Viquipèdia

Andrés Ollero Tassara

jurista espanyol

Andrés Ollero Tassara (Sevilla, 15 de maig de 1944), jurista i polític espanyol, és catedràtic de Filosofia del Dret i magistrat del Tribunal Constitucional d'Espanya des de 2012. Membre numerari de l'Opus Dei, va ser diputat a les Corts Generals espanyoles pel Partit Popular (1986-2003).[1][2]

Infotaula de personaAndrés Ollero Tassara

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 maig 1944 Modifica el valor a Wikidata (79 anys)
Sevilla (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
  Magistrat del Tribunal Constitucional d'Espanya
En el càrrec des de 23 de juliol de 2012
  Diputat a les Corts Generals d'Espanya
per Granada
14 de juliol de 1986 – 30 de setembre de 2003
Dades personals
Religió Opus Dei
FormacióUniversitat de Sevilla
Universitat de Barcelona
Universitat de Múrcia
Universitat de Granada
Activitat
Ocupaciójurista, polític Modifica el valor a Wikidata
OcupadorTribunal Constitucional d'Espanya (2012–)
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (2008–) Modifica el valor a Wikidata
Partit Partit Demòcrata Popular
Partido Popular
Membre de
Premis
Diputat al Congrés dels Diputats
22 març 2000 – 30 setembre 2003 – María del Carmen Nestares García-Trevijano →

Circumscripció electoral: Granada

Diputat al Congrés dels Diputats
12 març 1996 – 5 abril 2000

Circumscripció electoral: Granada

Diputat al Congrés dels Diputats
16 juny 1993 – 27 març 1996

Circumscripció electoral: Granada

Diputat al Congrés dels Diputats
17 novembre 1989 – 13 abril 1993

Circumscripció electoral: Granada

Diputat al Congrés dels Diputats
14 juliol 1986 – 2 setembre 1989

Circumscripció electoral: Granada

Biografia modifica

Nascut a Sevilla l'any 1944, va cursar la Llicenciatura en Dret entre els anys 1960 i 1965 a les Universitats de Sevilla, Barcelona i Múrcia. En aquesta darrera universitat va ser on es va decantar per la Filosofia del Dret gràcies a les classes del professor Mariano Hurtado Bautista.[3]

Va exercir durant molts anys la seva tasca com a docent i investigador a la Universitat de Granada, on va ser professor entre els anys 1965 i 1999 i on el 1983 va assolir la condició de catedràtic de Filosofia del Dret. A Granada va ser el director del Col·legi Major Albayzín i va iniciar el doctorat sota la direcció dels professors Agustín de Asís Garrote i Nicolás María López Caldera i que va obtenir el 1969 defensant la tesi Juan Manuel Ortí y Lara: Tradición y secularización en el siglo XIX español.[4] Durant els seus primers anys com a docent va ser becat per la Deutscher Akamemischer Austauschdienst i va ampliar els seus estudis a Colònia, Constança i a la Universitat de la Sapienza (Roma), becat per l'Istituto Italiano di Cultura.[5] El 1999, per concurs, va obtenir la càtedra de Filosofia del Dret de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid.

Membre de l'Opus Dei i de conviccions conservadores, va combinar la seva trajectòria acadèmica amb la militància política.[6] A partir de 1980 va secundar la proposta andalusista de Manuel Clavero Arévalo.[7] El 1986 va ingressar al Partit Demòcrata Popular i va encapçalar la candidatura de la Coalició Popular per Granada al Congrés dels Diputats a les eleccions a les Corts Generals d'aquell any, on va ser escollit diputat.[8] Al Congrés va ser diputat de la III a la VII legislatura de forma ininterrompuda entre els anys 1986 i 2003, renovant l'elecció pel Partit Popular a les eleccions generals de 1989, 1993, 1996 i 2000.[9][10][11][12] Com a parlamentari va ser vicepresident de la Comissió d'Educació i Cultura (1989-93), entre d'altres. Dins el Partit Popular va ocupar la presidència de les comissions nacionals d'Educació, de Justícia i de Recerca Científica i Desenvolupament Tecnològic.[10][11] També fou membre del Comité Executiu Regional del Partit Popular d'Andalusia.[11]

Va ingressar com a membre a les següents organitzacions: la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Granada (1996), la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques (2008) i l'Académie Européenne des Sciences, Arts et Lettres (2011). A més és fundador i fou president de la Fundació Ciudadanía y Valores. L'any 2010 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat d'Alba Iulia (Romania).[13]

L'any 2012 va ser nomenat magistrat del Tribunal Constitucional d'Espanya a proposta del Congrés dels Diputats.[14] Va prendre possessió del càrrec el dia 23 de juliol.[15] El nomenament va suscitar polèmica i algunes veus van apuntar la possible incompatibilitat a causa de la existent actuació política prèvia del nou magistrat.[16][17]

Obres modifica

Algunes de les seves publicacions més destacades són les següents:[18][19]

  • Dialéctica y praxis en Merleau-Ponty, Universidad de Granada, 1971, 164 pp.
  • Universalidad y Política, Tradición y secularización en el siglo XIX, Madrid, Instituto de Estudios Políticos, 1972, 238 pp.
  • Filosofía del derecho como contrasecularización. Orti y Lara y la reflexión jurídica del XIX, Granada, Universidad, 1974, 211 pp.
  • Derecho y sociedad. Dos reflexiones sobre la filosofía jurídica alemana actual. Madrid, Editora Nacional, 1973, 165 pp. ISBN 84-276-1117-X.
  • Rechtswissenschaft und Philosophie. Grundlagendiskussion in Deutschland. Ebelsbach, Rolf Gremer Verlag, 1978, 64 pp. ISBN 3-88212-006-1.
  • Interpretación del Derecho y Positivismo legalista, Madrid: Editoriales de Derecho Reunidas (Edersa), 1982, 302 p. ISBN 84-7130-389-2.[1]
  • Qué hacemos con la Universidad, Madrid, Instituto de Estudios Económicos, 1985, 207 pp. [Incluido luego como el capítulo 2 de Qué hemos hecho con la Universidad. Cizur Menor, 2007]
  • Igualdad en la aplicación de la Ley y precedente judicial, Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1989, 117 pp. ISBN 84-259-0819-1
  • Derechos humanos y metodología jurídica. Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1989. ISBN 84-259-0826-4. [2]
  • Droit "positif" et droits de l'homme. Bordeaux, Éditions Bière, 1997. ISBN 2-85276-070-3.
  • ¿Tiene razón el derecho? Entre método científico y voluntad política. Madrid, Congreso Diputados, 2006. (2ª edición). ISBN 84-7943-268-3
  • Diritto "positivo" e diritti umani. Torino, Giappichelli, 1998, ISBN 88-348-7275-4.
  • Discriminación por razón de sexo. Valores, principios y normas en la jurisprudencia constitucional española. Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 1999, ISBN 84-259-1091-9.
  • Igualdad en la aplicación de la ley y precedente judicial. Madrid, Centro Estudios Políticos y Constitucionales, 2005, 2ª edición. ISBN 84-259-1287-3.
  • Bioderecho: Entre la vida y la muerte. Editores: Cizur Menor (Navarra): Thomson-Aranzadi, 2006. ISBN 84-9767-634-3. [3]
  • Derechos humanos. Entre la moral y el derecho. México, Universidad Nacional Autónoma de México, 2007, ISBN 970-32-3928-5.
  • El derecho en teoría. Cizur Menor, Thomson-Aranzadi, 2007. ISBN 978-84-8355-331-2.
  • Qué hemos hecho con la Universidad. Cizur Menor, Thomson-Aranzadi, 2007, ISBN 978-84-8355-332-9.
  • Un Estado laico. Libertad religiosa en perspectiva constitucional. Cizur Menor, Thomson-Reuters-Aranzadi, 2009, ISBN 978-84-9903-381-5
  • Laicidad y laicismo. México, Universidad Nacional Autónoma de México, 2010. ISBN 978-607-02-1648-0.[4] Arxivat 2010-08-30 a Wayback Machine.
  • Derecho y Moral. Una relación desnaturalizada. Con Juan Antonio García Amado y Cristina Hermida del Llano. Madrid, Fundación Coloquio Jurídico Europeo, 2012. ISBN 978-84-615-9505-1.
  • La libertad religiosa en España y en el derecho comparado. Andrés Ollero, Cristina Hermida del Llano (coordinadores). Madrid, Iustel, 2012. ISBN 978-84-9890-210-5.
  • Religión, racionalidad y política. Granada, Comares, 2013. ISBN 978-84-9045-041-3.

Condecoracions modifica

Referències modifica

  1. ↑ «Andrés Ollero Tassara» (en castellà). Tribunal Constitucional. [Consulta: 24 març 2017].
  2. ↑ Ángel Sánchez de la Fuente. «Hernando, Ollero y López, la 'Brunete judicial' del Tribunal Constitucional». El Periódico de Catalunya, 12-06-2013.
  3. ↑ El derecho en teoría, Perplejidades para crédulos, Cizur Menor, Thomas-Aranzadi, 2007, pp. 286-287.
  4. ↑ Dialéctica y praxis en Merleau-Ponty. 1a edició. Granada: Universidad de Granada, 1971, p. 163. 
  5. ↑ «Sergio Cotta y la filosofía del derecho española». Persona y Derecho, 57, 2007, pàg. 57-61 [Consulta: 17 setembre 2015].
  6. ↑ «Andrés Ollero : Un comercial del Opus en el Tribunal Constitucional» (en castellà). El Plural, 22-01-2017. [Consulta: 24 març 2017].
  7. ↑ «Andrés Ollero, un ideòleg de la dreta judicial». Nació Digital, 13-02-2017. [Consulta: 24 març 2017].
  8. ↑ «Fitxa d'Andrés Ollero al Congrés dels Diputats (III legislatura)» (en castellà). Congrés dels Diputats. [Consulta: 24 març 2017].
  9. ↑ «Fitxa d'Andrés Ollero al Congrés dels Diputats (IV legislatura)» (en castellà). Congrés dels Diputats. [Consulta: 24 març 2017].
  10. ↑ 10,0 10,1 «Fitxa d'Andrés Ollero al Congrés dels Diputats (V legislatura)» (en castellà). Congrés dels Diputats. [Consulta: 24 març 2017].
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 «Fitxa d'Andrés Ollero al Congrés dels Diputats (VI legislatura)» (en castellà). Congrés dels Diputats. [Consulta: 24 març 2017].
  12. ↑ «Fitxa d'Andrés Ollero al Congrés dels Diputats (VII legislatura)» (en castellà). Congrés dels Diputats. [Consulta: 24 març 2017].
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 «Andrés Ollero Tassara» (en castellà). Real Academia de las Ciencias Morales y Políticas. Arxivat de l'original el 2017-12-24. [Consulta: 24 març 2017].
  14. ↑ «Real Decreto 1116/2012, de 20 de julio, por el que se nombra Magistrado del Tribunal Constitucional a don Andrés Ollero Tassara.» (en castellà). Butlletí Oficial de l'Estat, núm. 174, 21-07-2012, pàg. 52.502.
  15. ↑ «Jura o promesa de los nuevos magistrados del Tribunal Constitucional» (en castellà). Casa Real, 23-07-2012. [Consulta: 20 març 2017].
  16. ↑ Pérez Royo, Javier. «[¿Debe un parlamentario ser magistrado del Constitucional?», 17-08-2012. [Consulta: 8 novembre].]
  17. ↑ Ollero Tassara, Andres. «[Religiones razonables», 16-08-2012.]
  18. ↑ "Publicaciones del Profesor Andrés Ollero", a Hermida del Llano, Cristina y Santos Arnáiz, José Antonio (eds.), Una filosofía del derecho en acción: homenaje al profesor Andrés Ollero, Madrid, Congreso de los Diputados - Universidad Rey Juan Carlos, 2015, pp. 2673-2688.
  19. ↑ «Publicaciones del Excmo. Sr. D. Andrés Ollero Tassara» (en castellà). Tribunal Constitucional. [Consulta: 24 març 2017].

Enllaços externs modifica

«Obra de Andrés Ollero Tassara» a Dialnet.


Premis i fites
Precedit per:
Gonzalo Fernández de la Mora
 
Acadèmic de la
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 35
Des de 2008 		Succeït per:
En el càrrec
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Andrés_Ollero_Tassara&oldid=30478653»