Fernando de Valenzuela y Enciso
Fernando de Valenzuela y Enciso (Nàpols, 5 de gener de 1636 - Mèxic, 7 de febrer de 1692) fou un polític castellà. Nascut a terres napolitanes perquè el seu pare tenia un càrrec al virregnat.[1] Va ser favorit de la reina regent Marianna d'Àustria i valido durant el regnat de Carles II.
 Fernando de Valenzuela vers 1660 per Claudio Coello.  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 gener 1636 Nàpols (Itàlia) |
| Mort | 7 gener 1692 (56 anys) Ciutat de Mèxic |
| Causa de mort | Mort accidental (Caiguda d'un cavall ) |
| Cavallerís major de la reina | |
| | |
| Activitat | |
| Ocupació | polític |
Casat el 1661 amb María Ambrosia de Uceda, dama al servei de la reina Marianna d'Àustria. Mentre participava en els terços de Felip IV i la reina s'interessà pel marit de la seva criada. D'aquesta manera Valenzuela aconseguí introduir-se a la cort i convertir-se en favorit de la reina. Valenzuela transmetia a la reina les xafarderies de la cort, per la qual cosa fou anomenat El Duende de Palacio; amb el temps també arribà a ser el confident del primer valido de la reina Juan Everardo Nithard.[2][1]
Amb la caiguda de Nithard de la vida política per acció del fill bastard de Felip IV, Joan Josep d'Àustria, Valenzuela va assolir una posició encara més alta gràcies a la confidència amb la reina. Amb els anys reuní càrrecs, honors i beneficis. Els seus actes eren deshonestos i es basaven en suborns i venda de càrrecs públics, a més de mantenir content el poble de Madrid a través de festes i assegurar la seva subsistència.[1] Arribà a ser secretari de Carles II, gràcies a l'acció de la reina, i de fet actuava com a primer ministre; també se li atorga el títol de marquès de Villasierra el 1675 i la grandesa d'Espanya el 1676.[2]
Enemistat amb moltíssims nobles;[3] les primeres veus en contra del seu validatge foren les del cardenal d'Aragó que va advertir a la reina, però aquesta, que era còmplice de Valenzuela, no en feu cas. No obstant, els problemes de Valenzuela i de la reina començaren amb la declaració de majoria d'edat de Carles II, el 1675, i molts nobles començaren a conspirar contra el privat, car ell i la reina planejaven allargar més la regència[1] que, finalment, de facto continuà.[3] Tanmateix, actuà de nou, sota l'empar dels nobles cortesans, Joan Josep d'Àustria, en una nova acció militar sobre Madrid el 1677, detingué i condemnà a mort a Valenzuela, a més de confiscar-li tots els seus béns. No obstant, la pena final fou finalment deu anys de desterrament a les illes Filipines, que formaven part del Virregnat de la Nova Espanya.[2][1] Havent-se comunicat prèviament amb el virrei de la Nova Espanya, el 1689 acabà traslladant-se al continent americà, a Mèxic.[4]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 González López, Emilio. El águila caída: Galicia en los reinados de Felipe IV y Carlos II. Vigo: Galaxia, 1973. ISBN 84-7154-166-1.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Fernando de Valenzuela y Enciso». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 10 setembre 2013].
- ↑ 3,0 3,1 García Bourrellier, Rocío «El ocaso de una dinastía». Muy Historia. G y J España Ediciones [Madrid], 9, 2007, pàg. 52-55. ISSN: 1885-5180.
- ↑ Ruíz Rodríguez, Ignacio. Fernando de Valenzuela: orígenes, ascenso y caída de un Duende de la Corte del Rey Hechizado. Madrid: Universidad Rey Juan Carlos, 2008. ISBN 978-84-9849-192-0.