Viquipèdia

Jaciment dels Casots

El jaciment paleontològic dels Casots es localitza dins el terme municipal de Subirats (Alt Penedès, Barcelona), on s'han trobat restes de vertebrats d'uns 16 milions d'anys d'antiguitat.[2] Es troba a prop de la carretera BP-2427 en direcció al Castell de Subirats, dins de la zona de la Serra d'Ordal.[3] Es tracta d'un dels jaciments del Miocè Mitjà més importants d'Europa.[4] Va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya.[5][6] La importància del jaciment paleontològic ha motivat la realització de diverses iniciatives locals no reeixides per a crear un centre d'interpretació. Així s'ha parlat d'un Centre d'Interpretació Paleontològic dels Casots o bé de realitzar un Centre d'Interpretació del Patrimoni Històric i Natural (paleontològic) de Subirats.[7]

Infotaula de geografia físicaEls Casots
Imatge
Vista aèria del jaciment dels Casots l'any 2020.
Localització
PaísCatalunya Catalunya
LocalitzacióSubirats (Alt Penedès)
Map
 41° 25′ N, 1° 49′ E / 41.42°N,1.81°E / 41.42; 1.81
Dades i xifres
Altitud270 m[1]
Bé d'interès cultural
Data18 desembre 1995
IdentificadorRI-55-0000456
Bé cultural d'interès nacional
Tipuszona paleontològica
Codi BCIN2053-ZP Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-55-0000456 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAPC7659 Modifica el valor a Wikidata
Història
TipusJaciment paleontològic Modifica el valor a Wikidata
CronologiaMiocè Mitjà
Primera menció escritaS.XIX.
Excavacions1989-1994. 2018-en curs. Paleontòlegs: Salvador Moyà Sola, Lluís Rius Font i Isaac Casanovas Vilar
Activitat
Gestor/operadorInstitut Català de Paleontologia Miquel Crusafont

Història

modifica

Durant el segle XIX l'explotació minera de les mines de lignit de la Fontsanta (Subirats, l’Alt Penedès) va permetre recuperar restes fòssils de vertebrats que figuren entre les primeres descobertes a Catalunya.[8] [9]Aquestes es van entregar al canonge Jaume Almera del Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona, qui en va confiar la identificació a eminents paleontòlegs del seu temps, tals com Charles Depéret i Albert Gaudry. Aquests les van adscriure a rinoceronts, remugants i rosegadors.[10] Al 1850 les mines foren abandonades i no es van produir nous descobriments. Eventualment, la major part de la col·lecció de les mines de la Fontsanta es va perdre al 1936 durant l’inici de la Guerra Civil.

No fou fins dècades més tard quan al 1989 Antoni Adell, un veí de Sant Sadurní d'Anoia va trobar alguns ossos fossilitzats a prop del Pujol d'en Figueres, no massa lluny d’on hi havia hagut les antigues mines de lignit. Adell va dipositar la seva troballa al Museu de Geologia de Barcelona (actual Museu de Ciències Naturals de Barcelona). Els tècnics del museu, Jaume Gallemí i Julio Gómez Alba, van identificar les troballes com a restes de vertebrats i es van posar en contacte amb l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont (actual Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont). Des d'allà, al cap de pocs mesos, es va organitzar la primera d'una sèrie de campanyes d'excavacions i el jaciment s’anomenà els Casots. Les excavacions van concloure al 1994 però van ser molt fructíferes i es van recuperar més de 3000 restes de macrofauna. A més, el rentat del sediment excavat va permetre recuperar centenars de dents de micromamífers. Els Casots aviat es va convertir en un jaciment de referència per a l'estudi del Miocè europeu.

Després de més de 20 anys d’inactivitat el 2018 un equip de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont va reprendre les campanyes de camp als Casots que des d’aleshores s’han succeït anualment. Aquestes noves intervencions han combinat l’excavació del jaciment amb estudis geològics i paleobotànics per tal de precisar l’edat i el paleoambient. Paral·lelament i en col·laboració amb els paleontòlegs que dirigeixen les excavacions, l’Ajuntament de Subirats ha promogut una sèrie d’accions de museització i difusió del jaciment, que en l’actualitat permeten visitar-lo.

Situació geogràfica, estratigràfica i edat

modifica
 
El Castell de Subirats

Els Casots està situat a la part més meridional de la conca sedimentària del Vallès-Penedés, situada entre les serralades Litoral i Prelitorial. Aquesta conca es va formar durant l'obertura del Mediterrani Occidental, a finals de l'Oligocè. La conca del Vallès-Penedés té un registre sedimentari que data d'entre 20 i 7 milions d'anys, cobrint pràcticament tot el Miocè. El registre sedimentari que trobem és principalment continental, tot i que, sobretot a inicis del Miocè Mitjà, els dipòsits continentals s’intercalen amb sediments marins dipositats en períodes de transgressió marina. També hi trobem sediments de transició, representatius d’ambients deltaics, estuaris o llacs salobres.

El jaciment dels Casots es situa en l’anomenada unitat al·luvial-lacustre de Subirats. Aquesta està formada per lutites, amb intercalacions de carbonats i lignits, i correspon a ambients lacustres poc profunds intercal·lats amb dipòsits distals de ventalls al·luvials. La sèrie estratigràfica dels Casots descansa directament sobre els relleus de les Muntanyes d’Ordal, formades per carbonats mesozoics, i mesura prop de 35 m de gruix. Aquesta sèrie presenta un tram de bretxes basals, corresponent a dipòsits de peu de mont, i conté restes de macrovertebrats mal preservades. Per damunt seu segueix una successió cíclica de lutites grises i carbonats, ocasionalment amb petites intercalacions de lignits. Aquesta part de la sèrie correspon a un ambient lacustre poc profund i és rica en fòssils de vertebrats, invertebrats i plantes (per bé que mal preservades). Els lignits es formaren per acumulació de matèria vegetal al fons del llac. El jaciment dels Casots es situa al tram superior de la sèrie lacustre. Finalment, la sèrie lacustre queda interrompuda en assecar-se el llac i segueix una successió de lutites vermelles que corresponen a dipòsits de ventalls al·luvials.

Les primeres datacions del jaciment es basaren en la fauna recuperada i el van situar a finals del Miocè Inferior, biozona MN4.[11][12] Recentment s’ha pogut precisar l’edat del jaciment gràcies a l’estudi detallat de la fauna de rosegadors i a l’aplicació de mètodes de datació per paleomagnetisme. Actualment l’edat del jaciment s’estima en 15.9 milions d’anys aproximadament, corresponent per tant a inicis del Miocè Mitjà (Aragonià Inferior).[4] Cal destacar que coincideix amb l’anomenat Óptim Climátic del Miocè Mitjà (entre fa aproximadament 17 i 15 milions d’anys), un breu període de temps en el que les temperatures mitjanes globals es situaven entre 5 i 7 graus per damunt de les actuals [13] i Catalunya tenia un clima de tipus subtropical.

Fauna

modifica

El jaciment presenta una gran riquesa en macrofauna i microfauna de vertebrats miocens, incloent no només mamífers sinó també aus, amfibis, rèptils i alguns peixos. Les restes de macrovertebrats es troben sovint associades i els esquelets parcials són relativament freqüents, indicant que els animals van morir prop del lloc de fossilització i van patir poc transport. Així doncs corresponen a una comunitat que vivia a les immediacions de l’antic llac dels Casots. Les restes fòssils són generalment molt completes però el pes dels sediments les ha compactat i aixafat en molts casos. La següent llista faunística del jaciment dels Casots es basa en la revisió de CASANOVAS-VILAR et al. -2022.[4] Les restes fòssils formen part de la col·lecció de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont.

Peixos

modifica

S’han trobat diverses restes mandibulars i dentals de peixos, però encara no s’han estudiat en detall.

Amfibis

modifica

Rèptils

modifica
 
Crani del cocodrilià Diplocynodon ratelii recuperat als Casots en vista dorsal. Exemplar dipositat a l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (núm. col. 951).




Aus

modifica

Mamífers

modifica
  • Amficiònids, gossos-ós, representats per dues espècies de mida diferent que encara no han estat descrites. Se n’han trobat cranis i fins hi tot un esquelet parcial en connexió anatòmica.
  • Hemicyon stehlini, un ós-gos, emparentat amb els óssos (úrsids) però de constitució més lleugera.
  • Cainotherium miocaenicum, un cenoteri, petit artiodàctil de mida i hàbits semblants als dels actuals conills.
  • Choeromorus ibericus, un suoideu semblant a un pècari.[17][18] L’holotip (exemplar tipus) d’aquesta espècie és un crani recuperat als Casots.
  • Eurolistriodon adelli, un porc (suid). L’holotip és un esquelet parcial recuperat als Casots i l’espècie està dedicada a Antoni Adell, descobridor del jaciment.[19]
  • ‘Dorcatherium’ crassum, un tràgul (tragúlid).[20]
  • Ampelomeryx ginsburgi, un paleomerícid, un grup d’estranys remugants primitius amb múltiples apèndixs al crani. Els mascles d’Ampelomeryx tenien dos ossicons triangulars i aplanats sobre els ulls i una protuberància en forma de Y a la part posterior del crani. L’holotip és un crani dels Casots i és un dels fòssils més abundants al jaciment. Ampelomeryx vol dir ‘cérvol de les vinyes’ i el nóm de gènere fa referència al Penedès i a les regions vitivinícoles del Sud de França on també s’han trobat restes d’aquesta espècie. [21]
 
Crani d'Ampelomeryx ginsburgi recuperat als Casots. Holotipus dipositat a les col·leccions de l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (núm. col. IPS10610).




Flora i invertebrats

modifica

Les restes vegetals dels Casots no són gaire nombroses i sovint estan mal preservades, però generalment corresponen a plantes helofítiques (boga, canyís) que creixien a la riba del llac i fragments de fusta fòssil. A les antigues mines de la Fontsanta també s’hi havien recuperat algunes fulles de palmeres (arecàcies). L’estudi de microfòssils del jaciment ha permès recuperar una bona mostra d’algues verdes (caròfits) amb Chara vulgaris i Chara molassica com a espècies dominants.[22] Aquestes indiquen ambients d’aigua dolça i amb alt contingut de nutrients (eutròfiques). No s’han trobat més restes de flora, però mostres de pol·len fòssil recuperades a Sant Pau d’Ordal (Subirats) i d’edat lleugerament més recent que el jaciment dels Casots, mostren que la vegetació era de tipus subtropical, amb boscos densos a les zones muntanyoses i prop les masses d’aigua i zones més esclarissades a les terres baixes poblades per acàcies. Als Casots s’han recuperat algunes restes d’invertebrats, sobretot closques de gastròpodes (terrestres i d’aigua dolça) i ostracodes. També hi apareixen alguns foraminífers planctònics (Ammonia sp.), que s’interpreta que van ser arrossegats al llac des d’ambients marins propers. [4]

Paleoambient

modifica

La fauna i la flora recuperada indica que durant el Miocè la zona dels Casots era ocupada per un llac d’aigua dolça i poc profund. Aquest llac es situava proper a la línia de costa (el mar arribava a l’alçada de Vilafranca del Penedès), fet que explicaria la presència de foraminífers planctònics que haurien estat arrossegats al llac per les tempestes. Les altes temperatures durant l’Òptim Climàtic del Miocè Mitjà permetien que hi visquessin espècies pròpies de climes tropicals i subtropicals tals com cocodrils, tortugues gegants, varans, pitons i boes. En tractar-se d’un llac hi són abundants les espècies aquàtiques o lligades a ambients humits, com els cocodrils (Diplocynodon), les llúdrigues (Paralutra) o els tràguls (Dorcatherium). Els paleomerícids (Ampelomeryx) i suoideus (Choeromurs i Eurolistriodon) tenien una dentició adaptada a alimentar-se de fulles toves i també de plantes aquàtiques. Per la seva banda la successió cíclica de carbonats i lutites a la sèrie dels Casots ens indica que el nivell del llac presentava variacions estacionals, amb períodes secs en els que hi havia molta menys aigua, encara que no sembla que arribés a assecar-se del tot. L’estudi del pol·len fòssil de jaciments propers ens indica que els Casots segurament representava una zona humida entorn a la qual creixia vegetació exuberant de tipus tropical però el seu entorn era segurament més àrid i esclarissat.

Valor Patrimonial

modifica

Els Casots és un jaciment referent a nivell europeu pel que fa a les faunes de principis del Miocè Mitjà i clau alhora d’entendre la resposta dels ecosistemes terrestres a l’ascens de temperatura associat a l’Òptim Climàtic del Miocè Mitjà. Presenta una sorpenent diversitat d’espècies, algunes exclusives del jaciment, i la densitat fossilífera és altíssima. Per aquests motius fou declarat un Bé Cultural d’Interés Nacional (BCIN) en la categoria de Zona Paleontològica (referència BCIN 2053-ZP) per acord de govern de la Generalitat de Catalunya el 1995. Els terrenys del jaciment són de titularitat municipal.

Referències

modifica
  1. ↑ DOGC PDF
  2. ↑ «Els principals jaciments paleontològics dels Països Catalans». Culturcat. Generalitat de Catalunya, 2010. Arxivat de l'original el 2011-10-09. [Consulta: 6 novembre 2011].
  3. ↑ (Casanovas-Vilar et al.) p.81)
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 «CASANOVAS-VILAR et al. -2022- Els Casots (Subirats, Catalonia), a key site for the Miocene vertebrate record of Southwestern Europe». web. Ajuntament de Subirats. Arxivat de l'original el 2011-09-07. [Consulta: 8 juliol 2024].
  5. ↑ BCIC (PGOU 22.4.1987, DOGC 873 de 5.8.1987)Declarat EPA R.22.9.1994
  6. ↑ RESOLUCIÓ de 18 de desembre de 1995, per la qual es dona publicitat a l'Acord del Govern de la Generalitat de 28 de novembre de 1995, de declaració de bé cultural d'interès nacional, en la categoria de zona paleontològica, del jaciment dels Casots, a Subirats. (Pàg. 104) DOGC núm. 2150 de 05/01/1996
  7. ↑ Agenda Local 21 de l'Ajuntament de Subirats en col·laboració amb la Diputació de Barcelona
  8. ↑ Aragonés i Valls, E., 2014. Les mines del terme de Subirats: descobriment del lignit i intents d’explotació (1781-1950). Del Penedès 16–42.
  9. ↑ Almera, J. (1898). Sobre la serie de mamíferos fósiles descubiertos en Cataluña. Memorias y Comunicaciones de la Real Academia de las Ciencias y las Artes de Barcelona, IIIª época 2:351-357.
  10. ↑ Moyà-Solà, S., Rius Font, L., 1993. El jaciment paleontològic dels Casots (Subirats, Alt Penedès). Tribuna d’Arqueologia 1991–1992, 7–12.
  11. ↑ Agustí, J., Llenas, M., 1993. Los roedores del Mioceno Inferior de Els Casots (Vallés-Penedés). Nota preliminar. Comunicaciones de las IX Jornadas de Paleontología 70–72.
  12. ↑ Alba, D. M.; Moyà-Solà, S.; Casanovas-Vilar, I.; Galindo, J.; Robles, J. M. Estudios Geológicos, 62, 1, 30-12-2006. DOI: 10.3989/egeol.0662127. ISSN: 1988-3250.
  13. ↑ Steinthorsdottir, M.; Coxall, H. K.; de Boer, A. M.; Huber, M.; Barbolini, N. «The Miocene: The Future of the Past» (en anglès). Paleoceanography and Paleoclimatology, 36, 4, 2021-04. DOI: 10.1029/2020PA004037. ISSN: 2572-4517.
  14. ↑ Díaz Aráez, José Luis; Delfino, Massimo; Luján, Àngel H.; Fortuny, Josep; Bernardini, Federico «New remains of Diplocynodon (Crocodylia: Diplocynodontidae) from the Early Miocene of the Iberian Peninsula» (en anglès). Comptes Rendus Palevol, 16, 1, 2017-01, pàg. 12–26. DOI: 10.1016/j.crpv.2015.11.003.
  15. ↑ 15,0 15,1 Jovells-Vaqué, S., Ginestí, M., Casanovas-Vilar, I., 2017. Cricetidae (Rodentia, Mammalia) from the early Miocene site of Els Casots (Vallès-Penedès Basin, Catalonia). Fossil Imprint 73, 141–154. https://doi.org/DOI 10.1515/if-2017-0007
  16. ↑ Valenciano, Alberto; Abella, Juan; Alba, David M.; Robles, Josep M.; Álvarez-Sierra, María A. «New Early Miocene Material of Iberictis, the Oldest Member of the Wolverine Lineage (Carnivora, Mustelidae, Guloninae)» (en anglès). Journal of Mammalian Evolution, 27, 1, 2020-03, pàg. 73–93. DOI: 10.1007/s10914-018-9445-x. ISSN: 1064-7554.
  17. ↑ Pickford, M., Moyà‐Solà, S., 1994. Taucanamo (Suoidea, Tayassuidae) from the Middle Miocene (MN04a) of Els Casots, Barcelona, Spain. Comptes Rendus Académie des Sciences de Paris. Série II 319, 1569–1575.
  18. ↑ Pickford, M., 2017. Revision of “peccary-like” Suoidea (Artiodactyla: Mammalia) from the Neogene of the Old World. Münchner Geowissenschaftliche Abhandlungen A 46, 1–144.
  19. ↑ Pickford, M., Moyà-Solà, S., 1995. Eurolistriodon gen. nov., (Suoidea, Mammalia) from Els Casots, early middle Miocene, Spain. Proceedings Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen 98, 343–360.
  20. ↑ Alba, David M.; DeMiguel, Daniel; Morales, Jorge; Sánchez, Israel M.; Moyà-Solà, Salvador «New remains of Dorcatherium crassum (Artiodactyla: Tragulidae) from the Early Miocene (MN4) of Els Casots (Subirats, Vallès-Penedès Basin)» (en anglès). Comptes Rendus Palevol, 13, 2, 2014-02, pàg. 73–86. DOI: 10.1016/j.crpv.2013.09.003.
  21. ↑ «Duranthon, F., Moyà-Solà, S., Astibia, H., Köhler, M., 1995. Ampelomeryx ginsburgi nov. gen., nov. sp. (Artiodactyla, Cervoidea) et la famille des Palaeomerycidae. Comptes Rendus Académie des Sciences de Paris. Série II 321, 339–346.». Ampelomeryx ginsburgi nov. gen., nov. sp. (Artiodactyla, Cervoidea) et la famille des Palaeomerycidae..
  22. ↑ Sanjuan, Josep; Matamoros, Damià; Casanovas-Vilar, Isaac; Vicente, Alba; Moreno-Bedmar, Josep Anton «Palaeoecology of Middle Miocene charophytes from the Vallès‒Penedès and Vilanova basins (Catalonia, Spain)» (en anglès). Historical Biology, 35, 9, 02-09-2023, pàg. 1665–1685. DOI: 10.1080/08912963.2022.2106861. ISSN: 0891-2963.

Bibliografia

modifica
  • Agustí, J. & Llenas, M. (1993). Los roedores del Mioceno inferior de Els Casots (Vallès-Penedès). Nota preliminar. Comunicaciones de las IX Jornadas de Paleontología, Málaga, pp. 70-72.
  • Casanovas-Vilar, I.; Alba, D.M, Moyà-Solà, S.. «El Mioceno de la Cuenca del Vallès-Penedès: Panorámica general de la cuenca y yacimiento de Els Casots (Subirats): Una fauna de vertebrados del Aragoniense Inferior». A: Guía de Campo de las XXVII Jornadas de la Sociedad Española de Paleontología. Sociedad Española de Paleontología. 
  • Galindo, J (2010) Els principals jaciments paleontològics amb vertebrats dels Països Catalans. In Història Natural dels Països Catalans, Vol 16: Addenda de flora i fauna pp 421-423
  • Ginestí, M. (2008). Els cricètids del Miocè inferior (MN4) dels Casots (Subirats, Barcelona). Trabajo de máster inédito, Institut Català de Paleontologia, Universitat Autònoma de Barcelona. 33 pp.
  • Moyà-Solà, Salvador; Lluís Rius Font. El Jaciment Paleontològic dels Casots (Subirats, Alt Penedès). Tribuna Arqueologia, 1991. 
  • Pickford, M. & Moyà-Solà, S. (1994). Taucanamo (Suoidea, Tayassuidae) from the Middle Miocene (MN04a) of Els Casots, Barcelona, Spain. Comptes Rendus de l'Académie des Sciences de Paris 319: 1569-1575.
  • Pickford, M. & Moyà-Solà, S. (1995). Eurolistriodon gen. nov. (Suidae, Mammalia) from Els Casots, early middle Miocene, Spain. Proceedings of the Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenschappen 98: 343-360.

Enllaços externs

modifica
 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jaciment dels Casots
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jaciment_dels_Casots&oldid=33719223»