Bolet d'esca
El bolet d'esca o Fomes fomentarius és un bolet d'esca ver, patogen per als arbres sobre els quals creix. Es troba a Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica del Nord.[3] L'espècie produeix fongs polípors de grans dimensions en forma de peülla de cavall i una coloració que varia del gris clar al gairebé negre, encara que en general són marrons. Creix sobre diverses espècies d'arbres, que infecta a través de les ferides de l'escorça, i els causa decaïment de la fusta i podridura. En general, després de la mort de l'arbre, el fong continua vivint-hi al damunt, per aleshores deixar de ser un paràsit i esdevenir un descomponedor.
Fomes fomentarius  | |
|---|---|
.jpg) | |
| Dades | |
| Font de | amadou |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Fungi |
| Classe | Agaricomycetes |
| Ordre | Polyporales |
| Família | Polyporaceae |
| Gènere | Fomes |
| Espècie | Fomes fomentarius Fr., 1849 |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Boletus fomentarius |
| Sinònims | 1753 Boletus fomentarius L.
1783 Agaricus fomentarius (L.) Lam. 1789 Boletus ungulatus Bull. 1818 Polyporus fomentarius (L.) G. Mey. 1839 Polyporus fomentarius var. excavatus Berk. 1861 Polyporus inzengae Ces. i De Not. 1877 Polyporus mirus Kalchbr. 1882 Fomes mirus (Kalchbr.) P. Karst. 1884 Polyporus introstuppeus Berk. & Cooke 1885 Fomes excavatus (Berk.) Cooke 1885 Fomes introstuppeus (Berk. & Cooke) Cooke 1885 Fomes inzengae (Ces. & De Not.) Cooke 1886 Placodes fomentarius (L.) Quél. 1888 Ochroporus fomentarius (L.) J. Schröt. 1898 Scindalma fomentarium (L.) Kuntze 1898 Scindalma introstuppeum (Berk. & Cooke) Kuntze 1898 Scindalma mirum (Kalchbr.) Kuntze 1900 Ungulina fomentaria (L.) Pat. 1903 Elfvingia fomentaria (L.) Murrill 1914 Elfvingiella fomentaria (L.) Murrill 1915 Fomes nigrescens Lloyd 1916 Fomes griseus Lázaro Ibiza 1916 Ungularia populina Lázaro Ibiza 1917 Ungularia albescens Lázaro Ibiza 1917 Ungularia nivea Lázaro Ibiza 1917 Ungularia subzonata Lázaro Ibiza 1922 Polyporus fomentarius var. lineatus Velen. 1925 Fomes albescens (Lázaro Ibiza) Sacc. i Trotter 1925 Fomes niveus (Lázaro Ibiza) Sacc. & Trotter 1925 Polyporus populinus (Lázaro Ibiza) Sacc. & Trotter 1925 Fomes subzonatus Lázaro Ibiza) Sacc. & Trotter 1963 Pyropolyporus fomentarius (L.) Teng |
Si bé és del tot incomestible, tradicionalment Fomes fomentarius s'ha utilitzat per fabricar esca per fer foc,[4] encara que també s'empra per confeccionar vestits i altres accessoris. Ötzi l'home del gel de 5.000 anys d'antiguitat, en portava quatre trossos i s'estima que era per ser utilitzats com esca. Al passat li van ser atribuït propietats medicinals com a hemostàtic, però en l'actualitat no hi ha cap ús medical provat.[5] L'espècie és tant una plaga com molt útil en la producció de fusta.
Taxonomia modifica
La primera descripció científica del fong apareix a l'obra Species Plantarum de Carl Linnaeus de 1753, que la va denominar Boletus fomentarius.[6] L'epítet específic fomentarius prové del vocable llatí fomentum, en referència a l'esca.[7] L'espècie ha estat descrita com a membre de nombrosos gèneres diferents. El 1783, Jean-Baptiste Lamarck la va denominar Agaricus fomentarius en la seva Encyclopédie Méthodique: Botanique.[8] El 1818, Georg Friedrich Wilhelm Meyer va descriure el Polyporus fomentarius al llibre Primitiae Florae Essequeboensis, i aquest nom va ser recollit per Elias Magnus Fries al primer volum del Systema Mycologicum de 1821.[9][2] Posteriorment Fries, en l'obra Summa vegetabilium Scandinaviae de 1849, va moure l'espècie al gènere Fomes. Els intents posteriors de canviar el gènere de l'espècie no van tenir èxit; l'espècie va ser anomenada Placodes fomentarius per Lucien Quélet el 1886, Ochroporus fomentarius per Joseph Schröter el 1888 i Scindalma fomentarium per Otto Kuntze el 1898. Al segle xx, Narcisse Théophile Patouillard va denominar l'espècie Ungulina fomentaria el 1900. William Murrill va ressituar l'espècie dues vegades; el 1903, la va anomenar Elfvingia fomentaria i el 1914, la va denominar Elfvingiella fomentaria. El 1963, Shu Chün Teng la va anomenar Pyropolyporus fomentarius. Aquests noms són considerats sinònims obligats; o sigui, noms diferents de la mateixa espècie basats en una única descripció o espècimen.
Descripció modifica
El Fomes fomentarius té un cos amb un plat que mesura entre 5 i 45 cm per 3 a 25 cm amb un gruix de 2 a 25 cm, que abraça a l'arbre sobre el que creix.[10][11] La seva forma típica és la d'una peülla de cavall, però també pot adoptar una forma més de plat amb un apèndix sobre el substrat.[11] L'espècie en general té franges amples concèntriques, amb un vora marcat i arrodonit.[11] La carn és dura i fibrosa, i d'un color marró canyella.[10] La superfície superior és dura, rugosa i llenyosa, amb colors que van del marró clar al gris.[11][10] El marge és blanquinós durant els períodes de creixement.[11] L'escorça és dura, mesura uns 1 o 2 mm de gruix, i cobreix la carn dura.[12] La cara inferior té porus circulars d'un color crema com les nous, que en madurar passen a un to marró, encara que s'enfosqueixen en manipular-los.[11][10] Els porus són circulars, i hi ha de 2 a 3 porus per mil·límetre. Els tubs mesuren de 2 a 7 mm de llarg i són d'un color marró ocre.[10]
La coloració i grandària del cos pot variar depenent d'on creix l'espècimen. S'han observat espècimens de color blanc-platejat, grisencs i gairebé negres. Els de cossos foscos antigament havien estat classificats com Fomes nigricans, però en l'actualitat aquest és reconegut com un sinònim de Fomes fomentarius. El color en general és més clar a latituds i altituds menors, com també en espècimens de l'hemisferi nord que creixen sobre el lateral sud dels arbres. No obstant això, els estudis han determinat que no existeix una forma confiable de varietats diferents; en canvi les diferències de fenotip poden «ser atribuïdes o bé a diferents ecotips o a interaccions entre el genotip i el seu medi ambient».[13]
Característiques microscòpiques modifica
Les espores són de color groc-llimona, i de forma oblonga-el·lipsoide. Mesuren uns 15-20 per 5–7 μm. L'espècie té una estructura hifal trimítica (que significa que posseeix una hifa generativa, esquelètica i adhesiva), amb hifes generativa (hifes que són indiferenciades i poden desenvolupar estructures reproductives) amb connexió en fíbula.[10]
Espècies similars modifica
És fàcil confondre el Fomes fomentarius amb l'espècie Phellinus igniarius, del gènere Ganoderma i amb el Fomitopsis pinicola. Una forma fàcil de distingir F. fomentarius és agregant una gota d'hidròxid de potassi a un petit tros del cos superior del fong. La solució prendrà un color sagni fosc si l'espècimen és F. fomentarius, a causa de la presència del compost fomentariol.[14]
Hàbitat i distribució modifica
Fomes fomentarius té una distribució circumboreal, es troba al nord i sud d'Àfrica, a través d'Àsia, l'est d'Amèrica del Nord, i a tot Europa s'hi troba amb molta freqüència.[15][13][16] La temperatura òptima perquè aquesta espècie es desenvolupi és entre 27 i 30º C i que no superi de 34 a 38º C. Sol créixer en solitari, però de vegades es poden trobar diversos fongs sobre el mateix tronc.[17][10] En general l'espècie creix sobre troncs d'arbres de fustes dures. A les zones del nord, és molt comú que es desenvolupi sobre el bedoll, mentre que al sud, és més comú trobar-lo sobre troncs de faig.[15] Al Mediterrani, el roure és la seva base preferida.[13] L'espècie també creix en una varietat d'arbres: auró, cirerer, pacana, til·ler, àlber, salze, vern, carpí, sicòmor, i excepcionalment en arbres de fusta tovas, com les coníferes.[13][18][15][13]
Ús modifica
L'espècie no és considerada comestible; la seva carn té un sabor agre, amb un lleu aroma fruitat.[11] El fong és significatiu des d'un punt econòmic, ja que els arbres afectats perden valor com a font de fusta per a la construcció. Atès que el bolet infecta els arbres a través de talls a l'escorça, sovint infecta arbres que ja han estat afeblits per la malaltia de l'escorça del bedoll. No obstant això, és un paràsit massa feble per infectar arbres sans, i per tant posseeix el valor d'ajudar a descompondre fusta sense ús comercial.[12]
L'espècie és molt coneguda pel seu ús per fer esca per fer foc[4] des de la prehistòria, com ara al jaciment de La Draga (6300 aC), prop de Banyoles, un dels casos més antics d'ús tecnològic d'aquests organismes que s'ha documentat.[19] Altres troballes arqueològiques van ser l'home del gel de 5000 aC o Hedeby, (3000 aC). L'esca es produeix a partir de la carn del fong. La polpa, que s'assembla al feltre era utilitzada per fabricar capells, guants i altres accessoris.[14] L'esca era utilitzada antigament pels dentistes,[5] que l'empraven per assecar les dents[20] i en medicina casolana l'empraven com a hemostàtic.[21] A principi del segle xxi havia desaparegut completament de la farmacopea.[20] Encara s'empra en l'actualitat en la tècnica de pesca amb mosca per assecar les mosques artificials.[22]
Altres bolets d'esca[23] modifica
- Bolet d'esca de bedoll o Piptoporus betulinus també transportat per Ötzi
- Bolet d'esca de pí o Fomitopsis pinicola
Referències modifica
- ↑ «Fomes fomentarius (L.) J. Kickx f.». Species Fungorum. [Consulta: 16 setembre 2010].
- ↑ 2,0 2,1 «Fomes fomentarius (L.) Fr. 1849». MycoBank. [Consulta: 2 gener 2010].
- ↑ «Bolet d'esca». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 4,0 4,1 Gràcia, Enric. «Bolet d'esca» (vídeo). Caçadors de bolets. TV3, 17-11-2011. [Consulta: 24 juny 2019].
- ↑ 5,0 5,1 Boutié, Paul; Masson, Christian-Louis; Charlot, Colette; Rapior, Sylvie; Roussel, Bertrand «Histoire des utilisations thérapeutiques de l'amadouvier [Fomes fomentarius (L. : Fr.) Fr. ]». Revue d'Histoire de la Pharmacie, 90, 336, 2002, pàg. 599–614. DOI: 10.3406/pharm.2002.5432.
- ↑ Linnaeus C.. Species Plantarum (en llatí). 2. Stockholm: Impensis Laurentii Salvii, 1753, p. 1176 [Consulta: 16 setembre 2010].
- ↑ Rea, Carleton. British Basidiomycetaceae: a Handbook to the Larger British Fungi. Cambridge University Press, 1922, p. 592.
- ↑ «Agaricus fomentarius (L.) Lam. 1783». MycoBank. [Consulta: 2 gener 2010].
- ↑ «Polyporus fomentarius (L.) G. Mey. 1818». MycoBank. [Consulta: 2 gener 2010].
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 Phillips, Roger. Mushrooms and Other Fungi of Great Britain and Europe. Londres: Pan Books, 1981, p. 262. ISBN 0-330-26441-9.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 Sterry, Paul; Hughes, Barry. Complete Guide to British Mushrooms & Toadstools. HarperCollins, 2009, p. 256. ISBN 978-0-00-723224-6.
- ↑ 12,0 12,1 Butin, Heinz; Lonsdale, D.. Tree Diseases and Disorders (en anglès). Oxford University Press, 1995, p. 167–8. ISBN 978-0-19-854932-1.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Schwarze 2000, p. 59
- ↑ 14,0 14,1 Schwarze 2000, p. 61
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Schmidt 2006, p. 195
- ↑ Kibby, Geoffrey. Mushrooms and Toadstools of Britain and Northern Europe. Hamlyn, 2003, p. 213. ISBN 978-0-7537-1865-0.
- ↑ Schmidt 2006, p. 68
- ↑ Stamets 2005, p. 31
- ↑ G., G. «Els banyolins feien servir bolets per encendre foc fa 7.300 anys». Ara, 25-04-2018. «Un equip de recerca ha documentat sis espècies de fongs al jaciment de la Draga»
- ↑ 20,0 20,1 Boutié et alii, 2002, p. 608.
- ↑ «Bolet d'esca». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Harding 2008, p. 159
- ↑ Escànez i Monferrer, Lluc «Noms populars de bolets». L'Erol, revista cultural del Berguedà, 109, 2011, pàg. 19-20. ISSN: 2385-3492.
Bibliografia modifica
- Harding, Patrick. Mushroom Miscellany. Harper & Collins, 2008. ISBN 978-0-00-728464-1.
- Schmidt, Olaf. Wood and Tree Fungi: Biology, Damage, Protection, and Use. Springer, 2006. ISBN 978-3-540-32138-5.
- Schwarze, Francis W. M. R.; Engels, Julia; Mattheck, Claus. Fungal Strategies of Wood Decay in Trees. Springer, 2000. ISBN 978-3-540-67205-0.
- Stamets, Paul. Mycelium Running. Londres: Ten Speed Press - Penguin Random, 2005. ISBN 978-1-58008-579-3.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bolet d'esca |
- http://www.ecured.cu/index.php/Hongo_yesquero Hongo_yesquero (castellà)
- Las plantas y sus usos (castellà)
Fuego con Hongo Yesquero a YouTube (castellà)
