòpolis]], en va ser un seriós avís.<ref>{{ref-llibre|títol=Military Review|url=https://books.google.com/books?id=iJJFAQAAIAAJ&pg=RA4-PA50|any=1955|editorial=US Army Command and General Staff College|pàgines=4–}}</ref>
El seu successor [[Teodosi I el gran|Teodosi I el Gran]] ([[379]]-[[395]]) tenia a les seves mans la difícil empresa d'injectar nova vida a l'imperi, i la seva gestió va ser afortunada. Va aconseguir detenir la temuda allau germànica i de la seva època es parla com un renaixement ''teodosià''. Tanmateix, quan va morir, tot va seguir com abans, i fins i tot es va agreujar.
Per realitzar millor la defensa i administració de l'imperi, Teodosi el va dividir entre els seus dos fills, donant a [[Flavi Honori]] l'[[Imperi Romà d'Occident|Occident]] i a [[Arcadi]] l'[[imperi Romà d'Orient|Orient]]. No obstant això, aquesta decisió va significar el trencament decisiu de la unitat romana, en seguir els dos territoris destins molt diferents.
L'última exhalació de Roma es va produir quan els visigots es van revoltar el [[395]].<ref>Jordanes, ''El origen y las hazañas de los Godos'', 147</ref> Liderats per [[Alaric I]],<ref name="historyofwarsB3P1C2">[[Procopi (historiador)|Procopi]], ''Historia de las guerras'', 3,1,2.</ref> van intentar prendre Constantinoble,<ref>Gibbon, ''The Decline and Fall of the Roman Empire'', pàg. 551</ref> però van ser repel·lits i en el seu lloc van saquejar gran part de Tràcia, al nord de Grècia.<ref>Matyszak, ''The Enemies of Rome'', pàg. 260</ref><ref name="historyofwarsB3P1C2"/> El [[402]], van assetjar [[Milà|Mediolanum]], la capital de l'emperador romà [[Flavi Honori |Honori]], defensada per tropes godes romanes. L'arribada del romà [[Estilicó]] i el seu exèrcit va forçar Alaric a trencar el setge i traslladar-se cap a Hasta (l'[[Asti (municipi italià)|Asti]] actualment), a l'oest d'Itàlia, on Estilicó el va atacar en la [[Batalla de Pollentia]],<ref>Gibbon, ''The Decline and Fall of the Roman Empire'', pàg. 563</ref><ref>Jordanes, ''El origen y las hazañas de los Godos'', 154</ref> i capturà el campament d'Alaric. Estilicó li va oferir tornar els presoners a canvi dels quals els visigots tornarien a Il·liria, però en arribar a Verona, Alaric va aturar la seva retirada. Estilicó va tornar a atacar-lo en la [[Batalla de Verona]]<ref>Gibbon, ''The Decline and Fall of the Roman Empire'', pàg. 565</ref> i de nou va derrotar Alaric,<ref>Matyszak, ''The Enemies of Rome'', pàg. 263</ref> obligant-lo a retirar-se d'Itàlia.
| |||